Enric Vila
(…) Amb el sistema judicial erosionat, l’Estat mira de bunqueritzar-se a la seva capital a través d’una política cada vegada més postissa i alienadora. Madrid vol ser el centre d’una Espanya unida i democràtica i acabarà sent el centre d’una terra erma. (…)
(…) De vegades em pregunto si tenir una bona marca al llit m’ajudaria a escriure millor. El sexe refreda el pensament, dóna un toc realista a les idees. Et posa en relació amb la imaginació. El sexe és una escola de la vida: t’ajuda a tenir present que no només no pots tenir sempre allò que vols, sinó que tenir alguna cosa sovint serveix només per decebre’t al cap de cinc minuts .(…)
(…) La fama de Churchill posa en evidència que la gent senzilla tendeix a sentir-se atreta per la vitalitat i per la intel·ligència. Però Roberts explica molt bé que la virtut principal del líder anglès va ser el coratge físic. El mateix Churchill deia que l’única virtut que realment permet desenvolupar totes les altres és el valor davant la mort. El llibre ho explica amb un ventall d’anècdotes riquíssim. (…)
Aquell quadre que em va impressionar tant la primera vegada que vaig visitar la National Gallery, The Execution of Lady Jane Grey, va ser rescatat d'un magatzem el 1974, quan tothom el donava per perdut. Es veu que ara torna a tenir èxit, i que la gent s'hi atura com m'hi vaig aturar jo el primer cop que vaig visitar Londres amb l'Esther. No crec que l’obra recuperi mai la fama que li va donar París, en el Saló de 1834, però llegeixo que serà l'obra estrella d'una exposició (…)
Marina Porras, Bernat Dedéu i Maria Vila van passar pel Bar del Rick per parlar de la trajectòria i el futur d’Elsa Artadi.
(…) Mark’s condition is called hyperacusis. It can be caused by overexposure to loud sounds, although no one knows why some people are more susceptible than others. There is no known cure. Before the onset of his symptoms, Mark lived a life that was noise-filled but similar to those of millions of his contemporaries: garage band, earbuds, crowded bars, concerts. The pain feels like “raw inflammation,” he said, and is accompanied by pressure on his ears and his temples, by tension in the back of his head, and, occasionally, by an especially disturbing form of tinnitus: “You and I would have a conversation, and then after you’d left I’d go upstairs and some phrase you had been saying would repeat over and over in my ear, almost like a song when they have the reverb going.” (…)
(…) És així que no em sembla casualitat que Ernest Maragall i Joaquim Forn encapçalin les llistes dels partits processistes a l'Ajuntament de Barcelona, ara que Inés Arrimadas marxa a Madrid. Els espanyols creuen que Arrimadas ja ha fet la feina que tenia encomanada a Catalunya, igual que Andrea Levy, que també va deixar el Parlament per fer carrera a la capital d'Espanya fa un parell de mesos. (…)
“En aquella època el despatx de recerca de la facultat semblava la cova l'Ali Babà. Treballàvem amb unes vistes fabuloses sobre la ciutat i tot el material que demanàvem se'ns concedia sense necessitat de donar cap explicació. Potser només hauria faltat que el deganat ens pagués les copes i les cigarretes.”
(…) The institute’s classes offer a version of Indian history and society that has parallels with narratives pushed by the Steve Bannons and Nigel Farages of the world. India’s political establishment, the IIDL’s lecturers argue, has for years benefited from corrupt excesses, to the country’s detriment. In their telling, Westernization and globalization have caused more harm than good, and India’s path to greatness lies in reviving religious and cultural traditions. (…)
El Financial Times dona per fet que el PSOE aprofitarà la desorientació del PP per mirar promoure un referèndum a Catalunya que garanteixi una ampliació de l'autonomia. Ernest Maragall va ser un dels artífexs de l'Estatut que Zapatero va tombar pressionat pel PP. Sense les seves negociacions secretes amb Artur Mas, el seu germà Pasqual no s'hauria pogut saltar la vigilància policial que el ministre Montilla exercia sobre la Generalitat i el Parlament. Igual que la victòria de Sánchez ha deixat l'Estat en situació d'intentar tancar el conflicte amb Catalunya per una generació, les eleccions municipals diran si l'independentisme té marge o no per recuperar la iniciativa.
Aquesta entrevista amb Joan Perucho és l'experiència més propera que he tingut a la sensació de parlar amb un fantasma, una mòmia o qualsevol altre ésser sobrenatural o de ficció. Potser per això i perquè no vaig poder publicar-la tota sencera, la vaig guardar gelosament durant molts anys, passant-la d'un disquet a l'altre i d'un pen drive a l'altre. Cada vegada que canviava d'ordinador, una de les primeres coses que feia era gravar-la en el disc dur i assegurar-me de tenir-ne una còpia disponible. Fins que no van arribar els núvols digitals, no vaig descansar tranquil. Mai vaig dedicar ni un minut a rellegir o a repassar el document de word, però el vaig protegir amb un zel neuròtic, com si tingués por de perdre les claus de casa en una festa a la platja.
(…) In 1974 the performance artist Marina Abramovic stood naked and immobile in a Naples gallery. Next to her was a table with seventy-two objects, including a loaded gun. Beside the objects was a document absolving the audience of responsibility for whatever they might choose to do to her with those objects. Freeing the audience from accountability turned the performance into an exposé of their ethics: they became actors in a scenario as well as witnesses of one another’s behavior. Some of them made violent gestures toward Abramovic—they were not exclusively sexual, but many were. She endured cuts to her skin as well as what one critic described as intimate caresses and minor sexual assaults before the audience erupted into a fight when a participant put the gun to her head. (…)
(…) Amb l'emergència de VOX, els socialistes espanyols es trobaran cada vegada més atrapats entre dos focs, com s'hi va trobar CiU fa uns anys davant el creixement de l'independentisme. Les esquerres de l'Estat estan condemnades a haver de triar entre defensar els seus principis democràtics i anti imperialistes seriosament o bé cedir terreny als valors autoritaris i conservadors propis del nacionalisme espanyol. (…)
(…) En aquests articles, Pla i Xammar hi defensen la polèmica com una eina de modernització pacífica de la societat. La sèrie va fer forrolla perquè atacava les vaques sagrades de la premsa del moment: Miquel dels Sants Oliver, Gaziel i D'Ors. Dubto que cap diari publiqués avui una col.lecció d'articles similars sobre les patums de la premsa autonòmica. Com que no hi ha censura, avui ningú no s’arrisca a donar un pas en fals. (…)
Bona part de la revifada nacional que hi ha hagut a Catalunya ha sigut culpa de Pla. Amb el forat negre que va deixar el franquisme, quan vaig acabar els estudis universitaris, el país que Pla descriu quedava molt més a prop del que llavors cap intel·lectual no hauria dit. Igual que Carner, Pla va topar amb una Catalunya que va necessitar fer-se de la Falange, de la FAI o del PC per exercir la violència ―perquè en el fons només es veia en cor de fer la guerra i defensar-se seriosament en castellà―.
(…) La modèstia amb la qual Roig em va parlar del seu infern, em va fer pensar. Llavors el discurs políticament correcte estava en el seu millor moment i pesava sobre els esperits com una llosa. Els nazis servien d'excusa per tot. Els intel·lectuals havien convertit l'holocaust en una versió gore dels pastorets i recordo que, poc després de parlar amb Roig, un professor de la facultat em va venir tot esverat perquè havia passat unes imatges de l'extermini a classe i, quan havia encès els llums, els alumnes s'havien posat a parlar tranquil·lament de les seves coses. (…)
(…) The series is ideal to enlighten the world of complacent invertebrates that consumerism has engendered. When heroes no longer defend interests greater than themselves, chaos falls upon them. In the middle of a bloody war of families, confusing the necessities of love with the necessities of power does subject the characters to tragic decisions that haunt them all their lives and only overcome by sharpening their character. No one is indispensable, but everyone has an opportunity. Happiness is made up of moments, just like the victories and the defeats, when they can be assimilated. (…)
(…) És poètic que The Guardian dediqui un obituari a Neus Català i recordi que la darrera acció política de “la dona que va vèncer Hitler” va ser sortir a votar en el referèndum de l’1 d’octubre. La Vanguardia diu que els candidats empresonats d'ERC i JxCAT han deixat l’autodeterminació en segon pla, però la història és tossuda. Ni tan sols el PSOE ha evitat que un dels seus alcaldes promogui l’execució simbòlica de Puigdemont en plena campanya contra la ultradreta. (…)
De tant en tant, va bé pensar com si tot fos possible. La creativitat s’envola, els problemes se’n van, és allò que escriu Josep Pla a Viaje en Autobús: «Señorita, ¿no le gustan los libros de historia? Vivir la historia es más difícil que leerla o que escribirla. Nuestra época es interesante. Pero ya verá como disfrutarán, en la cama, nuestros sucesores, leyéndola». (…)
L’any 2003 vaig fer una entrevista a la Neus Català. Tenia un físic petit i compacte coronat per una cara cantelluda i eixuta, com tallada a la pedra. S’acostava als 90 anys i, tot i així, el seu cos semblava igual de resistent i monolític que els seus ideals. Als camps de concentració de Ravensbrück i Holleichen, hi havia vist morir companyes de maneres al·lucinants: a cops de bastó, electrocutades, destrossades per un dòberman, ofegades a les latrines, aixafades per una piconadora i, per descomptat, penjades o afusellades. Després de l’alliberament, va refer la vida. Es va casar en segones núpcies amb el comissari general de les guerrilles espanyoles de la resistència francesa i va tenir dos fills, tot i que es pensava que els experiments mèdics dels nazis l’havien deixat estèril. Amb els anys, va assumir el paper de símbol. Quan la vaig entrevistar (…)