6 de desembre

He llegit el llibre de Xavier Febrés, Les dones de Josep Pla i és distret, suggereix més que regala. Tot i els esforços que l’autor fa per mesurar el missatge, acabes amb la impressió que Pla va anar tota la vida amb l’escamarlà sota el braç. Em sembla que el sexe va ser un dels grans maldecaps de Pla. Alguns dies el devia torturar més que la censura.

El Xavier Pla –que és el meu especialista favorit–, m’ha dit diverses vegades que Pla és l’escriptor català que ha cardat més. Ho diu per reivindicar la superioritat de la seva prosa, i potser també per sentir-se acompanyat en la lluita per alliberar-se dels tabús que li deu haver deixat l’educació franquista.

De vegades em pregunto si tenir una bona marca al llit m’ajudaria a escriure millor. El sexe refreda el pensament, dóna un toc realista a les idees. Et posa en relació amb la imaginació. El sexe és una escola de la vida: t’ajuda a tenir present que no només no pots tenir sempre allò que vols, sinó que tenir alguna cosa sovint serveix només per decebre’t al cap de cinc minuts.

Després de llegir el llibre de Febrés, jo no afirmaria que Pla és l’escriptor català que ha follat més, més aviat diria que és l’escriptor que ha dedicat més fòsfor a pensar-hi. La força de la literatura planiana no ve de les estadístiques de resolució sinó de les possibilitats frustrades. Com tota bona literatura, està fabricada amb els excedents de la imaginació, amb el peix que havia quedat per vendre i corria el perill de podrir-se.

Ahir mateix el Salvador em deia: «Si ens ho haguéssim follat tot no escriuriem, portaríem l’empresa dels pares!»

És així. Amb el seu estil sinuós, pensat per gestionar l’ambient inquisitorial de l’època, Pla solia dir que l’home és un animal sensual -o, de vegades, quan se sentia fort, un animal eròtic. En una entrevista que Salvador Pániker li va fer el 1965, Pla es declara partidari de les religions per la seva funció compensatòria, per la campanya que fan a favor del seny i la raó.

Pot ser un altre indicador que Pla és l’escriptor català que ha trempat més, el que ha patit de manera més intensa aquell passatge de Montaigne que apareix citat a Notes disperses: «Els déus ens han donat un membre desobedient i tirànic que intenta sotmetre-ho tot al seu desig com un animal furiós».

(…)

Subscriptors