Mentre La Vanguardia mira de donar gravitas a Pedro Sánchez i d’apuntalar la nova ERC sobre els mites de la Catalunya republicana, el món arrossega Espanya cap al vell conflicte de sempre entre Barcelona i Madrid. La capital espanyola corre el perill de convertir-se un altre cop en una mena de ciutat fortalesa enmig d’un descampat, com en les èpoques més fosques de la seva història.

El mateix diari portava ahir un reportatge sobre la nova capital, encara sense nom, que els militars egipcis intenten construir lluny d’El Caire, per evitar revoltes com la que va fer caure el general Mubarak el 2011. El nou centre polític d’Egipte, que intenta prosperar enmig del desert, fora de l’abast dels manifestants de la plaça de Tahrir, no és una excepció.

Myanmar, Malasia o Kazakhstan han fundat, darrerament, capitals artificials per protegir els seus governs de les onades democratitzadores. La globalització ha escampat el conflicte entre les ciutats cortesanes i les ciutats comercials que va forjar els estats-nació i va marcar la història europea fins a la Segona Guerra Mundial. L’arranament de les ciutats de Síria és l’exemple més salvatge d’aquesta dinàmica.

Les elits del Madrid imperial, que han sobreviscut a tots els daltabaixos, intenten retenir el poder a través d’antics esquemes. Els interessos europeus no els donen el mateix marge d’altres èpoques per violentar l’economia i la cultura. Una cosa és que Egipte forci la geografia i la voluntat de les masses amb una dictadura militar finançada per la Xina i una altra cosa és que una democràcia europea intenti fer el mateix a base de subvencions i propaganda.

Amb el sistema judicial erosionat, l’Estat mira de bunqueritzar-se a la seva capital a través d’una política cada vegada més postissa i alienadora. Madrid vol ser el centre d’una Espanya unida i democràtica i acabarà sent el centre d’una terra erma. (…)

Subscriptors