M’arriba, entre les notícies fresques i lleugeres de l’estiu, que són aquestes que et fan somriure i divagar alhora, que la filla de l’escriptor Pere Calders s’ha tornat seguidora dels culebrots turcs més exitosos. Em diuen que la moralina engomada i sentenciosa de TV3 començava a portar-li mals records. Es veu que la torna a l’època del NO-DO, i que ara, quan té ganes de distreure’s, en comptes de posar-se un programa en català, busca produccions realitzades a Istanbul. (…)

(…) A la Catalunya actual, els morts caminen, els edificis romanen intactes. La repressió com a molt et pot portar a passar uns quants anys a la presó, si no marxes a l’exili. No hi ha llistes negres, que jo sàpiga. Les depuracions es realitzen amb l’estil de sempre, incentivant els responsables a treballar, per iniciativa pròpia, “en la direcció del Führer”. (…)

És sabut que quan La Vanguardia va reaparèixer després de la victòria franquista, els editors del diari van voler esborrar quatre anys d’història reprenent la numeració anterior a la Guerra Civil. Hi pensava mentre llegia el pròleg que Xavier Pla ha confegit a l’epistolari d’Eugeni Xammar, publicat per Quaderns Crema. En política tot és símbol, res no es pot pensar com a casualitat; ni tan sols el fet que Xammar torni a primera línia en plena ressaca del 155, presidida per Quim Torra.

(…) Sempre vaig pensar que quan fos gran podria obrir aquella porta, encara que hagués d’esbotzar-la d’un bon cop. Hi havia una part de mi que la mirava de reüll amb més curiositat que por, mentre jugava a la piscina. Notava que hi havia alguna relació entre els misteris que aquell tros de fusta amagava i la sensació que l’aigua dona de vegades de transportar-te a una altra dimensió. Encara no sabia que ficar el cos dins de l’aigua et posa en un estat de trànsit que ho transforma tot. (…)

(…) El pròleg d’aquest epistolari, doncs, té interès si ets capaç de veure com Xavier Pla s’estalvia d’explicar que Xammar volia promoure un alçament al Rif i un atemptat contra Alfons XIII. O com passa per alt la caricatura de Primo de Rivera que ressona en la famosa entrevista que li va fer a Hitler, quan el dictador encara era un cabdill de cerveseria. El filòleg de Girona ni tan sols es fixa en la sàtira que traspua la crònica del Putsch de Munich, publicada dos mesos després del pronunciamiento espanyol ―que va triomfar amb el suport de les faccions conservadores del catalanisme. (…)

Trobada amb el Quim Torra. Té uns ulls petits que tot ho escruten enfonsats darrere d’unes pestanyes llargues, unes celles crispades i unes ulleres de muntura clàssica, lleugerament fumades, de miop integral. Nas de jueu i calva catòlica molt ben combinades. Fa cara d’haver passat por i, alhora, d’haver sabut trobar moments per fregar-se les mans i riure per sota el nas. (…)

(…) El llibre toca el conflicte català amb una finor que he vist poques vegades. El presenta en uns termes que el fa semblar viu i universal. Hina recupera figures i debats que no coneixia, i que segurament tampoc coneixen els polítics i intel·lectuals d’aquest país. Ningú no m'havia parlat d'Antoni Puigblanch, el primer intel·lectual que es va referir a Castella com "la morta", molt abans que Joan Maragall. (…)

(…) De vegades em pregunto si tenir una bona marca al llit m’ajudaria a escriure millor. El sexe refreda el pensament, dóna un toc realista a les idees. Et posa en relació amb la imaginació. El sexe és una escola de la vida: t’ajuda a tenir present que no només no pots tenir sempre allò que vols, sinó que tenir alguna cosa sovint serveix només per decebre’t al cap de cinc minuts .(…)

(…) La fama de Churchill posa en evidència que la gent senzilla tendeix a sentir-se atreta per la vitalitat i per la intel·ligència. Però Roberts explica molt bé que la virtut principal del líder anglès va ser el coratge físic. El mateix Churchill deia que l’única virtut que realment permet desenvolupar totes les altres és el valor davant la mort. El llibre ho explica amb un ventall d’anècdotes riquíssim. (…)

“En aquella època el despatx de recerca de la facultat semblava la cova l'Ali Babà. Treballàvem amb unes vistes fabuloses sobre la ciutat i tot el material que demanàvem se'ns concedia sense necessitat de donar cap explicació. Potser només hauria faltat que el deganat ens pagués les copes i les cigarretes.”

Aquesta entrevista amb Joan Perucho és l'experiència més propera que he tingut a la sensació de parlar amb un fantasma, una mòmia o qualsevol altre ésser sobrenatural o de ficció. Potser per això i perquè no vaig poder publicar-la tota sencera, la vaig guardar gelosament durant molts anys, passant-la d'un disquet a l'altre i d'un pen drive a l'altre. Cada vegada que canviava d'ordinador, una de les primeres coses que feia era gravar-la en el disc dur i assegurar-me de tenir-ne una còpia disponible. Fins que no van arribar els núvols digitals, no vaig descansar tranquil. Mai vaig dedicar ni un minut a rellegir o a repassar el document de word, però el vaig protegir amb un zel neuròtic, com si tingués por de perdre les claus de casa en una festa a la platja.

(…) En aquests articles, Pla i Xammar hi defensen la polèmica com una eina de modernització pacífica de la societat. La sèrie va fer forrolla perquè atacava les vaques sagrades de la premsa del moment: Miquel dels Sants Oliver, Gaziel i D'Ors. Dubto que cap diari publiqués avui una col.lecció d'articles similars sobre les patums de la premsa autonòmica. Com que no hi ha censura, avui ningú no s’arrisca a donar un pas en fals. (…)

Bona part de la revifada nacional que hi ha hagut a Catalunya ha sigut culpa de Pla. Amb el forat negre que va deixar el franquisme, quan vaig acabar els estudis universitaris, el país que Pla descriu quedava molt més a prop del que llavors cap intel·lectual no hauria dit. Igual que Carner, Pla va topar amb una Catalunya que va necessitar fer-se de la Falange, de la FAI o del PC per exercir la violència ―perquè en el fons només es veia en cor de fer la guerra i defensar-se seriosament en castellà―. 

(…) La modèstia amb la qual Roig em va parlar del seu infern, em va fer pensar. Llavors el discurs políticament correcte estava en el seu millor moment i pesava sobre els esperits com una llosa. Els nazis servien d'excusa per tot. Els intel·lectuals havien convertit l'holocaust en una versió gore dels pastorets i recordo que, poc després de parlar amb Roig, un professor de la facultat em va venir tot esverat perquè havia passat unes imatges de l'extermini a classe i, quan havia encès els llums, els alumnes s'havien posat a parlar tranquil·lament de les seves coses. (…)

De tant en tant, va bé pensar com si tot fos possible. La creativitat s’envola, els problemes se’n van, és allò que escriu Josep Pla a Viaje en Autobús: «Señorita, ¿no le gustan los libros de historia? Vivir la historia es más difícil que leerla o que escribirla. Nuestra época es interesante. Pero ya verá como disfrutarán, en la cama, nuestros sucesores, leyéndola». (…)

(…) Amb un entusiasme que vol ser provocador, Pla diu que la modernització de Londres hauria estat més difícil sense els bombardejos. "Avui la densitat del trànsit és tan extraordinària que no vull ni pensar com circularia la gent si els carrers principals no haguessin estat renovats i ampliats per les bombes." Pla arriba a dir que la luftwaffe va fer un favor a la City, el barri financer de la ciutat, i assegura que les bombes han tingut un efecte més destructiu a les ciutats alemanyes. (…)