Aquesta entrevista amb Joan Perucho és l'experiència més propera que he tingut a la sensació de parlar amb un fantasma, una mòmia o qualsevol altre ésser sobrenatural o de ficció. Potser per això i perquè no vaig poder publicar-la tota sencera, la vaig guardar gelosament durant molts anys, passant-la d'un disquet a l'altre i d'un pen drive a l'altre.

Cada vegada que canviava d'ordinador, una de les primeres coses que feia era gravar-la en el disc dur i assegurar-me de tenir-ne una còpia disponible. Fins que no van arribar els núvols digitals, no vaig descansar tranquil. Mai vaig dedicar ni un minut a rellegir o a repassar el document de word, però el vaig protegir amb un zel neuròtic, com si tingués por de perdre les claus de casa en una festa a la platja.

Recordo que parlar amb Perucho em va fer pensar en els darrers anys de Salvador Dalí i de Josep Pla, que llavors, en el tombant del segle XXI, quedaven més a prop que ara. L'últim capítol de la vida d'un artista acostuma a tenir una punta d'histrionisme i sordidesa. Quan ja hem dit tot el que volíem, o podíem dir, i només ens queda repetir-nos, tots tendim a davallar una mica ebris cap a la caricatura.

Jo encara he pogut veure com desapareixien les últimes reminiscències de la Catalunya anterior a la guerra civil. Amb la mort de Franco va sortir de l'armari un país envellit, ofès i melancòlic, que semblava sortit de la màquina del temps. Perucho, com Pla o Dalí, formava part d'aquesta Catalunya que va veure estroncada la seva joventut i va reaparèixer quaranta anys més tard, malmesa per les xacres de l'edat i els fardells que havia hagut de suportar per sobreviure.

Vaig trobar Perucho refugiat a casa, en un pis atapeït de llibres, sarcàstic, obsessiu, vanitós, senil, melangiós i tendre. Complia perfectament el paper d'escriptor consternat per la seva pròpia decadència i espantat per la fragilitat del país que havia d'immortalitzar-lo. "Sempre havia cregut -em va dir, quan ens acomiadàvem- que la meva família venia d'aquells carbonaris que al segle XIX cantaven "Sóc un italiani fill del Poble Sec que per tocar l'organi haig de menjar pa sec". Però Martí de Riquer va descobrir que no, que vinc dels lombards que van arribar a Catalunya amb el primer art romànic, a fer esglésies".

Tot i que llavors no sabia res i tenia feina per seguir les coses que Perucho em deia, vam acabar l'entrevista al rebedor, rememorant una cançó tavernària que cantava el seu amic Néstor Luján, que havia mort quatre o cinc anys abans i que jo estava estudiant per poder escriure la meva tesi: "Al final de la seva vida en Néstor va perdre la gana, només volia beure i cantar. A mi em passa igual. Bé: jo no bec” -va afegir amb una ombra de culpa, com si tingues por que la cirrosi que li havien diagnosticat fos un càstig de Déu.

Hi va haver moments que em va semblar que ja no hi tocava o que tot li importava un rave. Però ara veig que la conversa va ser espeterrant i recordo que, abans de tancar la porta, va preguntar-me, com si tot hagués sigut una comèdia executada per un professional: “L'entrevista ha anat bé, oi?".

E.V. Encara guarda la fulla de Poe?

J.P. Miri-la. És allà. Emmarcada.

Subscriptors