‪Jo he vist com els tertulians i els polítics unionistes endurien les seves posicions a mesura que Madrid encarrilava les seves vides perquè no poguessin defensar de cap manera l'Autodeterminació. Ara sembla impossible que el PSC portés un referèndum al programa electoral de 2012, o que els socialistes espanyols recollissin aquest dret en els estatuts del partit dels anys 70. Suposo que ara es tracta que d'aquí a uns anys sembli grotesc que algú hagués defensat la via de l'1 d'octubre.

‪És així que no em sembla casualitat que Ernest Maragall i Joaquim Forn encapçalin les llistes dels partits processistes a l'Ajuntament de Barcelona, ara que Inés Arrimadas marxa a Madrid. Els espanyols creuen que Arrimadas ja ha fet la feina que tenia encomanada a Catalunya, igual que Andrea Levy, que també va deixar el Parlament per fer carrera a la capital d'Espanya fa un parell de mesos.‬

‪Entre 2013 i 2017, totes dues van ser la cara maca d'una estratègia pensada per pervertir l'unionisme i lligar-lo a posicions autoritàries. La gent tendeix a creure que, en les discussions polítiques, només es dirimeixen arguments i conviccions. Però la política no la fan precisament robots, i les idees sempre acaben agafant l'esperit i la forma dels seus portaveus més carismàtics i poderosos. ‬

‪Arrimadas ha tingut més protagonisme perquè la decadència del PP va precipitar la marxa de Levy cap a Madrid i, just després, el salt de Ciutadans a la política espanyola de la mà d'Albert Rivera. Tot i així, Levy i Arrimadas van jugar sempre un paper utilitari i provisional, a Catalunya. Cap de les dues no va tenir mai una altra opció, ni segurament cap altre objectiu, que no fos guanyar-se la possibilitat de fer política a la capital d'Espanya. (...)

Subscriptors