L’impacte que ha produït l’entrevista de Joan Perucho m’ha recordat un dels projectes fallits que em va començar a ensenyar com funcionen les coses a Catalunya. Al fons d'un armari hi guardo, en una carpeta d'un verd descolorit, el full que vaig escriure per mirar de trobar diners que el financessin.

En aquella època el despatx de recerca de la facultat semblava la cova l'Ali Babà. Treballàvem amb unes vistes fabuloses sobre la ciutat i tot el material que demanàvem se'ns concedia sense necessitat de donar cap explicació. Potser només hauria faltat que el deganat ens pagués les copes i les cigarretes.

Amb un amic, que va anar perdent la brillantor a mesura que les decepcions el van ferir, ens vam proposar d'obrir un fons de testimonis catalans del segle XX. La idea era vincular la memòria del país a una universitat de periodisme. Volíem crear un fons de records que compensés el buit informatiu que havien deixat les dictadures i les guerres.

Llavors, la possibilitat d'una crisi semblava remota, els diners corrien a mans plenes. Ens va costar anys entendre que el negoci de l'ocupació també consisteix a llençar els quartos per matar de cansament les bones idees. No sabíem que donar peixet per fatigar la gent abans d'enfrontar-la a la realitat, forma part del procés d'espanyolització (…)

Subscriptors