Passant esperitat per davant de les parades de llibres que hi havia ahir a la Diagonal, a l’altura del Banco Atlántico, hi vaig veure de cua d’ull una muntanya desendreçada i polsegosa de llibres de Josep Pla. M’esperaven a la Farga i, a la mà, hi portava la rosa de rigor amb una bruixeta de fusta lligada a la tija que intentava fer la diferència en un dia que fa semblar iguals totes les flors.

Malgrat la pressa que tenia, i que caminava coix perquè m’he fet mal de la forma més absurda, em vaig aturar a demanar el preu. “10 euros cada volum”, em va dir un home panxut, que seia apoltronat davant d’una munió de llibres de segona mà amb cara de servir cigalons mig adormit en un bar anònim d’estació de tren.

De sobte vaig sentir el pes feixuc dels anys, com quan es mor un cantant que t’havia fet plorar o un alumne et parla d’un grup famós que no coneixies. Vaig mirar de recordar els diners que m’havia costat cada volum de l’obra completa, però més que aconseguir de treure una xifra precisa, se’m va fer lluminosa l’evidència que aviat farà vint anys que Pla corre per casa.

Fa un parell de mesos, em va passar una cosa semblant amb l’obra completa de Josep Carner. A l’aparador d’una llibreria de vell hi vaig veure exposada una edició de 1968 de l’editorial Selecta i vaig entrar a preguntar pel preu. Com que costava menys de la meitat dels quartos que havia pagat feia molts anys, la vaig tornar a comprar. No se sap mai quan tindràs l’ocasió de fer un bon regal, ni quan tornarà a pujar el valor dels llibres antics.

Ara que parlar i escriure en català ha esdevingut un altre cop un acte de primera magnitud política no sé si és bona notícia que els llibres de Pla es venguin tan barats. Quan Pla em va ensenyar a escriure i a llegir, els volums de la seva obra completa s’exposaven a les llibreries amb un cert orgull. Sense arribar als preus de la Plèiade, no crec que baixessin mai dels 25 o 30 euros. Sort en va tenir llavors la meva pobra educació que l’empresa del meu pare navegués a tot vent.

Pla va entrar al meu món amb la primera canonada que va esquerdar la fortalesa del meu cos. Jugant a futbol, em vaig carregar el còccix en un corner i, al cap d’un parell de setmanes, vaig quedar amargament sorprès de descobrir que els límits de la meva voluntat ja no els podria posar només jo solet. Pla em va ensenyar que no era un auto de xoc i que dominar la meva llengua em portaria molt més lluny que no pas la meva impetuosa força bruta.

Vaig descobrir l’obra de Pla el mateix any que el tranquimazin i que les injeccions de voltarén. Encara em veig ajagut al llit mirant d’entendre l’homenot de Pompeu Fabra, a la vegada que escoltava el programa de futbol de Catalunya Ràdio que presentava Jordi Basté. Els metges van trigar a saber que m’havia carregat el còccix però un fisioterapeuta em va explicar que la meva postura corporal era la d’un home primitiu a punt fugir corrents davant l’envestida d’un mamut.

Bona part de la revifada nacional que hi ha hagut a Catalunya ha sigut culpa de Pla. Amb el forat negre que va deixar el franquisme, quan vaig acabar els estudis universitaris, el país que Pla descriu quedava molt més a prop del que llavors cap intel·lectual no hauria dit. Igual que Carner, Pla va topar amb una Catalunya que va necessitar fer-se de la Falange, de la FAI o del PC per exercir la violència ―perquè en el fons només es veia en cor de fer la guerra i defensar-se seriosament en castellà―.

Tota acció genera una reacció i les obres de Pla i Carner tard o d’hora es tornaran a vendre a un preu prohibitiu. En l’Europa del populisme i de les veritats de nyigui i nyogui, les llengües nacionals esdevindran més importants que mai, i només faltarà la puixança del món digital per ajudar a convertir els llibres de paper en un luxe propi dels rics. Ara que els clàssics catalans es venen a preu de saldo potser estaria bé que es fessin accessibles a internet.

A mesura que la càrrega històrica de les paraules guanyi intensitat, les pantalles tindran tendència a esdevenir un entreteniment per pobres i per analfabets, però mentre visquem sotmesos al saqueig dels espanyols difícilment podrem permetre'ns res millor. Perquè hi ha una cosa que no hem entès i que ara més que mai necessitem saber: no som nosaltres que hem de salvar la llengua, és la llengua que ens salvarà a nosaltres, si ens la prenem seriosament, esclar, i aprenem a utilitzar-la d’una santa vegada.