El meu primer estiu a l'Avui vaig entrevistar l'Antoni Roig. Era fundador de la filial barcelonina de l'Amical Mathausen, tot i que llavors ja se n'havia distanciat i feia conferències sobre els camps d'extermini pel seu compte. Era un home menut i fort, fill d'una Barcelona de saltataulells que llavors ja només podies trobar als llibres. Quan em va explicar que havia estat afiliat al CADCI i que, a la guerra, havia fet de sargent em va encaixar perfectament amb el seu tarannà empàtic, dur i discret. Anys després, vaig saber que no s'havia cregut mai les històries d'Enric Marco, i que va morir sol, després d'enterrar de càncer la seva dona i la seva filla.

Quan vam parlar, tenia la literatura dels camps nazis més fresca que ara. Feia poc que havia llegit Els enfonsats i els salvats de Primo Levi. Acabaven de sortir, en català, Jacob el mentider, de Jurek Becker, i Cròniques d'un altre món, de Paul Steinberg. Jacob el mentider era una versió adulta de La vida es bella, una pel·lícula ensucrada que alguns van considerar la primera interpretació post-moderna de l'Holocaust. El llibre de Becker també havia donat peu a una versió cinematogràfica, però havia passat sense pena ni glòria, tot i que el llibre és boníssim i també juga amb la idea que la realitat és una construcció de l’home.

La conversa amb Roig em va fer pensar en Les cròniques de Steinberg, que són d'un vitalisme eixut, desèrtic, sense concessions: "Probablement jo era aquell ésser obnubilat per la idea de sobreviure [...]. Un combatent solitari, fred i calculador [...] decidit a fer qualsevol cosa per viure". Steinberg va sortir dels camps nazis molt més mal parat que Roig. Segurament perquè era jueu va patir més per sobreviure. Tot i així em vaig fixar que Roig també parlava del seu calvari d'una manera que no tenia res a veure amb el discurs establert, morbós, ideològic, grandiloqüent.

La modèstia amb la qual Roig em va parlar del seu infern, em va fer pensar. Llavors el discurs políticament correcte estava en el seu millor moment i pesava sobre els esperits com una llosa. Els nazis servien d'excusa per tot. Els intel·lectuals havien convertit l'holocaust en una versió gore dels pastorets i recordo que, poc després de parlar amb Roig, un professor de la facultat em va venir tot esverat perquè havia passat unes imatges de l'extermini a classe i, quan havia encès els llums, els alumnes s'havien posat a parlar tranquil·lament de les seves coses.

- Com vols que plorin si n'hem deshumanitzat el significat, si a tot arreu es diu que els camps eren fruit d'un mal tan pur i sobrenatural que no pot ser objecte de curiositat ni d'interpretació? Creuen que no té res a veure amb ells (…)

Subscriptors