12 de novembre

No sé per què, potser perquè les defenses em baixen, a la tardor sempre trobo a faltar París. Ai, París! París és la cara que a tots ens agradaria fer quan la vida ens ensorra les il·lusions. París són els músics de l’orquestra del Titànic; és el senyor Guggenheim traient-se l’armilla salvavides per poder esperar la mort com un senyor, vestit de frac. París és la processó que va per dins mentre fas veure que la teva vida és un somni.

Va, ja n’hi ha prou de queixar-se.

Entre les cartes de Pla que vaig trobar de l'arxiu Tarradellas, n'hi ha una de dirigida a Manuel Ortínez que es mereix un comentari. Ortínez era un burgès culte que portava una ploma al barret. Era massa sensible per creure en el franquisme i tenia massa sentit de classe per renunciar al poder, de manera que feia el doble joc.

D'una banda dirigia l'Instituto de la Moneda Extranjera; de l'altre conspirava amb el president Tarradellas i protegia Pla. La flaca literària el va portar a escriure unes memòries que són entretingudes, si bé l'intent de pintar-se com un outsider fins i tot en el mateix títol del llibre –Una vida entre burgesos– fa riure una mica, gairebé tant com la ploma que portava al barret.

Tenir tractes amb Pla era un recurs típic de la burgesia franquista corcada per la mala consciència. Alguns prohoms del capitalisme convidaven Pla a les seves festes i li aguantaven les borratxeres per no sentir-se exclosos del país. La relació de Pla i Ortínez es va pastar sobre una base genuïna perquè, malgrat els diners que va fer a l'empara de la dictadura, Ortinez tenia una idea forta del país.

Conseller de la Generalitat durant la Transició, els contactes amb el règim li van permetre ser un dels artífexs del retorn de Tarradellas. Ortínez havia empès una colla d’empresaris cotoners a comprar el Correo Catalán i, en la carta que he trobat, Pla li suggereix de convertir-lo en una mena de Corriere de la Sera. Pla creia que la supervivència de Catalunya passava per donar, als lectors de Barcelona, una alternativa a La Vanguardia.

Hi ha un estudi a fer sobre el candor de Pla. Em sembla que la lucidesa li venia de la força que li donaven els moments d'ingenuïtat. Les primeres invectives de Pla contra La Vanguardia les vaig trobar en un recull de Quaderns Crema sobre periodisme. El volum aplega una colla d'articles que Pla i Eugeni Xammar van publicar a La Publicitat, el 1924, des de Berlín estant.

En aquests articles, Pla i Xammar hi defensen la polèmica com una eina de modernització pacífica de la societat. La sèrie va fer forrolla perquè atacava les vaques sagrades de la premsa del moment: Miquel dels Sants Oliver, Gaziel i D'Ors. Dubto que cap diari publiqués avui una col.lecció d'articles similars sobre les patums de la premsa autonòmica. Com que no hi ha censura, avui ningú no s’arrisca a donar un pas en fals.

Contra la famosa tesi de Gaziel que Catalunya era una «devoradora de hombres», i contra les tesis del crític Manuel de Montoliu que matisava que el monstre devorador era el periodisme, Pla i Xammar reivindiquen el país i reivindiquen el periodisme. Reivindiquen el país com una cosa viva i el periodisme com un motor de civilització. Diuen que el gran devorador de catalans no és el periodisme sinó la carcassa «castellana i provinciana» que sosté l'Estat i els intel·lectuals que li fan el joc. (…)

Subscriptors