L’any 2003 vaig fer una entrevista a la Neus Català. Tenia un físic petit i compacte coronat per una cara cantelluda i eixuta, com tallada a la pedra. S’acostava als 90 anys i, tot i això, el seu cos semblava igual de resistent i monolític que els seus ideals.

Als camps de concentració de Ravensbrück i Holleichen, hi havia vist morir companyes de maneres al·lucinants: a cops de bastó, electrocutades, destrossades per un dòberman, ofegades a les latrines, aixafades per una piconadora i, per descomptat, penjades o afusellades.

Després de l’alliberament, va refer la vida. Es va casar en segones núpcies amb el comissari general de les guerrilles espanyoles de la resistència francesa i va tenir dos fills, tot i que es pensava que els experiments mèdics dels nazis l’havien deixat estèril.

Amb els anys, va assumir el paper de símbol. Quan la vaig entrevistar semblava que ja només visqués per preservar la memòria dels que no van poder sobreviure. Portava el testimoni sense drames ni carraques filosòfiques, amb una disciplina de militant comunista de base.

L’entrevista va ser curta. Sabia que no podies portar-li la contrària i es defensava d’ella mateixa recorrent a l’humor negre. De vegades, feia un silenci, premia els llavis i continuava responent les meves preguntes com si res.

Els moments de la conversa que em van impressionar més van ser els més banals: quan li sortia la ideologia i veies fins a quin punt la mateixa cuirassa comunista que l’havia atrapat en aquella mena de rigidesa dogmàtica i conventual, l’havia ajudat a sobreviure.

E.V. Com hi va anar a parar, a Ravensbrück?

Subscriptors