El xarneguisme

No és estrany que el fracàs del procés hagi reviscolat els discursos sobre el bilingüisme i l'anomenada cultura xarnega. El xarneguisme ha estat sempre una excusa de la mandra i de la por, no pas un fenomen de la convivència ètnica o de la riquesa identitària del país. Hi ha una relació directa entre la baixa qualitat del català que s'ensenya a les escoles i la baixa qualitat de la política.

La revolució dels somriures ha posat en evidència fins a quin punt el català de les escoles és una llengua limitada, que només serveix per fer volar coloms, engegar sermons hipòcrites o anar a comprar el tortell. La cursileria de Junqueras i l'astúcia de Mas s'alimenten de la implantació d'aquest català volgudament inofensiu i aluminòsic. Gabriel Rufián és el producte més afrós dels estralls que ha produït la política lingüística.

És veritat que el català és un perill per la unitat d'Espanya perquè connecta els seus parlants amb una història política anterior als reis catòlics. Conservem la llengua perquè vam tenir una cancelleria i també perquè la corona catalana va donar alguns dels escriptors més rellevants de l'edat mitjana i del Renaixement.

L'independentisme va començar a créixer coincidint amb la reedició del periodisme d'abans de la guerra. Cap dels catalans universals que va donar el segle XX no es pot explicar sense l'impuls que la Renaixença va donar a la llengua del país. La Vanguardia no hauria tret mai una edició en català sense la força de l'independentisme i la necessitat que Espanya té de dominar-la.

Per evitar-se xocs incontrolables amb Madrid, Pujol va deixar la cultura en mans dels comunistes i no va exigir mai pel català el tracte que rep el castellà (...)