(…) Quan l’Aznar va entrar de director, després del cessament de Galinsoga, de seguida va trucar a Pla i el va convidar a dinar. Aznar era un home sociable, tenia amistat amb l’escriptor. Com que volia que col·laborés al diari, va mirar d’orientar la conversa. Va fer una explicació llarga, plena d’elogis a la prosa de Pla i als temps que havien passat junts durant la guerra. Llavors quan li va semblar oportú va plantejar el motiu de la trobada. Li va demanar que col·laborés al diari. (…)

(…) Ens hem d'acostumar a la provisionalitat i a votar amb el nas tapat, només per fer mal a l'adversari. La provisionalitat és l'escenari que més marge dóna a Catalunya per mantenir oberta la ferida i alimentar una fornada nova de dirigents que no estiguin lligats de mans i peus a Espanya. No ens hem de deixar influir per la propaganda ni parar atenció a les xarlotades que el sistema ens posa davant del nas contínuament per irritar-nos i fer-nos actuar segons els seus interessos. (…)

Diuen, diuen, diuen que el pla de Pedro Sánchez és fer de Zapatero, però una mica més a prop de l'abisme. La idea és aprofitar les sentències per prometre una consulta sobre finançament que es pugui incloure a la Constitució. Per poder donar als catalans uns furs en miniatura primer cal deixar clar que l'Estat és l'amo incontestable del corral. Castigar fort els polítics que van fer trontollar Madrid amb la seva pantomima, és imprescindible perquè la reconciliació sigui possible.(…)

(…) Els espanyols semblen més còmodes que mai en el debat amb Catalunya ara que han aconseguit posar en circulació l'espantall del terrorisme. Espanya no sap viure sense el terrorisme perquè és un imperi. Si realment fos una nació, la desaparició d'ETA hauria millorat el nivell de la discussió política, enlloc de degradar-la. Però Espanya necessita províncies rebels per existir. (…)

(…) Igual que el feminisme evolucionarà a mesura que les seves estratègies topin amb la realitat, també evolucionarà la política del país, a mesura que s'enquisti el conflicte amb Espanya. A poc a poc, això que alguns anomenen la ultradreta es veurà que ha sigut el germen d'un conservadorisme català de nova planta. No hi podia haver, de fet, un conservadorisme català mentre un gruix significatiu del país no comprengués que l'única manera de resoldre el problema nacional és plantar cara a Espanya (…)

(…) Les divisions de l'independentisme reportades a la premsa ja no vénen marcades per les picabaralles dels partits, sinó per l'abisme d'indiferència i de ressentiment que s'ha obert entre els polítics i els seus votants. La crònica del The Guardian acabava amb el testimoni d'una manifestant que deia: "Ja no crec en els polítics" El corresponsal del New York Times també es feia ressò d'aquesta situació. (…)