Bon dia,

Fa un parell o tres de setmanes, el Guillem Martínez va publicar a Contexto una conversa amb Jordi Amat i Gonzalo Torné que va anar de pet a la carpeta que tinc oberta per estudiar els fenòmens de postguerra. Mentre llegia l’article, no em treia del cap la fotografia de l’Amat que il·lustrava el text. La barba de ressaca, la cara balba i seriosa, la mirada enterbolida per algun pensament greu. El quadre era perfecte per al títol de la peça: "Cultura catalana: un hivern postnuclear?".

Em va fer gràcia perquè Torné apareixia al costat de l’articulista de La Vanguardia despentinat, però somrient. També feia cara d’acabar-se de llevar, però en comptes d’aparèixer amb una samarreta de coll gastat i una informalitat trista, de senyor que ha treballat tota la nit, lluïa una camisa i una americana despreocupada, de bohemi d’ocasió. Se’l veia més viu, més despert, menys preocupat pel seu futur. Com si hagués d’anar a tancar les vacances en alguna terrassa empordanesa, abans de tornar a Barcelona.

La raspallada que Martínez feia als entrevistats també era fidel a la fotografia. Torné era presentat com un novel·lista en castellà en eclosió, “un espectacle inusual i digne de veure”. En canvi, l’Amat apareixia als ulls de Martínez com un escriptor heroic, que s’ha complicat la vida i s’ha enfrontat als mites de la tribu amb una obra incompresa i trencadora. La sensació d’haver entrat al túnel del temps tenia el seu moment més còmic quan Martínez es declarava partidari “d’épater le bourgeois” en una conversa “transversal”.

Subscriptors