15 juliol de 2008

He anat a celebrar el sant a casa els pares, a Masnou. Fins no fa gaire encara en deia «casa els avis», d'aquest palauet modest, de mariner enriquit. El Sant Jeroni i el nan de l'eixida ja no se m'apareixen com fantasmes. Les trobades familiars han donat un caliu nou a la casa, més ventilat, menys lligat al pas del temps.

És un gust que les transformacions es produeixin així, com si llisquessis per damunt del calendari. La continuïtat fa més passable la desaparició dels móns que ens han ensenyat a ser feliços. Les trencadisses estructuren la memòria, però val més que siguin poques, quan els records són massa dolorosos, perden profunditat.

A l'hora del brindis he volgut fer un discurs, però l'emoció ha acabat per engolir-me. Mirava la taula, la família al voltant. Els grans xerraven; els nebots xisclaven; de l'eixida entrava un feix de llum que repintava la paret i el sostre, tan alt, del menjador. He pensat que aquesta llum d'estiu la coneixia. M'han vingut al cap els avis. M'he preguntat: «Fins quan durarà, aquest conte de fades?».

Que tothom estigui bé, que hàgim enterrat els familiars a l'hora, que la fortuna ens hagi afavorit, em fa témer l'atzar. Volia agrair, doncs, la nostra bona estrella. Sempre he pensat que en sóc el beneficiari principal i també el que ha treballat menys per merèixer-se-la. En les trobades familiars sóc l'últim d'arribar i també el primer de tocar el dos. Em presento que la taula està parada, i després de fer el cafè desaparec de seguida.

Avui he obert un llibre a la sala d'estar. Els grans dormien, els nebots dibuixaven. Si no em semblés obscè, diria: «Estava al cel». No ho pinto més idíl·lic del que és. Mentre feia mandres al sofà, la mare m'ha dit: «Aquesta taula d'aquí –una taula modernista, amb el peu en forma de lira–, no sabem on posar-la. No la vols pas tu per a casa teva?». Parlava agafant la mà del pare. Després de quaranta anys!

He tornat a Barcelona pensant en les anades de Pla al cementiri de Llofriu. Quan Pla perdia el nord, quan ja no distingia la veritat de la mentida, corria a visitar el cementiri de Llofriu. La família no li va solucionar mai cap problema. Amb el pare discutia sempre, amb la mare acabava sempre demanant perdó. Al costat de les tombes i els xiprers, de cara al mar, es relaxava i es podia reconquerir a si mateix. (…)

Subscriptors