Ciutats occitanes (BdR)

Bon dia,

Avui parlarem d'un somni, d'un país que només existeix en el bagul de les oportunitats perdudes o en les fascinacions dels mons possibles. Parlarem d'un espai de relacions que ha sobreviscut en la clandestinitat durant quasi 700 anys. Parlarem d'un àmbit territorial que connecta la Catalunya medieval amb les teories sobre Europa de Kenichi Omahe, Richard Florida o Tony Judt.

Parlarem d'un món que, com la primavera, floreix de manera cíclica per tornar a desaparèixer engolit per la metereologia –en aquest cas política– abans que t'hi arribis acostumar. Us presentarem un imaginari que apareix de forma més o menys explícita en l'obra i el discurs polític majoria de grans escriptors catalans, des de Víctor Balaguer fins a Joan Sales, passant per Joan Maragall, Josep Pla o J.V Foix.

Els responsables polítics actuals han tendit a creure que Barcelona s'havia de preocupar més de París i Londres, que no pas de Tolosa o Marsella. Però ja he explicat moltes vegades que l'August Rafanell té ben recollits, en una obra de mil pàgines, els intents que Barcelona ha fet per capitalitzar aquest espai, al llarg de la història.

L'obra es titula La il·lusió occitana i és més que una simple crònica de l'evolució d'un ideal bonic. Rafanell explica com es forgen els països i les llengües, i recorda anècdotes sucoses, com ara que l'idioma de Montaigne i D'Artagnan s'assemblava molt al català (…)