Diuen els estudis científics que quan una persona es troba en una situació que li recorda una mala experiència la química del seu cos canvia i recupera els patrons que el van ajudar a sobreviure. El cos recorda més enllà de la nostra voluntat i de la nostra memòria conscient. Un cas extrem seria el del soldat que ha tornat del front i corre a refugiar-se sota d'una taula perquè ha sentit espetegar una porta o un cobert que queia a terra.

Un tros de magdalena es pot convertir en un homenatge literari exquisit a un món en extinció, en mans d’un gran escriptor, però també pot evocar l'infern. Està documentat que part de les cambodjanes que es van exiliar a Califòrnia van acabar perdent la vista sense cap altre motiu mèdic aparent que el record de les atrocitats que havien vist de joves. L'entorn ens bombardeja amb imatges que ens vinculen al passat i el passat no sempre ens fa sentir segurs, ni ens deixa pensar a favor nostre.

Els orientals van inventar la meditació per domesticar el cos i per alliberar-lo dels records que limiten el potencial creatiu de l'individu i la seva capacitat adaptativa. Els grecs van inventar la introspecció amb un propòsit similar. El cos és com un cavall salvatge i cal saber manar-lo i tenir-lo domesticat. Si el cos pren el control, el cervell queda a mercè dels miratges externs i el record de les males experiències, i és fàcil que es deixi arrossegar per pensaments autodestructius.

Amb les societats passa una cosa semblant. Quan un cos social és sotmès a situacions que desperten antics traumes la política es torna vulnerable als demagogs. Walter Lippman explicava que la primera guerra mundial va ser possible perquè els francesos i els alemanys es veien mútuament des del dolor que havia provocat la guerra francoprussiana de 1870, més de 30 anys enrera. (…)

Subscriptors