(…) No m'estranyaria que Pla veiés en l'elit anglesa, afeblida per la Primera Guerra Mundial, molts dels vicis de la classe dirigent barcelonina del temps del pistolerisme. Pla es troba una ciutat decadent, cansada, escèptica, bruta, amb un atur descomunal i una contaminació insuportable. El 1969, escriurà a Destino: "Aquel Londres de 1927, lleno de pobres vergonzantes o explícitos, fatigado, tan abrumado de impresos como impossibilitado de ganar dinero, governado por mediocres gigantescos que abrían la boca solo para pronunciar serias y solemnes fútilidades o tonterias, se ha terminado." (…)

El final de la darrera temporada de Joc de Trons em va fer pensar en la decapitació de Ned Stark davant les seves filles, per ordre del rei Joffrey, aquell nen bord amb cara de nino diabòlic que mor igual que viu, d’una manera repel·lent i sàdica. Un amic em diu que l’honorable pare Stark és més un manifest que no pas un personatge, i té raó. Joc de Trons t’avisa de seguida que no és una saga d’aventures pensada per consolar-te de les teves merdes; et fa saber immediatament que amb les coses del poder no hi ha dreceres ni decisions al marge.

(…) Llavors es parlava de 1984, la novel·la de George Orwell que explica com es pot idiotitzar una societat a còpia de forçar el llenguatge. En canvi, estudiàvem Carner com si entre ell i nosaltres no hagués passat res. Ningú no hauria dit que veníem d'un silenci fosc i que calia tornar a aprendre a emparaular el món des de la base com es fa amb les criatures ―a les quals no es dona Marcel Proust perquè aprenguin a llegir―. (…)

(…) M’ha sorprès que, 35 anys després, els Scorpions fossin capaços de fer sonar en directe una cançó tan macarra, contundent i juvenil. Vaig tornar a escoltar Big City Nights amb un neguit estrany, com quan t’emboliques amb un antic amor i per un instant et sembla que has recuperat un sentiment perdut. (…)

(…) Segons tinc entès, aquestes teràpies solen fer-se amb un parell de bèsties, moltes vegades ponis, que són més petits, peluts i rústics. Potser perquè la finca és gran, vaig tenir la sort de trobar-me amb una dotzena de cavalls que pasturaven i jugaven en un prat, en teoria influïts per l’estat d’ànim amb el qual jo parlava de les meves coses. (…)

(…) Tot i que no vaig entendre quasi res del que llegia, durant un parell d'anys vaig continuar comprant llibres de Proust cada cop que feia una visita a París. Els cambrers de l'Ami Louis es tocaven el bigoti i em feien reverències com si fos el rei de França quan em veien entrar al restaurant amb títols d'especialista sota el braç com ara Écrits sur l'Art,Ecrits Mondains o Contre Sainte-Beuve. (…)

Dilluns, sortint de gravar el podcast de la tertúlia del Bar del Rick, un dels cambrers del Velódromo em va preguntar: “Vindràs un altre dia d’aquesta setmana?”. Com que sempre estem de broma, vaig buscar instintivament el parany de la pregunta. De seguida vaig notar que el comentari no portava la punta habitual d’enginy, sinó més aviat una mica d’inseguretat i melangia. (…)

Els discos t'ensenyen a esperar i a rendir-te a les conjuncions que et sobrepassen. Et treuen de tu mateix, t'empenyen a estimar cançons que no et molestaries a escoltar i et descobreixen les motllures dels artistes que t'agraden. Els discos et recorden que les aventures perden sentit si no pots tornar enlloc per recordar-les. Les llistes de Spotify són un saqueig, una afartada al McDonalds, un bany de narcisisme, un Nadal sense carn d'olla.

(…) Quan Mad Men va aparèixer, el declivi dels Estats Units tot just s’intuïa. El 2007, la Xina començava a despertar-se, però el món encara era dels americans. Don Draper, el protagonista de la sèrie, era un desertor de la guerra de Corea que anava progressant en el món de la publicitat a força d’explotar les febleses dels altres. El seu caràcter torturat va fer les delícies d’un públic que només pensava a justificar les seves misèries i contradiccions. (…)

Caulfield vol fer un petó a una noia i, mentre busca el coratge, desgrana un monòleg que avui seria rebut amb indignació. Una dona que no sigui una puta, diu Cauldfield, sempre t’acaba dient que paris. El problema és que no saps mai si t’ho diu perquè realment vol que t’aturis, si només està acollonida i necessita una empenta, o si el que busca és poder donar-te la culpa de la rebolcada que ella també desitja més que res al món, en cas que alguna cosa surti malament. (…)

L’altre dia —diria que va ser el 4 de juliol— la mare em va recordar que ja fa 14 o 15 anys que ens vam casar. Per un instant em va semblar que parlava d’algú altre. Vaig haver de fer un esforç per recordar els detalls del casament i la vida que havia matat per tenir la que tinc ara. Vaig pensar que els moments bonics només tenen el present i que és justament per això —perquè el futur no té capacitat de desgastar-los— que sempre saben parlar-nos de nosaltres, per més lluny que ens en sentim. (…)

Eres tan bona persona que una mica més i aconsegueixes de matar-me. Et vaig pescar en una festa fugint d’una noia que estava molt més bona, que era molt més rica i també molt més pesada. Em feia gràcia el teu aire silvestre, de flor de camp. M’agradava l’alegria que gastaves en aquells cercles de noies que es vestien, actuaven i fins i tot gemegaven com a les pel·lícules. M’agradava que anessis per la universitat dient bon dia a tothom com si fossis Cocodrilo Dundee a Nova York (…)

(…) Hi havia una altra peça que em va cridar l’atenció. S’hi veia un home assegut sota una olivera solitària al marge d’un camí que es perdia en un d’aquests paisatges dalinians immensos, buits i geològics. L’home portava una barretina i un bastó de pelegrí i jeia sol, petit com una figureta de pessebre. Abandonat en aquell espai desèrtic, només tenia la companyia un gos prim i mort de gana. (….)

Una de les poques sèries que m’ha enganxat darrerament és una que fan a HBO i que es diu Here and Now. La sèrie s’endinsa en els drames famíliars d’una casa nord-americana que sembla una elegia i alhora una caricatura dels discursos multiculturals que van inspirar els mandats d'Obama i Zapatero. (…)

La millor escena de la pel·lícula Stefan Zweig: Farewell to Europe arriba cap al final, quan l’escriptor trenca el protocol i es posa de quatre grapes per jugar amb un Fox Terrier que li regalen uns admiradors el dia del seu aniversari. Poc després apareix mort al costat de la seva segona dona en una habitació sòrdida de Petrópolis. En la nota de suïcidi, Zweig es desfà en elogis pel Brasil, el país que el va acollir en els darrers anys de vida. (…)

Mentre Karl Ove Knausgard feia temps abans de saltar a l’escenari del CCCB, a la fila de darrere unes senyores comentaven amb entusiasme que devia tenir una polla èpica. A la sortida de l’acte, parlant del tema amb Jordi Nopca, una crítica literària va deixar caure amb gràcia d'aristòcrata victoriana:

- No deuen haver llegit els llibres, aquestes senyores. Perquè si la tingués tan grossa, ja ens ho hauria fet saber escrivint-ho. La seva literatura va precisament d'això.

Fa dies que miro capítols de les darreres temporades de Girls. Tot i que no he seguit la sèrie amb ordre i atenció, diria que la història ha anat guanyant cos amb el temps. Quan vaig veure les primeres entregues em va semblar que Lena Dunham no passava de fer un retrat colorista de la seva generació. Ara trobo que la sèrie va més enllà de l'estereotip de la noia consentida de províncies que lluita per fer-se valer en una gran ciutat global delmada per la crisi.

(…) Vermeer m’agrada perquè el seu art sempre té més força que els temes que tracta. El pintor no s’expressa directament a través dels personatges o els objectes. És l'atmosfera que crea la composició del quadre allò que revela el món en el qual s’insereix la vida concreta i el que fa que l’interès de les escenes no s’esgoti mai, per temps que passi, per estona que les miris. (…)

Si algú vol comprendre què passa a Catalunya farà bé de seguir la setena temporada de la sèrie The Walking Dead. La nova entrega comença amb un nou dolent que esclafa el cap d'alguns dels vells protagonistes amb un bat de beisbol, mentre obliga a la resta del seu grup a mirar-s'ho de genolls. Tot el capítol és un assaig sobre la capacitat subjugadora del terror quan s'exerceix de forma impactant i calculada. (…)