Dilluns, sortint de gravar el podcast de la tertúlia del Bar del Rick, un dels cambrers del Velódromo em va preguntar: “Vindràs un altre dia d’aquesta setmana?”. Com que sempre estem de broma, vaig buscar instintivament el parany de la pregunta. De seguida vaig notar que el comentari no portava la punta habitual d’enginy, sinó més aviat una mica d’inseguretat i melangia.

Ara tinc una targeta de visita a la butxaca de l’americana i no em decideixo a guardar les dades personals que porta impreses al telèfon. Fins ahir, les targetes em semblaven una nosa rància, una antigalla sense poesia. Ara veig que també es poden convertir en el testimoni d’un corrent de confiança, en el símbol d’un record modest però teixit d’afecte. Ja em temia, per les teves bromes, que vivies a Sant Cugat.

Com més em miro la targeta més m’adono que, per bo que sigui l’esmorzar, al final sempre t’acabes enganxant a les persones. De sobte, em saben greu els cafès i els entrepans que m’han servit en d’altres bars de la ciutat i que han passat sense pena ni glòria. La targeta em recorda que fins i tot pagar pot resultar agradable, sobretot si hi ha algú que s’interessa moderadament per tu i que et fa riure mentre fas el sacrifici de rascar-te la butxaca (…)

El nacional