El Pla que descobreix Londres escriu com si estigués de tornada de tot, però encara ha de veure moltes coses. Ja té una visió externa del país i una consciència de la seva superioritat respecte la majoria d'autors catalans, que considera poc viscuts. Ja dubta més d'ell mateix que no pas del seu talent, com explica en el llibre Relacions, que enllesteix durant la seva estada a Anglaterra. Tot i així és una ànima tendra, encara. No ha viscut ni la guerra civil ni el nazisme i els historiadors de la Lliga encara no han donat profunditat al seu ull clínic.

Quan arriba a Londres el 1927, Pla es troba una ciutat que li recorda, en bona part, els defectes de Barcelona. A Londres llavors s'hi barrejaven, amb una crueltat diabòlica, el pitjor de la tradició amb el pitjor de la modernitat. Carles Sentís va publicar a L'Instant unes cròniques sobre la ciutat, recollides per La Campana, que expliquen amb un estil entusiasta i juvenil, no gaire sensible, les contradiccions que patia la capital britànica. Les diferències socials tenien una força esborronadora, el passat i el futur xocaven amb una violència bíblica.

No m'estranyaria que Pla veiés en l'elit anglesa, afeblida per la Primera Guerra Mundial, molts dels vicis de la classe dirigent barcelonina del temps del pistolerisme. Pla es troba una ciutat decadent, cansada, escèptica, bruta, amb un atur descomunal i una contaminació insuportable. El 1969, escriurà a Destino: "Aquel Londres de 1927, lleno de pobres vergonzantes o explícitos, fatigado, tan abrumado de impresos como impossibilitado de ganar dinero, governado por mediocres gigantescos que abrían la boca solo para pronunciar serias y solemnes fútilidades o tonterias, se ha terminado."

La imatge dels mediocres gegantins m'ha fet pensar en un dels textos més vistosos de Relacions, que és el llibre més ambiciós que escriurà fins a la guerra. Ens hi trobem un Pla, amb fums de Schopenhauer, que filosofa sobre l'amoralitat del món mentre passeja per Saint James Park amb un amic dentista que es diu Vilalta. Tenir remordiments és conservar una idea innata de la justícia justa, li explica l'escriptor. El pessimisme brillant però llibresc d'aquest Pla encara ha de passar pel crescendo de crueltats i horrors dels anys 30.

Pla elabora un discurs de filòsof descregut, i l'amic li retreu escandalitzat la seva manca de fe en els homes i en el futur de les societats democràtiques. Llavors s'aturen a contemplar una escena pròpia del National Geographic. Al bell mig del parc, un pingüí treballa per menjar-se un pardal amb el seu bec llarg i ataronjat. El pingüí té l'ocellet atrapat entre les barres del bec -explica Pla- i el va aplanant i estovant a poc a poc per poder empassar-se'l.

L'escriptor empordanès es recrea en l'escena, mentre alliçona al seu amic Vilalta sobre el fons salvatge de les relacions humanes. La imatge del pingüí menjant-se el pardal pretén ser un resum de Londres i el seu Londres vol ser el resum del món capitalista. L’escena del pingüí i el pardal descriu bé el clima darwinista que es comença a apoderar de l'Europa d'entreguerres, i també de la Barcelona que serà devorada per la revolució anarquista (…)

Subscriptors