Bon dia,

Avui tornarem a parlar de la Xina, que és un país que no s'acaba mai i cada dia té més influència a Europa i marca més l'agenda de les relacions internacionals. A Catalunya, la llengua xinesa –o hauríem de dir el mandarí– es va obrint camí ràpidament entre els joves, cosa que fins no fa gaire era impensable. Jo encara recordo llegir el 2009, en un diari anglès, que el Primer Ministre d'Austràlia parlava xinès com si fos una gran cosa.

Avui dia parlar xinès cada cop és menys un mèrit i més una necessitat. Aviat tots els joves intel·ligents de Catalunya parlaran xinès i pensaran més d'anar a Pequín que a segons quines ciutats americanes. Per posar un exemple, en Frederic Josep Porta i Capdevila, que va venir fa uns dies a parlar de Josep Dencàs i està fent el doctorat sobre Batista i Roca, parla xinès. És veritat que els historiadors de la meva generació amb prou feines parlen idiomes, però trobint-ne un que parli la llengua dels xinesos.

El mateix puc dir del gremi de periodistes. Quan jo començava els periodistes es passaven el dia criticant els Estats Units però amb prou feines n'hi havia cap que parlés anglès. Aviat l'anglès no serà suficient per fer periodisme i en tinc aquí la prova en forma de llibre. Si no heu llegit Roja i Gris, el primer llibre del Javier Borràs Arumí, feu-ho. Ja us podeu imaginar que Casablanca no promociona llibres per què sí, i menys llibres escrits en castellà.

Borràs Arumí ha fet el mateix que en el seu moment van fer periodistes com Augusto Assia o Richard Kapuscinski, explicar una cultura llunyana de manera planera. Assia ho va fer amb els seus llibres sobre l'Anglaterra de la Segona Guerra Mundial i l'America profunda en ple franquisme. Kapuscinski amb Àsia i l'Àfrica en ple auge del comunisme. Arumí segueix les seves passes explicant Xina a la Catalunya processista i l'Espanya obtusa de la creu i l'Espada.

El més remarcable del llibre és el seu caràcter pioner i la seva redacció eficaç i amena, és dir periodística. No és un llibre d'una gran profunditat, però es un llibre que toca tots els temes importants del ressorgiment de la Xina. Com a introducció al país més de moda del món em sembla un llibre immillorable, està desproveït de tota la pedanteria que acostumen a arrossegar aquesta mena de temes exòtics i pintorescos.

He de dir que Borràs Arumí ja fa temps que destaca. Jo és l'únic periodista jove de vocació que he conegut, i per això fins i tot l'he convidat a les meves classes, perquè doni exemple. El Javier Té pàgines sobre Rússia publicades a Jot Down de primera divisió. El fet que s'interessi per la Xina i que escrigui en castellà diu algunes coses del fracàs de la Catalunya autonòmica i processista, però aquest tema el deixarem per un altre dia.

Avui parlarem dels xinesos i de la vida a la Xina. Fa uns anys vaig entrevistar Kapuscinski en una cafeteria dels jardinets de gràcia. Recordo que em va dir tres coses que em fan pensar en el Javier: la primera que l'edat l'havia fet passar de la descripció a l'anàlisi. La segona que de vegades havia tornat a llocs que es pensava que coneixia i s'havia trobat perdut. I la tercera que la primera cosa que feia quan arribava a una ciutat desconeguda era anar al quiosc, comprar uns quants diaris i mirar de visitar les seves redaccions.

Per amenitzar l'entrevista he convidat el politòleg Miquel Vila, que també és un jove seduït per la Xina, com el Javier i com el Frederic Josep Porta que no ha pogut venir perquè és de vacances a Astúries amb la nòvia. Un altre jove que ens s'ha fallat ha sigut el consultor Luis Torres. Em penso que va ser el primer de la generació del Javier a treure un llibre sobre la Xina. El despertar de China.

Subscriptors