Mentre Gran Bretanya tanca un acord per marxar de la Unió Europea, Catalunya s'endinsa en un d'aquests períodes poca soltes típics de la seva història. Boris Johnson ha demostrat que la determinació dóna resultats, quan té el suport d'una cultura sòlida i d'uns quants polítics amb voluntat de fer-se valdre, no en contra, sinó a favor del seu poble.

Ni els insults, ni els menyspreus, ni les amenaces, ni els discursos catastrofistes no han pogut impedir que la Gran Bretanya abandoni el vaixell europeu. Quan semblava que Johnson s'estavellaria contra la prepotència de Brussel·les i els seus propagandistes, el primer ministre ha aconseguit de fer efectiu el referèndum que el Brèxit va guanyar per una ajustada majoria.

És possible que, els propers anys, Londres passi penes i treballs per adaptar-se a la nova situació, però a la llarga tornarà a definir els ideals de llibertat del món democràtic. Johnson i els seus col·laboradors no han buscat sortides fàcils que acontentessin a tothom. Tampoc no han intentat ampliar la base, ni s'han inventat problemes de convivència per excusar la dificultat de l'empresa que tenien al davant.

Gran Bretanya se'n va quan Catalunya més la necessita. A la llarga tot Europa perseguirà i envejarà les llibertats angleses, exactament com ha passat cada cop que les elits del continent s'han enrocat en els seus interessos caducs i les seves estructures putrefactes. Mentre Catalunya es deixava devorar pels seus fantasmes, l'empirisme de la little england tornava a passar la mà per la cara a la grandiloqüència dels filòsofs de París i de Berlín. (…)

Subscriptors