Febrer 2011

He enllestit un llibre de primera, d'aquests que llegeixes deixant marques a cada pàgina mentre el món se't va fent gran. El títol és poc atractiu, Las relaciones culturales entre Catalunya i Castilla (1714-1936). L'autor és un acadèmic alemany que amb prou feines trobo a Internet, Horst Hina.

El llibre toca el conflicte català amb una finor que he vist poques vegades. El presenta en uns termes que el fa semblar viu i universal. Hina recupera figures i debats que no coneixia, i que segurament tampoc coneixen els polítics i intel·lectuals d’aquest país. Ningú no m'havia parlat d'Antoni Puigblanch, el primer intel·lectual que es va referir a Castella com "la morta", molt abans que Joan Maragall.

El llibre m'ha redescobert Pompeu Gener, l'escriptor més valent que Catalunya deu haver tingut. Potser perquè els tenia ben posats, i venia de triomfar a París, era capaç de disparar contra tothom a la vegada. Tan aviat podia publicar un llibre per ridiculitzar la buidor dels escriptors castellans com afirmar que si Thomas Eddison hagués nascut a Barcelona hauria acabat amb un embut al cap.

De Gener, me n'havia arribat la caricatura que li va fer Pla. La seva trajectòria, i l'oblit enverinat i ressentit que l'ha enterrat, és un bon exemple per explicar els perills d'intervenir amb una dosi massa alta de sinceritat en el debat català. A través del llibre es veu com cada generació crema l'anterior i com cada època continua donant voltes a les mateixes idees fent servir altres noms.

Provincianisme, regionalisme, nacionalisme i separatisme. Aquestes són les etapes que després de la guerra civil hem tornat a repetir amb la mateixa lògica que els vam desenvolupar en els segles XVIII i XIX. L’única element del llibre previsible és que Hina no trobaria espanyols intel·ligents que haguessin acceptat el dret dels catalans de viure en la seva llengua, i ja no dic de tenir un estat independent (…)

Subscriptors