La corona d'Aragó (BdR)

Bon dia,

Tinc aquí davant meu un llibre en anglès coordinat per Flocel Sabaté, The Crown of Aragon. A Singular Mediterranean Empire, que m’ha fet pensar, curiosament, en una biografia que vaig llegir fa poc de Charles de Gaulle. El líder de la França lliure no tenia el carisma natural de Winston Churchill, l’home que li va obrir les portes de la història quan el seu país i el seu exèrcit el van deixar a l’estacada.

De Gaulle era un home introvertit i enravenat, que tenia un físic llefiscós. Mauriac el comparava amb els ocells d’aiguamoll, les cames primes i llargues, el cos corpulent i un cap petit guarnit amb uns ulls escrutadors i inexpressius d’au carronyaire. Amb els anys, Churchill va agafar cara de buldog, però no va perdre mai la jovialitat perquè no arrossegava el pes torturador de cap puritanisme religiós o patriòtic.  

Tant Churchill com De Gaulle tenien una idea tremendament sentimental i mítica del seu país; però aquesta imatge els vertebrava perquè era molt pensada i consistent, fruit d’hores i hores de somiar davant dels llibres. A diferència dels polítics que hem tingut a Catalunya, Churchill i De Gaulle no separaven la cultura de l’instint i la imaginació. El fet de llegir, i de saber més història que ningú, no els va empènyer a refugiar-se en el cinisme, la melancolia o la pedanteria dels erudits. Sabien que la mesura més real de la intel·ligència és l’acció. 

La cultura, barrejada amb les experiències fortes que van viure amb la seva forma audaç d’anar pel món, els va empènyer a lluitar amb tenacitat per imposar la idea que s’havien fet del seu país i del paper que volien tenir a la història. Sense l’emoció que els despertava el patriotisme ningú no els hauria seguit en uns temps tan difícils com els que van viure, però sense una bona formació la seva determinació els hauria estimbat contra les roques, com li va passar a Hitler. (…)