Octubre 2010

Un primer balanç abans d'anar a dormir. Ara mateix, si pogués canviar Nova York per Londres, no m'ho pensaria. Nova York és una ciutat duríssima. Ni tan sols tens el decorat de la història per suavitzar la vida. La gent sembla que vagi vestida amb parracs, les façanes estan escrostonades, els carrers semblen deixats de la mà de Déu. Des que vaig estar a Bucarest que no veia tanta degradació, de seguida que t'allunyes dels barris rics la ciutat es torna una jungla.

He sortit a comprar i només he sabut tornar amb quatre pomes, quatre tomàquets i tres pots de menjar xinès. Em falta pràctica perquè, tot i que les pomes feien goig per fora, per dins eren podrides. Ara entenc la dèria del Jordi per fer-se dur menjar; tot semblava grapejat, com tret de l'estraperlo. Encara que estigui al carrer 110 de Harlem, i que el món sembli aturat als anys 80, encara que els negres tinguin una simpatia bonhomiosa d'africà que no té pressa, ni espera res concret de la vida, m’ha semblat fora de mare.

Pla es pregunta en el Weekend perquè hi ha tan pocs catalans a Nova York, tenint en compte que és una ciutat comercial, de la nostra corda. Tot i que ara n'hi ha un munt, la resposta és que a Catalunya no ho sacrifiquem tot als diners i a la fama. Si venim aquí una temporada és per poder dir que hem viscut a la millor ciutat del món. Als catalans ens agrada viure bé i, malgrat l'encant addictiu que pugui tenir Amèrica, això inclou que el part de la teva dona no et costi 25.000 dòlars o que els voltants de casa teva no semblin del tercer món. (…)