Ara mateix la democràcia europea està cansada, irritada, paranoica, viu dels mites del passat i de la propaganda dels diaris. Els columnistes i els polítics parlen de les lliçons del segle XX no pas perquè n'hagin après res, sinó perquè d'alguna manera han de justificar les collonades que prediquen per alimentar la família o perseguir les seves ambicions.

L'Europa democràtica ha entrat en un període de desconcert que recorda el procés que va dissoldre l'Europa cristiana en un mosaic d'Estats Nació crispat i armat fins a les dents. Com en els temps de Richelieu, o de Napoleó, França ha començat a transformar l'ordre europeu a la seva conveniència, davant la lentitud candorosa i paquidèrmica del món germànic.

La dificultat de Merkel per dissimular el tremolor de mans en les cimeres internacionals em recorda el valor metafòric que va adquirir l'alzheimer d'Adolfo Suárez i de Pasqual Maragall quan els mites de la transició començaven a fer figa. L'autoritarisme ha après dels seus fracassos més que la democràcia i comença a infiltrar-se a Europa tant per dalt com per la base.

Les oligarquies dels grans països europeus han deixat de creure en la sobirania popular i, a manca d'una alternativa, es limiten a fer temps per no liquidar sense voler la democràcia abans d'hora, de forma traumàtica. Com es veu a Catalunya, sobretot en el cas d'ERC, els polítics i els electors han entrat en una grotesca roda d'humiliacions mútues cada cop més descarnada i difícil de reconduir. (…)

Subscriptors