Contacte

Fes servir el formulari per escriure’m.

Carrer Comte d'Urgell
Barcelona, CT,
Spain

Rambla

Documental de Biel Nadal

Enric Vila

Un estudiant de la politècnica ha elaborat aquest documental a partir del meu llibre Breu història de la Rambla. És una síntesi eficaç i intel·ligent. Si a l’entrevista faig cara d’emprenyat és perquè em vaig haver de prendre un myolastan per poder seure, fotut com estava.

La calle de las que fuman

Enric Vila

Con el sello del Ayuntamiento de Barcelona y de Galàxia Gutenberg en la primera página, Enric Vila, controvertido escritor sin duda, acaba de publicar un libro de título inocente. Breve historia de la Rambla. La cuestión es esa, que con el escudo del ayuntamiento en la presentación y con ese título premeditadamente anodino se corre el riesgo de confundir este libro de apenas 200 páginas en uno más de esos relatos entre historicistas y pintorescos sobre la más célebre de las calles de la ciudad. Sería un error. Breve historia de la Rambla es un bastante bien documentado ensayo sobre las épocas de vigor y de enfermedad de Catalunya a lo largo de los siglos tomando como termómetro de su salud todo cuanto acontece en ese bulevar. Es una propuesta atípica. Nada inocente. Puede que incluso a veces ofenda. Puede que en realidad la Rambla esté hoy tan a punto de la extrema unción por su degradante proceso de parquetematización que lo que necesita al final sea eso, un desfribrilador, un libro que recuerde todo cuanto allí ha sucedido desde que Pere III El Cerimoniós amplió las murallas de Barcelona hasta más allá del Raval y creó sin pretenderlo lo que sería la Quinta Avenida de la Edad Media.

Cuando Alfons el Magnànim permitió que sobre las paredes de la murallaoriginal (la que Pere III dejó dentro de la ciudad con la ampliación) se construyeran viviendas dio pie inesperadamente a una tradición que desde entonces, hace ya casi 600 años, se ha mantenido en la Rambla de forma ininterrumpida: el puterío. El libro no trata, por supuesto, del apego de esta ciudad al sexo de pago, pero es un motivo de reflexión que esa sea la única tradición imperecedera de la Rambla. Había otra. Durante siglos, la Rambla ha sido el sujeto protagonista de centenares de miradas literarias, de aquí, de allá y de acullá. Stendhal, Federico García Lorca, Josep Pla, George Orwell, Robert Hughes, Rubén Darío, George Sand, Gabriel Garcia Márquez... La lista es realmente muy extensa

Había siempre algo que, más allá de lo bullicioso o lo exótico, fascinaba a quien transitaba la Rambla por primera vez y tenía buena pluma para contarlo. «Siempre ha sido el espejo de las tensas relaciones entre Barcelona y el poder». Esa era su magia, sostiene el autor. En esa avenida se han sucedido algunos de los episodios más violentos de la historia de la ciudad, es el paradigma de cómo la quema de conventos fue en un tiempo el mejor concejal de urbanismo del Ayuntamiento de Barcelona (así nacieron la BoquerIa, el Liceu y el Hotel Oriente) y ha sido, en definitiva, el altavoz muchas veces del malestar catalán. Ya no. Vila reconoce que de la Rambla ya no se habla como antes.

Esa puede que sea la tesis central del libro. ¿Qué le ha sucedido a ese bulevar? ¿En él ya no late el pulso de un país? Breve historia de la Rambla ofrece un diagnóstico.

Según el autor, tras la derrota de 1714 y la planificada destrucción del barrio de la Ribera y la construcción de la Ciutadella como fortaleza militar, la vida barcelonesa eligió definitivamente la Rambla como lugar donde expresarse. La presencia de las tropas en la zona de levante dio vida a las calles de poniente. Así fue, según Vila, hasta que cayó el gobierno de la segunda república, en 1939. «El franquismo hizo de la Rambla la nueva Ciutadella». Lo único que no cambió fue la presencia de lo que entonces se conocía como mujeres que fuman. «Con la llegada de la dictadura, los novelistas ya solo hacían ir a sus personajes a la Rambla para emborracharse o para ir de putas». Y así, hasta hoy.

En definitiva, Breve historia de la Rambla es, pese a su título, un recorrido reflexivo y a la par provocador, con el que no siempre apetece estar de acuerdo, pero también es, pese a todo, un pormenorizado relato histórico, recomendable para quien no sepa que Els Segadors fue en su origen una adaptación de una canción procaz que se cantaba a las campesinas, o para quien desee saber qué hacían los dirigentes del PSUC en el aún más indecente Panam¿s, o para recordar qué centenario diario de la ciudad que aún se publica se empecinó, en nombre de la modernidad, en eliminar la zona central de paseo de la Rambla para cederla a los coches...

La Rambla, dicen muchos, murió hace tiempo. Vila sostiene que no, pero admite que los barceloneses ya no van «porque saben lo que podría ser y sin embargo no es».

Quan el poder pressiona, la realitat pateix

Enric Vila

Vet aquí dos llibres excepcionals, en tant que reuneixen unes condicions tan notables com escasses. La primera, el pensament original, és a dir, aquell que aporta elements nous al lector; la segona, la qualitat de l’escriptura, neta i precisa com un bisturí. Són dos llibres diferents. Anem pel primer: Enric Vila és un jove historiador amb gust per la provocació, no per ganes sinó perquè les seves consideracions són tan potents com un cop de puny. Ara ha escrit, per encàrrec, una Breu història de la Rambla, un títol inofensiu en aparença. Doncs no: Vila ha desenvolupat una visió profunda de la història tectònica de Catalunya, vull dir dels moviments socials de fons que justifiquen determinats comportaments polítics. I, en efecte, el seu llibre és una història de la relació de Barcelona amb el poder vista a través de la Rambla, en el sentit que el popular passeig ha estat sempre aparador de la ciutat.

Enric Vila és irreductiblement nacional i, per tant, es veu obligat a començar amb un capítol-pròleg que descriu la Rambla dels setanta, just quan s’inicia la recuperació del país, com el paisatge que queda després de la sustitució cultural endegada pel franquisme. Els qui vam viure la Transició amb ingènua il.lusió en podem discrepar: aquella Rambla –certament colonitzada—era també un “espai de llibertat”, com es deia aleshores, que tant servia per fer-hi una mani com per cantar L’estaca, com per saber què havia fet el Barça. Era un moment d’efervescència, en el que calia dirimir qui ocuparia l’hegemonia cultural, i això era genuí i excitant. Dit això, Enric Vila traça la història de la Rambla refusant tots els tòpics, defugint els camins ja fets i aportant informació nova. Per exemple, que de la part central se’n deia “el Terrat”, i d’aquí la cançoneta del gegant del Pi!

És interessant veure, en aquella ciutat constrenyida per les muralles, els moviments socials, la relació amb un Capità General il.lustrat, els personatges secundaris (i els principals!), els testimonis dels viatgers, la manera, en fi, com Barcelona es resisteix a ser esborrada com a capital catalana. El llibre és, doncs, divertidíssim i alhora revelador: qui mana en cada moment i quines conseqüències té aquestes fluctuacions de poder. Que inclouen comparacions lluminoses, com ara la dels cosmopolites catalaníssims d’abans de la guerra amb els cosmopolites espanyolíssims de la democràcia. Perquè també es tracta del poder de les hegemonies culturals i de l’insidiós procés de descatalanització que sempre mou la voluntat del règim, sigui quin sigui el règim. Molt interessant esdevé el text quan analitza com el franquisme fa un rentat de cervell col.lectiu i imposa l’imaginari dels immigrants espanyols (toros, flamenc estereotipat) com a identitat natural. I com el turisme actual encara es mou en aquest paràmetre, que no hem sabut contestar. Però ens deixa, l’autor, un camí de sortida: a Catalunya, que no té Estat, la consciència la fan les ciutats. Vigilem, doncs, què fem amb les ciutats.

Doncs ara mirem el País Valencià

Un efecte semblant produeix la lectura de Valencians, encara, del sempre punyent Vicent Sanchis, text recentment premiat que dóna la rèplica –o continua el debat—al Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, que és amb tota justícia un tòtem per als valencians catalanistes. Cinquanta anys després, Sanchis analitza les causes i les raons d’un fracàs polítc, és a dir, com el valencianisme folklòric i espanyolitzat esdevé un element corrosiu que desfà la unitat cultural i de projecte amb Catalunya. L’autor reparteix culpes i denuncia maniobres: les coses no passen perquè sí, però és cert que col.lectivament deixem que passin. La lectura és molt interessant perquè amb quatre pinzellades històriques desmunta els tòpics en què encara ens movem, com ara el de la dualitat colonitzadora: la repoblació aragonesa i castellana va ser fàcilment absorbible. O, quan rebla el clau de la identitat lingüística popular, que encara avui resisteix millor als pobles que a la capital.

De fet, el llibre adverteix del problema de tenir una classe dirigent provinciana, perquè això contribueix a despistar les classes populars, que flaquegen precisament quan l’ambient es torna confús. El País Valencià sempre ha estat terra de conquesta per Espanya. El “valencianisme” anticatalà, que acaba esdevenint una identitat, va ser un instrument contra unes esquerres nacionalment despistades. La tempesta perfecta per arribar al fangar actual: Vicent Sanchis descriu de manera lúcida la Transició al País Valencià, un moment clau, amb el sorgiment del “blaverisme” –se’n recorden?–, però també amb la indiferència sorda dels catalans. Sobre la incapacitat del PSPV es fixa el poder del Partit Popular, malgrat la corrupció, la manca de projecte, el provincianisme lacerant. Sanchis és molt cruel amb els socialistes.

Tot plegat representa un afebliment col.lectiu, un trossejament del mercat cultural, una amenaça a la resistència lingüística, és a dir, una penitència recolzada en pecats diversos. Ens hem adonat que, entre els Països Catalans no tenim premsa comú ni un imaginari futbolístic compartit? Detalls com aquests, que l’autor deixa anar de passada, ens confirmen que l’enemic no bada i que també construeix el seu univers. De totes maneres, Sanchis també deixa una esperança: les maneres del PP són tan barroeres que neix una alternativa amb Compromís. Hi ha un espai minoritari, amb consciència de minoria, per tornar a bastir l’estratègia.

Posem-hi dos apunts més de sortida. L’un, el llibre de Joan Ridao Podem ser independents?, acadèmic en el to però fàcil de llegir, que analitza del dret i del revès l’opció sobiranista posada en el context internacional. L’altre, El dia que Catalunya va dir prou, del periodista Pere Martí, una “biografia” d’urgència de l’Assemblea Nacional Catalana, un llibret breu (encara hi ha poca història) però documentat de com neix la revolta democràtica que ens ha de dur a la llibertat.

(Patrícia Gabancho. Quan el poder pressiona, la realitat pateix. Revista Llibres)