Com alguns lectors ja saben, la retirada de l’article 155 m’ha costat una bona part del sou. M’estalvio d’explicar les situacions que he viscut des que Quim Torra va ser investit president i, aparentment, es va restituir l’autonomia. L’anecdotari me’l reservo per un llibre. Les escenes pintoresques s’han d’utilitzar, només, per donar volada a les idees i per explicar els corrents de fons.
Els darrers mesos m’han convençut que no hi ha lloc per mi, ni per ningú que pensi lliurement en català, en el sistema de comunicació autonòmic, públic o pseudoprivat. En els 15 anys que fa que intento viure de la ploma he après que, cada vegada que la meva prosa creix i la meva opinió es consolida, el meu compte corrent baixa de manera perillosa. El xantatge econòmic ha sigut una angoixa constant des que vaig començar a escriure. Entenc que és la forma que ha adoptat, en la democràcia espanyola, la censura prèvia de la dictadura.
Igual que en el franquisme, l’Estat se serveix de les seves estructures per intentar impedir que es pugui viure amb la mateixa intensitat en català que en castellà. Un idioma que no serveix per expressar tots els registres de la vida, un idioma que es doblega a l’amenaça de la força, té un futur molt magre. En un món interconnectat, si una llengua no serveix per tot, al final no serveix per res. La precarietat que lamina el periodisme pensat en català és un element tan fonamental del règim del 78 com la selecció dels articulistes o la separació política amb el País valencià.
Si vull fer alguna cosa de profit, em sembla que hauré d’acostumar el lector a pagar pel contingut de qualitat. L’autonomia ja està amortitzada. El pinso més o menys subvencionat que es fabricarà a partir d’ara dins de les seves xarxes d’influència serà cada cop més tòxic. La situació en què ens trobem recorda els anys 60. Tothom sap que el règim manté una estructura putrefacte però ningú no sap dir quan trigarà a caure. A més, la tecnologia ha canviat la percepció de la veritat i Catalunya és troba al mig d’una guerra internacional per redefinir la idea de la llibertat i de la democràcia.
Si badem, tornarem a perdre el tren de la història. La banalització dels valors democràtics pot tenir pel nostre país uns resultats semblants als que va tenir la banalització dels valors cristians a partir del segle XVII. La idea de l’individu, l’experiència de l’art, la forma de col.laborar, de competir i d’absorbir el coneixement, tot està canviant. Correm el perill de quedar encadenats a institucions caduques i discussions folkloritzades que produiran dirigents cada vegada més mediocres, exactament com ens va passar durant les dècades anteriors a la guerra de successió.
Ancorada en un pujolisme transvestit, que ha perdut el contacte amb l’Europa més dinàmica, Catalunya corre el perill d’ésser expulsada de la història per dos moviments igual de tancats i de fanàtics. Quan miro de seguir els debats entre unionistes i processistes veig els jesuïtes i els tomistes del segle XVIII tirant-se pedres a la Rambla. En l’època que ve, la clau de volta del progrés serà la capacitat de gestionar i d’esprémer el talent. No anirem enlloc si deixem que ens enverinin els pous de la creativitat i de la intel.ligència.
Vivim un moment d’aquells que marquen un abans i un després en la psicologia popular, com l’assassinat de Kennedy, com el maig del 68, o com la campanya contra Galinsoga de Jordi Pujol. Necessitem crear unes xarxes de comunicació que permetin plantejar debats que les xarxes autonòmiques tornen petits, estrafets o fins i tot absurdament escandalosos. El país difícilment podrà participar amb una veu original i sobirana en els debats que planteja la globalització, si els catalans no s’acostumen a pagar per alguns continguts com ja passa en molts països.
En les guerres que Catalunya ha perdut des de 1640 és fàcil veure la pobresa intel.lectual dels dirigents del país i la baixa qualitat de l’opinió pública. Encara que la gestió de l’1 d‘octubre ens fes creure el contrari, Espanya i França no necessiten emprar la violència per tancar-nos en el soterrani de la història. Els nostres veïns en tenen prou d’expulsar-nos dels circuits d’intercanvi d’idees per marginar-nos. L’aire vintage que han pres les nostres institucions recorda el fre que, en altres èpoques, va suposar el puritanisme de l’església o de la burgesia ennoblida pels borbons.
Si els nivells d’alfabetització van marcar les diferències en la marxa dels països fins fa poc, en la societat del coneixement les diferències vindran marcades per la capacitat dels ciutadans de filtrar bé els continguts i protegir-se dels algoritmes. Justament perquè la tecnologia obligarà l’home a lluitar per la seva ànima, els nostres adversaris en tenen prou de mantenir el país enganxat a xarxes socials intervingudes per les formes més sofisticades de la neurociència i del màrqueting polític.
La democràcia del futur exigirà als ciutadans que siguin capaços d’aprendre a pensar fora dels marcs establerts. La robotització no només deixarà gent a l’atur, també afinarà els mètodes de manipulació i de propaganda. Occident haurà de triar entre sofisticar les seves formes de representació o bé escampar el cinisme i la resignació fins a nivells propis dels règims autoritaris. Aquesta web amb espais de pagament pretén convertir-se en la base de la meva contribució a l’esperança en el món que ve.
No sé si me’n sortiré. Em sento com aquells canaris que s’enviaven a la mina per veure si hi havia oxigen, abans de posar-hi els treballadors a extreure’n or. La feina de pioner m’agrada, la frontera té els seus atractius i avantatges. Però l’estil és el criteri que no es pot falsificar i, per tenir idees genuïnes que inspirin a la societat, els escriptors necessitem ésser pagats per la nostra feina igual que els professors d’anglès, els cirugians o els assessors.
No he estat mai prou ingenu per pensar que un diari capaç de captar publicitat del Banco de Santander podia tenir interès a promoure un imaginari com el meu. Tots som grandets i sabem qui es el cornut que paga el beure a Espanya. Però ara ja no crec que quedi marge per adaptar-se a tot. Igual que em va passar el darrer 1 d’octubre estic content de tenir l’oportunitat de defensar les meves idees sobre el món per mi mateix, directament sense intermediaris que tenen interessos diferents dels meus. Si me’n surto, estic segur que darrera meu vindran d’altres escriptors. I si no, probablement també.