Avui surt el meu nou llibre, El nostre heroi, Josep Pla (Acontravent). Els meus amics del directe.cat volien anunciar-ho a la seva pàgina, de manera que m’he fet un interviu jo mateix i, sense cap escrúpol, els l’he enviat. Aquest és el meu cinquè llibre. He publicat el volum de converses Què pensa Heribert Barrera, l’assaig Néstor Luján, entre el rostre i la màscara; el llibre de records Macià Alavedra, entre la vida i la política, i la biografia Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs. Per trencar el gel, he començat dient-me això:

Veig que torna amb un altre llibre llarg.

Quin remei! Ja sap que en aquest país tot s’ha d’explicar sempre des del començament. Però el llibre està força ben escrit, no es pensi.

Modèstia a part.

No, no, si sóc modest. La immodèstia hauria estat publicar una merda de llibre. Em sembla que és un llibre bastant just amb Pla i, de passada, amb mi mateix.

Que es reivindica?

Home, m’agradaria tenir dret a no haver d’anar a dinar a casa els pares per estalviar. Espero que el llibre serveixi per convèncer els reticents

I Pla a què hauria de tenir dret?

A ser llegit com el que era: com un gran escriptor que va treballar en un país ocupat a punta de pistola.

Pla no era franquista, així?

No tant com els comunistes i la major part del catalanisme montserratí, això segur. Com els anys van demostrant, va ser dels poc catalans del seu temps capaç de veure-hi més enllà de la dictadura i de l’eterna filferrada. Per això el llegim amb tant de gust, encara.

Aquesta és la tesi del llibre?

Sí, pot ser! El llibre es pot llegir com un homenatge a Madrid i els seus seqüaços per haver fomentat, amb el seu odi, un amor tan profund per la literatura i pel país, en Pla.

Té molta mala bava, vostè.

Si m’obrissin la porta de la gàbia em relaxaria, li ho asseguro. De tota manera, la mala bava no és cap defecte, el defecte és emprar-la malament.

I vostè ja l’empra bé?

Miro de convertir-la en combustible per l’amor, que és molt més destructiu amb tot allò que cal destruir. Em sembla que en aquest llibre ho he aconseguit bastant. Fixi’s que l’estil és més suau, més treballat, més simpàtic i subtil que el de Companys. Alguns diran que m’he estovat. Però espero que el públic sigui comprensiu: per un català, escriure és molt difícil.

Escriure mai és fàcil.

Esclar. Però resulta que a Catalunya ho és menys perquè escriure és aprofundir en la pròpia veritat i, en els països normals, hi ha uns principis de veritat que no cal discutir. Aquí cal discutir-ho tot, sempre. Cal vèncer tants obstacles per arribar al fons d’un mateix que els escriptors acaben passant de la banalitat al surrealisme sense solució de continuïtat.

Per això Pla reivindicava el realisme i la naturalitat?

És probable. Pensi que Pla tenia molta més mala bava que jo perquè era molt més intel·ligent. Em penso que va enganyar a tothom.

I si l’ha enganyat també a vostè?

Faré un altre llibre. Tota manera això dependrà de com evolucionin les coses. No és veritat que el passat no canviï. El passat canvia perquè depèn del present. Això Pla ho sabia, em sembla. Per això la seva literatura és tan bona i tan perillosa.

Vostè sí que és perillós: no és molt dur amb La Vanguardia?

Per què? Només dic amb la boca gran el que la majoria diu amb la boca petita i a més ho dic amb educació. Sóc sentimental, i m’agrada deixar constància de les coses, res més.

I tot el que diu de l’erotisme, de l’amor, els amics, i de les dones, i de Carles Sentís, i de Martí de Riquer i de Sàpiens i de l’herència del franquisme, i del franquisme mateix?

Exactament igual: tot tòpics dits amb veu baixa, cap novetat.

I les cartes, i els testimonis?

Anècdotes per entretenir-se. Si per creure una obvietat necessites proves, és igual les proves que et donin, no la creuràs mai. Ahir el fill de Josep Vergés, director de Destino, m’explicava que el seu pare sempre deia que, a Hendaya, Franco havia intentat negociar amb Hitler la manera de netejar Catalunya de catalans. “Ens ho han pres tot i no ens deixen fer res, però com a mínim som aquí”, es veu que deia sempre. Creu que m’ha sorprès?

Home, però sí que diu coses noves: Pla patriota, molts li ho discutirien…

Mira: em sembla que, Oppenheimer, un dels inventors de la bomba atòmica, té un aforisme que diu: “la intel·ligència no consisteix a descobrir coses noves sinó a veure el que tothom mira i ningú no veu”. Aquesta és l’aspiració del llibre.

I la seva aspiració és arribar a ser un segon Pla, oi? Per això el llibre té forma de dietari

No sigui ruc! Jo imito els grans per aprendre. El problema és que a Catalunya, a causa de tants anys de repressió, no hi ha gaire per triar ni per fer barreja.

I el format de dietari?

És el gènere normal dels marginats. Em va semblar que cauria bé en un país com aquest, on totes les coses arriscades s’han de dir a títol personal.

El seu amic Sostres diu que vostè es el seu heroi.

El meu amic Sostres i jo sempre ens entendrem perquè tenim molt clar que Déu dóna pa a qui no té dents.