El meu amic Enric Vila acaba de treure un llibre magnífic i necessari, Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs. A partir d’ara, tothom que vulgui parlar del nostre president màrtir i de la Catalunya de la seva època haurà de passar pel llibre del Vila i conviure amb la seva ombra. L’Enric ha fet amb Companys el que ja va aconseguir fer amb Nèstor Luján: un retrat definitiu, una autòpsia espiritual, mirar des de dins el personatge per explicar-ne tota la humanitat. Després d’ell podran venir experts i aportar noves dades, corregir-li algun detall, però veig difícil que ningú pugui desplaçar de la centralitat la seva interpretació del personatge i de la Catalunya que va viure. El llibre està molt ben escrit, i té força, és clar, rodó, brillant, exacte. Si literàriament jo sóc velocitat, ell és potència. El Vila és una de les persones menys frívoles que he conegut. No en deixa passar niuna. El buit li pesa com una llosa. Això, que sovint el du a ser un imbècil social, en la literatura juga a favor seu i dóna al seu discurs una gran consistència. Tot s’ho mira amb lupa, té paciència i és tenaç, molt tenaç. S’ha passat una quantitat d’hores en arxius i biblioteques, una quantitat demencial d’hores. On vas parar, tantes hores! En aquest país de pedants i de sectaris viscerals, ell és la demostració que el caràcter i la creació no estan renyits amb el rigor i la seriositat. El llibre dóna gust de llegir-lo i a més té un discurs potent que quan més a la vora ets de la causa més et sacseja. Enric, com que en aquest article no em pots dur la contrària i has de romandre callat d’una puta vegada deixa’m dir-te una cosa: vas camí de ser un escriptor colossal. Persevera en l’intent: val la pena. A tu et val la pena i al país li val la pena. Som herois catalans i volem les estrelles. (El meu amic Enric Vila. Salvador Sostres. Avui, 9.11.2006)