Contacte

Fes servir el formulari per escriure’m.

Carrer Comte d'Urgell
Barcelona, CT,
Spain

Companys

El mártir y la verdad

Enric Vila

El periodista e historiador Enric Vila ha escrito una apasionante y apasionada biografía de Companys (Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs, L´Esfera dels Llibres, Barcelona, 2006). Apasionada porque no se trata de una fría recopilación de datos sobre la vida de Companys, sino de una interpretación subjetiva del personaje enmarcada en una interpretación también subjetiva de su época. Y apasionante porque el libro está soberbiamente bien escrito, con el nervio literario propio de los grandes clásicos del género: Stefan Zweig, Emil Ludwig o, entre nosotros, Josep Pla, este último particularmente influyente en el estilo literario y en el tono anticonvencional de toda la obra.

Enric Vila, colaborador habitual de Avui, a pesar de su juventud, ya empieza a tener una obra considerable. Su primer breve ensayo sobre Néstor Luján, no sé si bien fundamentado, demostraba en todo caso su habilidad para penetrar en el fondo de un personaje. Pero lo más destacado para contextualizar la biografía que comentamos es destacar que Enric Vila es un nacionalista confeso, tal como queda claro en el libro, con una visión de Catalunya marcadamente esencialista y, por tanto, nada sospechoso a los ojos de otros nacionalistas de ser un traidor a la patria, un enemigo interior poseído por el famoso autoodio.

Probablemente por esta razón, su biografía de Companys -tal como vaticinó Enric Ucelay Da Cal- ha sido objeto de un vacío, de un claro ninguneo, por parte del mundo intelectual, pese a tratarse de un libro excelente que pone en cuestión, de forma argumentada, algunos grandes mitos catalanes del primer tercio del siglo XX: el catalanismo de izquierdas, la Segunda República en Catalunya, la ERC de aquella época, el Sis d´Octubre, la CNT-FAI, la Guerra Civil y, sobre todo, la venerada figura del president mártir.

Según Vila, Companys tuvo una muerte dignísima tras una vida política desastrosa. Los historiadores sólo recuerdan lo primero y olvidan lo segundo, dado que si lo recordaran deberían cuestionar todos los grandes mitos de la historiografía catalana a que antes me he referido y que el autor desmenuza razonadamente con detalle. Ésta es la tesis central del libro. Es obvio que la puesta en cuestión de estos mitos daría al traste con la historia oficial que lamentablemente se está construyendo, la memoria histórica esbozada en el preámbulo del nuevo Estatut y que se pretende fijar como la verdad sobre el pasado que fundamente los problemas de la hora presente. Más subjetiva y atrevida es una segunda tesis, algo cruel, de corte psicologista: tras la derrota y el exilio, consciente de su culpa en el desastre, Companys busca -y consigue- una muerte heroica que lo convierta en mártir y lo redima ante las generaciones futuras.

Ambas tesis atraviesan toda la obra. Vila reconoce la dignidad de la muerte de Companys, pero busca, ante todo, la verdad histórica. La personalidad del presidente la estudia el autor a través de su vida. Debido a la mala relación con su padre, Companys busca un referente político que lo sustituya: Lerroux, Layret, Seguí y Macià serán las figuras en las que sucesivamente se irá cobijando, dada su escasa formación política. De ahí que será republicano y obrerista a lo largo de toda su vida, y anticatalanista hasta el 14 de abril de 1931. A partir de ahí, transmutado por la institución que llegará a presidir y por circunstancias de su vida privada, Companys se irá convirtiendo progresivamente al nacionalismo catalán, que acabará siendo, al final de su vida, la gran razón de su existencia.

Así, el president mártir aparece retratado como un personaje veleta, un combativo idealista con poca formación intelectual -tardará 18 años en acabar la carrera de Derecho-, un romántico más apasionado que inteligente, un personaje simpático, hábil, charlatán, generoso y buena persona con los amigos; pero un desastre como político. Se deja llevar por los independentistas el 6 de octubre de 1934, cede ante la FAI en los primeros meses de guerra, cerrando los ojos ante tantos asesinatos, y deja que la Generalitat se someta al Gobierno de Madrid tras los Fets de Maig de 1937. Impotente y contradictorio siempre, de principio a fin, hasta el desastre final.

Más allá de ceñirse estrictamente al personaje, la biografía de Companys es también un reflejo de su época. Analiza la inanidad del catalanismo republicano de izquierdas hasta 1931, la escasa calidad de los dirigentes de ERC y las grandes contradicciones internas que tuvo ese partido desde sus inicios. Como consecuencia de todo ello, relata bien la frivolidad del Sis d´Octubre y las circunstancias de una Catalunya, antes y durante la guerra, que no tiene nada que ver con el pretendido oasis de cultura y civilidad dentro de una España rencorosa y guerrera que nos pretende vender continuamente TV3 de acuerdo con la memoria histórica oficial. La Guerra Civil fue un desastre sin paliativos, no una heroica historia de buenos y malos.

Todo el libro tiene interés histórico para comprender la actualidad. Pero en sus páginas finales hay dos alusiones explícitas a la política catalana de hoy. Dice Enric Vila que al escribirlo ha descubierto que ‘la frivolidad, el cainismo y el bajo nivel de la clase política catalana viene de muy lejos’; y añade que la ERC de antes de la guerra era menos catalanista que la actual pero más parecida al Gobierno tripartito. No está mal visto. Lean el libro y verán que hay muchas más cosas que, desgraciadamente, están de actualidad. (El mártir y la verdad. Francesc de Carreras. La Vanguardia. Abril de 2007)

El meu amic Enric Vila

Enric Vila

El meu amic Enric Vila acaba de treure un llibre magnífic i necessari, Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs. A partir d’ara, tothom que vulgui parlar del nostre president màrtir i de la Catalunya de la seva època haurà de passar pel llibre del Vila i conviure amb la seva ombra. L’Enric ha fet amb Companys el que ja va aconseguir fer amb Nèstor Luján: un retrat definitiu, una autòpsia espiritual, mirar des de dins el personatge per explicar-ne tota la humanitat. Després d’ell podran venir experts i aportar noves dades, corregir-li algun detall, però veig difícil que ningú pugui desplaçar de la centralitat la seva interpretació del personatge i de la Catalunya que va viure. El llibre està molt ben escrit, i té força, és clar, rodó, brillant, exacte. Si literàriament jo sóc velocitat, ell és potència. El Vila és una de les persones menys frívoles que he conegut. No en deixa passar niuna. El buit li pesa com una llosa. Això, que sovint el du a ser un imbècil social, en la literatura juga a favor seu i dóna al seu discurs una gran consistència. Tot s’ho mira amb lupa, té paciència i és tenaç, molt tenaç. S’ha passat una quantitat d’hores en arxius i biblioteques, una quantitat demencial d’hores. On vas parar, tantes hores! En aquest país de pedants i de sectaris viscerals, ell és la demostració que el caràcter i la creació no estan renyits amb el rigor i la seriositat. El llibre dóna gust de llegir-lo i a més té un discurs potent que quan més a la vora ets de la causa més et sacseja. Enric, com que en aquest article no em pots dur la contrària i has de romandre callat d’una puta vegada deixa’m dir-te una cosa: vas camí de ser un escriptor colossal. Persevera en l’intent: val la pena. A tu et val la pena i al país li val la pena. Som herois catalans i volem les estrelles. (El meu amic Enric Vila. Salvador Sostres. Avui, 9.11.2006)

Elogi de la passió

Enric Vila

M’afegeixo a l’allau d’opinions entusiastes que ha rebut l’assaig d’Enric Vila sobre Lluís Companys (Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs, l’Esfera dels Llibres, Barcelona, 2006). Es tracta d’un llibre, a mig camí entre la divulgació i la reflexió, elaborat amb un estil i una solvència literària envejables, a través del qual l’autor ofereix un retrat incisiu capaç d’atiar el debat i d’atraure l’interès no sols dels especialistes sinó també del gran públic.

És precisament aquest èxit de lectors allò que ens fa retornar la fe en les possibilitats d’incidència dels intel·lectuals en la societat i també en la riquesa i la profunditat de la discussió sobre alguns dels capítols més convulsos de la nostra història contemporània. L’aportació d’Enric Vila té un innegable caràcter regeneratiu i tonificant, sobretot pel que fa a la seva habilitat per plasmar un concepte de país a través del relat de Companys i per aprofitar l’opacitat que ha recaigut sobre el mite per revelar de forma seductora un seguit de tesis al voltant de l’evolució del catalanisme. Que un autor estigui documentat, tingui idees i tingui talent per expressar-les és un luxe que ens acosta a les millors tradicions culturals europees.

Dit això, voldria aprofitar aquest article per mostrar el meu radical desacord amb el rerefons ideològic que traspua en l’obra de l’Enric Vila. No em refereixo, doncs, a discrepàncies de detall historiogràfic ni tampoc a l’agosarament que pugui significar la crítica despietada a l’acció de govern de Companys i els dubtes sobre el seu equilibri emocional que han contribuït a humanitzar una figura elevada als llimbs de la santificació -en aquest sentit, penso que acabar amb els tabús és el primer signe de salut i de normalitat d’una cultura-. La meva oposició va més aviat dirigida, per dir-ho de forma una mica metafísica, a la precomprensió de la política que Vila desenvolupa prenent el personatge de Companys com a pretext i que té una clara projecció sobre els horitzons i les esperances del catalanisme en l’actualitat.

Si hagués de qualificar d’alguna manera aquesta aproximació que m’ha semblat copsar en la proposta de l’autor diria que es tracta d’una visió exageradament antiromàntica. Vila sembla acusar permanentment Companys de deixar-se arrossegar per les passions i per una vanitat narcisista en comptes de dedicar-se al treball de pedra picada que, segons es desprèn de les afirmacions del llibre, és l’únic que permet sostenir un país. Com el mateix Vila afirma: “Les nacions necessiten màrtirs però sobretot gent modesta que aguanti al cartró i que l’interpreti i el millori: que el faci més apte per a la vida”. La modèstia i la perseverància, la política com un art de càlcul i d’organització, atributs que l’autor penja a les figures de la Lliga i del Noucentisme, fins i tot a Macià (i que amb tota probabilitat atribuiria a en Pujol), arquetipus als antípodes del que representava Companys en el paroxisme del qual sembla raure el germen que va portar Catalunya al cataclisme.

La meva interpretació és exactament la contrària: és gràcies al fet que, de tant en tant, apareixen figures vanitoses, megalòmanes i audaces que rebenten tots els límits que el nostre país en algun moment tindrà l’oportunitat de ser lliure, i entenc que el drama de Catalunya ha estat la contenció, la mesura, el pudor i la pestilència que generen els desitjos no realitzats. Sort en vam tenir d’un president lliurat a les grans passions i a l’oratòria miraculosa que ens demostri que algun dia podrem anar més enllà de l’àmbit del possible! O almenys intentar-ho, encara que les nostres ambicions estiguin molt per sota dels nostres mitjans, encara que després acabem en els abismes, però almenys que l’abatiment de les fúries ens porti a derrotes honorables i no a l’extinció per aigualiment.

De vegades penso que no és menys mentalitat 6 d’octubre, sinó més, la que cal per desafiar els que ens voldrien haver enterrat fa gairebé tres segles. Alguns en diran política de l’estètica, gestos esnobs propis de la patuleia d’individus “volubles, intuïtius, superficials, inconstants, fatxendes, comediants i ingenus” que segons Vila envoltaven el president màrtir. I, tanmateix, l’estètica ha estat l’únic que ha sobreviscut en un país arruïnat i l’únic que li pot permetre emancipar-se, que pot atorgar-li el prestigi, l’autoritat i la legitimitat suficient per fer entendre la nostra condició de poble diferent que reclama una forma política a l’altura.

Estic convençut que només un president proper a l’emotivitat de Companys podrà acumular la suficient potència per precipitar l’únic que ens pot consolidar en el món: la ruptura i la creació d’un nou ordre estatal. És cert que ara, en contrast amb els anys trenta, el catalanisme ha gaudit d’un període de suficient estabilitat per crear els ressorts de poder, per nodrir una majoria que ens porti al gest decisiu i que aquest període, abans no es produeixi el canvi, encara s’ha de perllongar un temps. Altrament, de què ens servirien tanta paciència i tanta cautela? Només per continuar estavellant-nos contra el mur? És per això que, en aquests moments que ens endinsem de forma imparable cap al gestionisme, és tan important que no perdem la flama dels horitzons que van marcar els grans personatges. Almenys tinguem ben clar que tota la feina i tota l’acumulació de forces han de tenir un objectiu i que en algun moment totes aquestes energies hauran de rebentar. (Elogi de la passió. Héctor López Bofill. Avui)