Estimat Jordi,
He llegit el teu article sobre el silenci de les esquerres i les dretes espanyoles, sobre aquest mutisme que mantenen respecte la política de la dictadura –per no anar més enrera. Com dius tu, tots els fracassos de l’Espanya democràtica començen amb aquest oblit. Les presses per passar pàgina han convertit els espanyols en el paradigma d’aquesta Europa decadent que utilitza la història com una arma per moralitzar i per marcar distàncies amb el passat, més que no pas per créixer. Espanya no ha sabut convertir la memòria en un instrument per crear discurs universal. No és casualitat que el país més sòlid d’Europa sigui Alemanya; és el país que s’ha enfrontat a la seva història amb més honestedat i valentia.
Potser ja ho saps però els primers llibres de Primo Levi només van tenir èxit a Alemanya. França no va reconèixer oficialment la participació en l’holocaust fins a l’època de Jacques Chirac. Holanda, tot i l’èxit dels diaris d’Anna Frank, no va tractar com un cas a part la repressió dels seus ciutadans jueus fins el 1995. A Polònia, mentre va durar el comunisme, el milió i mig de persones que van morir a Auswitch eren presentades segons la nacionalitat del passaport, tot i que el 90 per cent eren jueves. Recordo un article al Times on es recordava que Jordi VI no era l'àngel tartamut que pinta la pel·lícula. El discurs del rei. Resulta que després de la nit dels vidres trencats va prohibir als seus embaixadors donar visats als jueus i els va ordenar que treballessin amb els alemanys per evitar que “tota aquesta gent vingui cap aquí.”
L’holocaust ha servit per eliminar, de l’agenda dels estats decents, l’extermini d’una minoria indissoluble per la via de la violència. Cal tenir això en compte per comprendre l'auge de l'independentisme. No obstant, el nazisme encara és viu. Ho és d’una manera esotèrica, com ho són aquests tabús que ens impedeixen d’avançar, però no volem reconèixer. El problema és que els nazis van portar a terme la fantasia de tot Europa, igual que Franco va portar a terme la fantasia de tots els espanyols, inclosos els d’esquerra. A l’esquerra espanyola li passa com a França i Anglaterra, o com a Holanda, aquest país de soldats tan humanitaris i valents.
No dic que Franco i Hitler siguin el mateix. Ni comparo la tragèdia dels jueus amb el cas catalans –ja en parlaré dels catalans. Dic que el problema de les fantasies prohibides és que per negar-les necessites una altra fantasia més potent. Els nazis van portar fins a les últimes conseqüències l’estat nació francès. I ara que tenim? Tenim una europa plena de nacionalismes invisibles, d’Estats que durant 60 anys han utilitzat l’horror nazi per fer-se propaganda. Tenim una Europa que per la seva experiència històrica podria ser una referència universal, i que cada cop és menys referència de res. Tenim també uns ciutadans plens de bons sentiments subvencionats, que tot just ara comencen a sortir de la convalescència espiritual amb què llurs estats van compensar-los per haver enviat els seus avis i els seus pares a la guerra.
És veritat que, per sorpresa d’alguns historiadors europeus i americans, l’estudi del nacionalisme espanyol -dels seus mètodes i obsessions- continua sent un vast desert. L’exemple dels alemanys només ha servit perquè els espanyols ens combatessin en nom dels dos únics valors que hem estimat més que ells, la pau i la democràcia. Però és que Franco va guanyar les dues guerres, la seva i l’europea, i Hitler va perdre. Hi ha, en les victòries i derrotes, un verdicte implícit que no es pot passar per alt. Cal afrontar els fracassos i mirar sempre d'evitar adormir-se a la palla. Des de fa un temps, els anglesos han començat a estudiar els mètodes genocides de l’imperi victorià. Com més troben a faltar l’imperi més el critiquen. Potser si els espanyols perden Catalunya els arribarà a passar el mateix.
T'escric, però, perquè alliçonar els veïns, encara que sigui per ajudar-los, serveix de poca cosa, si un no ha fet primer la feina a casa. I no ho dic per tu. Ja sé que tens al cap de fer un segon article, però deixa’m dir-hi la meva. Tots aquests estudis sobre l’eliminació de minories, sobre els mecanismes d’opressió nacional, de substitució linguística, qui o què ens ha impedit de dur-los a terme a Catalunya, durant aquest 33 anys? Per què no som una referència acadèmica en l’estudi de temes identitaris o antropològics, amb la materia fresca i viva que tenim a mà? Per què són tan poc coneguts els estudis de Josep Benet o de Francesc Ferrer i, sobretot, per què ningú no els ha continuat? Per què hi ha tanta literatura sobre la immigració i tan poca sobre els pagesos del baix llobregat que van veure fulminat el seu paisatge?
Ja fa molts anys que estem badant. Jordi Pujol va fer una política que seguia l’obsessió de Josep Pla, que no hi hagués una altra guerra. Es tractava d’evitar “estats passionals catastròfics”, per dir-ho com el meu heroi. Això ha justificat moltes decisions. La Universitat Pompeu Fabra, per exemple, sempre s’ha dit que va ser la joguina que Pujol va donar als progressistes perquè s’entretinguessin amb les seves discussions passades de rosca mentre ell feia país. La conselleria de cultura va ser víctima de la mateixa realpolítik. Fins i tot l’educació se n’ha ressentit d’aquesta por, perquè el problema és que, per més universals que siguin, els coneixements s’han de centrar en un marc territorial. No hi ha idea sense context, i esclar: quin marc posem, Catalunya o Espanya?
El problema és que durant aquests 33 anys la política s’ho ha menjat tot. En el cas de Catalunya per l’obsessió de la convivència, i en el cas d’Espanya per l'obsessió de la unitat, no hi ha hagut vida més enllà de la política, totes les imatges i discursos s'han polititzat. És veritat que el coneixement té un gèrmen de perill que cal tenir en compte. Però si tu vas amagant el sexe a la nena no t’estranyi que un dia se’t presenti embarassada. No sé si has vist els textos dels anys 20 que han sortit de l’alcalde Porcioles: imagina’t que s’haguessin publicat als anys 70 o 80. Què hauria passat? Quin relat se n’hauria fet? Imagina’t que algú hagués escrit un llibre com el meu sobre el Companys 20 anys abans. L’altre dia vaig haver de tornar a llegir-lo per una conferència que havia de donar. Després de la ràbia amb què alguns en van parlar esperava trobar un llibre agressiu, desorbitat, fins al punt que em va soprendre de trobar-m'hi bé.
El passat fa por i així els espanyols condemnen Franco mentre es beneficien de la feina bruta que els va fer, i els catalans fa 300 anys que neguem l’ocupació mentre acusem els espanyols de voler destruir-nos. Què contribueix més a l'etnocidi: que l'Arenas digui que vigilarà l'idioma que aprenen els nens andalusos de Catalunya (ein?!), o que Arcadi Espada sigui l'única veu que a Catalunya posa en evidència la superficialitat circumstancial d'un escriptor com Javier Cercas? Per què diries que en els mitjans de comuniació del país es dóna molta més credibilitat als llibres de Cercas que no pas als meus? És normal que l’autor de dos dels llibres d’història que més ha promogut personalment el president Mas, i que més han corregut pels ambients de CiU, hagi estat exclòs a l’anomenada Casa Gran del Catalanisme des de la seva fundació? Saps què vaig entendre quan vaig treure el Companys? Que l'autoflagelació és el discurs més incisiu que permet aquest país. Per això després vaig treure el Pla.
Tu saps com vaig patir per publicar aquest llibre: la columna d’estiu que va volar, o el premi que deien que ja estava preparat per guanyar si rebaixava alguns passatges. L’etnocidi és que, a més d’escriure un llibre, em toqués dissenyar-ne la coberta i maquetar-lo amb un amic, i embolicar el Quim Torra amb les presses que ho vaig haver de fer. Un escriptor que ven a punta pala em va trucar: “Jo no hauria tingut collons d’escriure el que tu escrius de La Vanguardia.” El llibre li havia agradat molt: gràcies gràcies, però justament aquest és el problema. Jo no tinc res personal contra el senyor Godó. En canvi sí que tinc alguna cosa contra aquesta hipocresia. No crec que es pugui acusar els espanyols d’etnocides sense deixar molt clar, primer, que molta gent important d'aquest país ho és perquè té una columna vertebral més tova i trista que un caragol. Ningú no es mereix que li respectin allò que té, si només està disposat a defensar-ne el benefici.
Tenia un amic que em deia que no negociava prou bé els avançaments dels llibres. Jo li deia que no era això, que senzillament ell té una visió del passat i del país que convé als qui treballen en la direcció de la unitat d’Espanya i que jo no. Mai no havia posat en dubte la seva ploma ni la seva erudició, només havia discutit la seva perspectiva. Un dia els de Solidaritat van encarregar-me un article sobre un personatge que ell havia biografiat. El meu enfoc deixava en evidència el punt de vista que marcava el seu treball. La vídua del biografiat em va escriure: “Li agraeixo molt tot el que diu del meu marit perquè és molt encertat”. El nebot també em va escriure, i algú que no recordo. L’etnocidi és això: tu escrivint un article que saps que et costarà un amic, només per disciplina.
Perdona que et parli tant de mi, però és que només reconeixem l'etnocidi quan els tribunals o les universitats el tracten amb grans paraules i, sovint, aquests processos són discrets, són un dessagnar-se a poc a poc a través d’anècdotes petites i petites dimissions. El que més em desanima és pensar que tot el que m’ha portat problemes des de fa dos anys ho he fet a consciència, per amor a una idea de puresa sense la qual no crec que ens en poguem sortir. Sense una memòria forta compartida, les paraules es tornen buides i els debats estèrils. La memòria s'ha de treballar i no la poden fer els polítics. Els polítics haurien d’estar contents que la memòria fes xup-xup al seu marge, vol dir que tenen un país per dirigir. La manca de polèmica no és un signe de civilització, sinó de ressentiment i de provincianisme. La cultura té sempre unes conseqüències polítiques, però la cultura ha de sortir de la memòria i de l’experiència de la gent, i de les seves il·lusions.
Vols que et digui una cosa: L'etnocidi és queixar-se d'Espanya per no afrontar el futur. L'etnocidi és un problema de baixa qualitat de l'èpica i del semen. L'etnocidi és tractar el veí de boig per no haver de defensar-lo; haver deixat de creure en tu mateix, abans que en el país.
Fixa’t en els exemples que poses de països on s'estudia l’aniquilació de minories. Excepte en el cas de sudàfrica, són conflictes resolts. Fins i tot els alemanys van sortir-se amb la seva amb els jueus. Van deixar Europa "ben neta". A Espanya és diferent. El futur encara és obert. Si et passeges pel sud de França veuràs que, si ja ens haguessin aniquilat, a les rambles es vendrien barretines i no pas toros. No sé fins a quin punt la política cultural de la França de De Gaulle era diferent de la política franquista. A Bretons, Occitans, Catalans i Alsacians se’ls han carregat en nom de la llibertat i la democràcia. Els catalans hauríem de fer-nos grans, comprendre que cada grau de llibertat té un preu. I que si no ens escalfem tots acabarem fotent l'estufa al riu. Som un país fantàstic, en una terra fantàstica, amb unes possibilitats fantàstiques. Hem perdut moltes guerres però hem sobreviscut. Sempre ve de gust donar la culpa als altres. Però si tan dolor i tan d'esforç per sobreviure no serveixen per donar exemple al món, si després de tot el que hem passat només ens queda aquesta por a pensar i quatre negocis cada dia més petits, potser aleshores és que Déu s'ha despistat.
Records i abraçades per tu i per la mestressa. I per la colla pessigolla de Nova York,
Enric
Tuesday, May 17, 2011 at 07:19AM