Vaga japonesa (Rac 1)

Si estic a favor de la vaga, francament és per empatia, perquè a mi les vagues que m’agraden són les vagues japoneses. Jo, quan estic emprenyat amb el món, quan les coses no funcionen, treballo. Treballo, treballo, treballo i, quan arriba el punt aquell que no puc més, perquè sóc humà i em canso com tothom, miro al meu voltant. I si em sembla que les coses encara no s’han arreglat, que encara no són del meu gust, que el món continua de cap per avall, la temptació d’agafar festa s’evapora i torno treballar. Esclar, per fer una vaga a la japonesa, sense ser japonès, t’ha d’agradar la teva feina, una altra cosa seria posar sal a la ferida. Com que sempre he tingut una intuició clara de com van les coses ja vaig preocupar-me de trobar una ocupació que m’agradés fa molt temps. Per això dic que la vaga em sembla bé. Que la meva manera de fer botifarra al desencís sigui treballar, no treu que la manera de la majoria sigui fer vacances. L’important és que la gent trobi una sortida, una forma de desfogar-se, de cremar les fàbriques sense que ningú no prengui mal. Em fa l’efecte que aquesta vaga provarà a tothom. Fins i tot Zapatero descansarà, que ja li convé. I els socialistes que no es preocupin per les eleccions. Aquesta vaga deixarà els seus votants tan descansats que quan arribi l’hora de la veritat segur que els tornen a votar.

Els tutors (Rac 1)

M’agradaria saber de què van parlar Zapatero i els líders sindicals en la pantomima de reunió que van tenir ahir a la Moncloa. Si no fos que cal guardar les formes, més valdria que els sindicats anessin a demanar hora a la Casa Blanca o a la magnífica oficina que la Cancellera Merkel té a Berlín, a peu de carrer, perquè els alemanys la puguin veure treballar. Zapatero ja no és ningú. Si mai va tenir una política fa temps que se li va acabar el marge per aplicar-la. Si mai ha tingut autoritat, fa temps que l’ha balafiada tota. Zapatero recorda aquests hereus escampa que si no acaben arruïnats -sota un pont-, és perquè algú ha tingut la bona idea de prendre’ls el control del patrimoni familiar i donar-lo a un tutor. Parlar amb un home sense criteri ni paraula ni memòria, que només sap donar peixet i fugir de la realitat per evitar els conflictes i no afrontar els problemes, és com parlar amb una paret. Els sindicats han acusat Zapatero de trencar els pactes i el president els ha respost que respecta la seva opinió, heus aquí resumida la història d’Espanya dels segles XIX i XX. Quan no hi ha prou intel·ligència i amor per donar consistència a un país, es passa del jocfloralisme polític als tancs, i dels tancs al jocfloralisme polític, sense solució de continuitat. Celebrem que, amb la globalització, a Espanya li han sortit uns quants tutors.