Tots amb kimono

Encara no he llegit el llibre del Roger Albinyana sobre la Xina però em deleixo per fer-ho. Diuen que a la Xina no perds la cobertura del mòbil ni dins les mines de carbó; que la sanitat, allà on n’hi ha, està més informatitzada que a Europa. Diuen que les carreteres són noves i lluents, com als Estats Units després de la II Guerra Mundial, i que la gent té una grolleria i una empenta que nosaltres hem perdut.

Es diu que els xinesos van per davant d’Occident en força aspectes.

Caldrà veure què passa amb les diferències socials i amb l’envelliment de la població provocat per les polítiques maoistes, però és evident que la Xina, malgrat els seus problemes, viu un take off de manual, una autèntica febre d’or. 

A Occident creiem que la riquesa de les nacions és proporcional al seu compromís amb la llibertat. L'auge de la Xina ha coincidit amb l’estovament del règim comunista i, d'entrada, sembla que això ens dóna la raó. Tothom espera que les tensions entre l'economia de mercat i el partit únic augmentaran a mesura que la Xina creixi, i que el país s’occidentalitzarà. Es dóna per fet que, a còpia de perseguir dòlars i euros, els xinesos entraran al nostre joc. 

Potser confio poc en la força alliberadora dels diners, però em rosega la possibilitat que la Xina consolidi una idea pròpia de prosperitat. No seria la primera vegada que una gran potència discuteix els principis d'Occident: durant el segle XX, Alemanya i Japó, i després la Unió Soviètica, ja van intentar establir models basats en l’autoritarisme i la força de les multituds. Actualment tenim l'Islam, que monopolitza les nostres pors i, en el fons, potser ens distreu. 

Com que la democràcia s'ha escampat per tot el món, estem molt orgullosos i creiem que tot va bé. La nostra fe en la llibertat té arrels en la Grècia clàssica i suposem que, si dura, és perquè funciona. No ens preocupa que els Estats Units perdin l’hegemonia del Pacífic ni que Europa ja no compti com a potència militar. No donem importància al fet que els països que constitueixen el bressol dels valors universals es trobin en una inferioritat de forces sense precedents. 

De la relació entre la riquesa dels països i la seva capacitat militar no en volem sentir a parlar. Però la Xina, juntament amb l’India i el Japó, i d'altres potències orientals, participen en la cursa pels recursos amb exèrcits cada dia més moderns. En 20 anys, Àsia ha fet una revolució i està capgirant el món. En part, això pot ser bo per Catalunya, perquè quan l'Atlantic baixa el Mediterrani puja. Tot i així, la voracitat d'una classe mitjana asiàtica com l'europea del segle XIX, és a dir, cada cop més multitudinària i més materialista, em fa una mica de por.

Esclar que vull llegir el llibre de l'Albinyana, no és qüestió de seguir badant. Des que va caure el mur de Berlín, que Europa no ha fet res de bo. Un fet simbòlic: els xinesos volen comprar el port grec del Pireu. Senyor editor de Dau, que em faria arribar el llibre? Dispensi, però cada dia sóc més pobre; segurament perquè cada dia sóc més sensible i més intel·ligent.

Jailhouse Rock (Catalunya Oberta)

Estimat Quim, 

He començat a llegir el llibre de la sèrie Sí,ministre que has publicat amb traducció del Toni Aira. Veig que els autors de l'invent, l'escriptor Anthony Jay i l'actor Jonathan Lynn, tenien clara la missió; no és estrany que els sortís un producte tan ben acabat. A la nota introductòria ja remarquen com n'és d'important d'explicar bé l'ús que els polítics fan del llenguatge. L'exministre Josep Piqué, en la presentació que vàreu fer del llibre, va parlar-ne, de la "semàntica creativa" dels polítics. Fins va explicar un parell d'anècdotes dignes d'emmarcar, relacionades amb l'art de "dir les coses per fer el contrari del que es vol dir i fer". Fa anys, l'escriptor George Orwell també va tocar el tema. Orwell té un assaig brillantíssim que relaciona la decadència d'Europa amb la politització del llenguatge. La política, deia, ha desplaçat la literatura i la ciència i ha corromput el pensament amb el seu llenguatge eufemístic i empobrit. 

No passa res. Abans el poder doblegava les voluntats aplicant la violència directament sobre els seus súbdits; ara, aplica la violència sobre les paraules que fan servir: l'estalvi de sang i llàgrimes és evident; el progrés, indiscutible. La gent cada dia és més tonta però cada dia viu més tranquil·la. Els ciutadans estan convençuts que saben llegir, i quan no troben paraules per entendre què els passa van al psiquiatre i se'ls recepta una pastilla. Això no vol dir que ens haguem de conformar, però. Ni que els polítics tinguin la culpa dels nostres problemes. De vegades penso que són els únics que, en els últims anys, han fet bé la seva feina. Em sembla que se'ns moren d'èxit, els polítics. Han guanyat la partida amb tanta facilitat que s'han quedat sense límits i contrapesos. I ja se sap: quan les passions no troben resistència, es podreixen; per això els homes necessiten les dones, els nens necessiten els pares i els japonesos van necessitar la bomba atòmica. 

Pregunta't una cosa: si ara tots comencessim a parlar i a pensar amb el llenguatge dels metges, dels futbolistes o dels militars, el país aniria millor? Tenint en compte que la democràcia ha desplaçat la violència al camp de la semàntica, no trobes escandalosa la facilitat amb què la política ha imposat el seu llenguatge i les seves actituds? Quina corrupció trobes més indigna, la dels polítics o la dels intel·lectuals, editors, acadèmics, empresaris i carronyers de tota mena que adopten les seves formes per beneficiar-se dels seus favors? Tenint en compte que la democràcia fomenta el verbalisme, no creus que el món de la cultura ha donat poc els últims anys?

El punt feble de la democràcia és que basa el seu funcionament en la intel·ligència dels ciutadans, mentre que els ciutadans basen la seva intel·ligència en la propaganda. Per això quan la política puja, la cultura baixa i, per això, potser, seria bo restar importància als polítics. Potser hauríem d'equilibrar la balança. La cultura dóna consistència als homes, integra els interessos individuals i col·lectius en un cercle virtuós. En aquest país, la cultura ha tingut una difusió modesta però decisiva. On seríem sense els nostres artistes, després del segle XX que hem passat? Goethe va escriure que, gràcies a la cultura, els francesos podrien perdre guerres però no serien mai colonitzats. Com s'ho haurien fet sense els escriptors, amb els polítics que han tingut? D'acord, sort de l'exèrcit nord americà. Però per què Madrid no va ser mai alliberat? I una altra cosa: no veus cap relació entre la inconsistència d'Europa i la literatura de Saramago? 

La cultura fa que quan un país cau, caigui sobre alguna base. Relaciona l'acte amb la potència, la tàctica amb l'estratègia, i dóna direcció. L'altre dia escoltava una conferència de Robert Kaplan força pessimista. Deia que els xinesos aviat seran els reis del mambo, i esgrimia raons de pes: Europa ha abandonat els Estats Units, i la força demogràfica i militar de la Xina ha desplaçat l'eix mundial a l'Oceà Índic i al Pacífic. Els xinesos creixen amb l'energia acumulada de tants anys d'ostracisme, i una eufòria juvenil. Però ja veurem què passarà. Tu veus sèries nordamericanes? No són pas com Sí, ministre. Aquella sèrie era molt bona i divertida, compte, i has fet bé de publicar-la. Però reflectia una Gran Bretanya ja força acomplexada, disminuïda de l'esperit shakespearià.

Les sèries nordamericanes tenen visió, no són de país vençut i decadent. T'expliquen que el bé i el mal es mouen, que de vegades el dolent és a l'esquerra, que d'altres és a la dreta i que, de vegades, ets tu mateix. T'expliquen que el destí el forgem entre tots amb la nostra lluita contínua per tirar endavant, i que el coneixement és una barreja indesxifrable de raó i de fe. T'expliquen que no hi ha democràcia sense demòcrates, i que la llibertat necessita persones prou independents i lliures per poder-la defensar. N'hi ha prou de comparar qualsevol sèrie d'aquestes que trobes al FNAC amb Ventdelplà o Los hombres de Pacoper entendre que la superioritat dels Estats Units va més enllà dels portavions. Com t'ho diria, porto uns dies escoltant música pop xinesa. Està bé, però tu que ets més gran que jo deus recordar diferències substancials entre Miguel Ríos i Elvis Presley. Els matisos són decisius i em sembla que el senyor Elvis serà un factor cada cop més important. 

La cultura marca la qualitat de les fidelitats i de les reaccions dels individus. Els xinesos poden tenir més tancs però entre un xinès i un nordamericà encara hi ha una diferència de qualitat. La qualitat va salvar els britànics dels alemanys durant la II Guerra Mundial i si els catalans encara som aquí, malgrat els nostres veïns, també deu ser gràcies a certs matisos culturals. Per això t'escric, per recordar-te la importància del que has fet. Quan vas començar, tothom deia que t'arruïnaries, però encara hi ets i espero que alguns s'apuntin la lliçó. El polític George Freche, que acaba de renovar com a president del Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló, va dir, una vegada: "Els catalans em fan cagar. Els enculeu durant dos anys, els deixeu reposar dos anys més i els dos finals [els mandats del Consell són de sis anys] els construïu un petit institut per a quatre setciències i tothom content". No cal que aquí rebaixem la política a un nivell tan insignificant, però si els escriptors aconseguíssim influir més, el país hi guanyaria. En el pròleg del teu primer llibre et vaig escriure: "La vida és lluita, no podem saber si és res més. Lluitem, doncs, amb sentit de l'honor i generositat, donant feina a l'enemic, com els antics cavallers." Gràcies per fer-me costat, Quim. A mi, al Sostres i a l'Abel Cutillas. And let's rock -everybody wanna rock, in the jailhouse Counts.

Enric

Dietari (Subsòl)

Dijous

A classe, debat sobre el canvi climàtic. Em toca defensar la postura ecologista i faig una broma:

- Tothom sap que per culpa del canvi climàtic les tortugues embarranquen a Florida i els óssos polars s’han tornat caníbals. Però fins i tot suposant que el canvi climàtic no sigui cert, igualment és una excel·lent propaganda per aturar la Xina

Quin geni, el xinès!

Si cada vegada que els companys de classe han ridiculitzat Catalunya hagués tret aquest caràcter, encara hauria hagut un mort. A la gent li agrada parlar de diversitat i tolerància però l’única diversitat que tolera és la que té una capacitat de resposta violenta.

Frase d’Orwell: “If its wrong for one nation to defend its national sovereignty, then its wrong for all nations. If its right for any nation, then pacifism is nonsense.”

Divendres

Acaba de sortir un llibre que fa la competència al mite de Joan Pujol, l’espia que va enganyar els alemanys sobre el desembarcament de Normandia. Ara resulta que els aliats també van enredar els alemanys en l’inici de l’ofensiva italiana. Al final potser costarà d’explicar perquè va durar cinc anys la puta guerra. En tot cas, sembla que els anglesos van fer creure als nazis que desembarcarien  a  Grècia. La gràcia és que no van fer servir un espia sinó el cadàver d’un rodamon que s’havia suicidat amb matarrates. El llibre diu que la idea va ser d’Ian Fleming, l’autor de James Bond. Diu que gràcies a les despulles d’aquell desgraciat es van estalviar un fotimer de morts –tenint en compte les 7.000 vides que va costar la broma es pot dir que va pagar amb escreix les despeses de la beneficiencia. Segons llegeixo, van disfressar el cadàver de paracaigudista i el van llençar a la costa espanyola des d’un avió. El cos portava la documentació d’un militar extingit de mort natural, i papers falsos sobre el desembarcament. Un pescador el va recollir i els espanyols van passar la informació als nazis. Tot de pel·lícula. Com que no sortiran historiadors proalemanys a contradir-ho, tant li fa. Sort en tenen els anglesos de la II Guerra Mundial. Mai no donem prou les gràcies de les coses que hem fet bé -vull dir realment bé, amb totes les forces en contra. I després alguns es foten del meu perfeccionisme -degenerats!

Diumenge

Aquest retorn a Londres em resulta sobrer. No em trec Barcelona del cap, i la sensació de viure les engrunes d’una etapa. Ara tocarà abrigar-se, com sempre que la intuïció m’ha dut a un carreró sense sortida. Sempre la mateixa paret, però pintada d’una altra manera. Baixar i baixar per veure’t des de més amunt. No hi ha res més, tot és arrapar-se al que ets –perdó: al que la vida et va ensenyant que ets. Va: quina merda de profunditat, val més que parli de les notícies del diari.

La mestressa riu al menjador amb unes amigues, amb aquesta rialla histèrica de la gent que no riurà mai prou per compensar tot el que ha plorat. Ha demanat menjar xinès i hem sopat junts, després m’he tancat a l’habitació. L’alegria forçada m’irrita perquè no sé què és sobreviure.

……. (Una estona)

Ahhhhhhhhhhh! Ara entenc perquè els capellans espantaven als nens dient-los que es tornarien tontos, és com si el líquid baixés directament del cervell. És així, amb aquesta serenitat crua i diàfana, de fosforescent, com les dones veuen les coses? Sembla que m’hagi posat les ulleres. De vegades només dramatitzes perquè fa massa dies que has oblidat el manteniment. Veure les coses sempre tan enfocades deu ser molt avorrit. Però una mica, de tant en tant, ajuda a viure. Mare de déu senyor, quina tranquilitat.

Dilluns

Al metro –com cada dia. De sobte una olor em remou l’estómac. Són les 9 del matí. Al meu costat, una senyora grassa amb un abric de pell de cantant d’ópera caiguda en desgràcia ha desembolicat un paper de plata i s’ha posat a menjar. Em sembla que hi porta un pit de pollastre. El va esquinçant amb els dits i es posa els trossos a la boca ostentosament -a la romana. Insisteixo, són les nou del matí. Ningú no sembla impressionat, ni molest. Si un argentí es posés a tocar l’acordió i mirés de passar el plateret entre els viatgers li trencarien la cara per gandul i per lladre. El fons troglodita d’aquesta ciutat mai no deixa de recordar-te que mot “suburbà” és un mot d’origen anglès.

Lluny del galliner (FCO)

Estimada Àstrid,

Aquesta és l'última carta que puc escriure des de Londres (ohhhh). Tu sempre em dius que les dones sou princeses i que els gestos gratuïts dels homes els necessiteu com les flors l'aigua per viure. Deixa'm quedar com un gentleman abans de tornar a Barcelona. Digues als teus pretendents que no s'alarmin, explica'ls que la carta és un d'aquests gestos estètics que les senyores que s'ho mereixen inspiren als senyors que valen la pena. Les converses de mascles, a més, s'han tornat difícils. A Catalunya tothom viu amb els sentiments a flor de pell però molt lluny dels altres. La banalitat és l'única matèria de conversa que s'accepta -com sol passar en els guettos. Per tant, jo ara em poso a escriure les meves ruqueries i tu fes com les parisenques, que són les reines en l'art de fingir interès, mentre pensen en una altra cosa.

Com saps, els mesos que he estat aquí m'he fet un tip de rumiar. He pres notes sobre el que he vist i he llegit molt. Els diaris són intel·ligents, fins i tot a tu t'agradarien. En treuries pasta de novel·la, hi trobaries vides marcades per l'atzar i debats morals autèntics, basats en casos individuals. Als diaris no hi surt qualsevol, has d'haver patit com una bèstia o ser molt important per aparèixer-hi. Els debats polítics tenen volada. Sobretot, es parla de la Xina. Es diu que els xinesos marcaran el segle XXI igual que els nordamericans van marcar el segle XX. Sembla que a la Xina les ciutats comencen a fer aquella pudor de nou de trinca que els Estats Units feien tot just fa un segle. Que et semblaria un món a la mida dels xinesos? La setmana passada la professora d'anglès ens va demanar que presentéssim a la classe algun tema que ens "apassionés" i l'estudiant xinès va estar dos dies dubtant entre dos temes: els dinosaures i els virus. Tu diràs: és biòleg, doncs és economista. És un economista apassionat per l'extinció dels dinosaures i la capacitat mortífera dels virus. Em temo que en un món a la mida dels xinesos el friquisme i l'angoixa augmentarien encara més, no trobes?

El món ens necessita. El món ens necessita i nosaltres necessitem el món. Si l'estada a Londres m'ha servit d'alguna cosa és per veure que Catalunya no la salvarem quedant-nos a casa. Cal sortir fora. No només per conèixer d'altres maneres de fer i per donar-nos a conèixer; sobretot per descobrir-nos a nosaltres mateixos! Per escoltar la nostra veu una mica reposadament. A Espanya tothom crida. He quedat parat de la quantitat de soroll que suportem. Cal sortir del galliner o, si més no, viure-hi amb un peu a fora, buscar un espai de transició que ens relacioni amb la vida sense passar per les ofenses de Madrid ni els nostres traumes. La primera cosa que cal aprendre és a viure separat. Quan algú et parla de molt a prop, llançant-te capellans, perds la perspectiva i la capacitat de pensar positivament. És igual que quan estimes molt una cosa o tens por de perdre-la, corres el perill de matar-la tu mateix. Em fa l'efecte que rebaixant el nivell d'excitació, ens queixaríem menys i treballaríem més.

Tot plegat és molt senzill. Si tens un ull de poll, evitaràs passar pels llocs on te'l trepitgen o, si jugues un partit, punyeta, deixa estar el penalty injust, oblida els cracs lesionats i estigues per la pilota. Un país és un punt de partida. Viure dels èxits dels teus avantpassats és gairebé tan patètic com viure de les seves derrotes. Un país ha de ser un estímul, no un quadre per emmarcar. És bo saber que Flandes i el Quebec tenen unes seus precioses, a Londres, amb unes grans banderes penjant enmig del carrer, i que nosaltres només hi tenim un despatxet. És bo saber que n'hi hauria prou amb la vaixella de l'ambaixada espanyola per pagar les nostres delegacions. És bo saber que l'Instituto Cervantes té la seu en una gran casa luxosa mentre l'Institut Ramon Llull passa amb una taula i un ordinador ambulant. (Per cert: diuen que els cursos de català no interessen però has de contractar un detectiu per saber quan els comencen.) Tot això és important dir-ho, però encara és més important de dir que no he trobat cap català servint en les cadenes de menjar ràpid  -igual que no hi he trobat suïssos, francesos o alemanys. En canvi, hi he trobat força espanyols, i dependents d'altres països amb estat. Haver nascut a Catalunya també deu tenir alguna avantatge, pregunto.

Sempre que algú em diu que som uns perdedors penso que ho diu per ell. Un país és un sentit del gust defensat per un exèrcit. Aquesta frase a Catalunya pot sobtar, però aquí l'he provada i ningú no me la discuteix. I bé: quants països sense exèrcit des de fa com a mínim tres cents anys tenen el nostre potencial? Després de tantes bufetades encara hi som. Tenim una experiència a explotar i un sentit del gust per exportar. He llegit el japonès Kenichi Ohmae, que parla de la decadència dels Estats nació i del futur de les regions-estat, entre les quals cita "the Languedoc-Roussillon region, centered on Tolouse, with its tight linkages with Catalonia". També he llegit el gurú aquest nord americà, el Richard Florida, i he vist el seu mapa basat en l'activitat lumínica. Saps que ens situa al centre d'una de les quaranta "megaregions" megaplenes de talent que diu que han de protagonitzar el futur? No diries mai amb quin espai coincideix el territori de què parlen tots dos: amb el que August Rafanell descriu a La il·lusió occitana, amb l'univers de Pla, de Maragall, de Prat de la Riba i del doctor Trueta. La realitat és tossuda i la base de les coses costa de matar. Però, esclar, tenim el cervell tan estovat que necessitem que les bones notícies ens les donin els japonesos o els nordamericans.

Hauríem d'escoltar més la inspiració. Ara que el món es reorganitza no és lògic que ens preocupi més quin dia desapareixerem que no pas com aprofitarem les oportunitats. Ara que el futur és dels emprenedors, aquest pessimisme només amaga mandra de competir i por a la llibertat. La política és important. La punyetera independència és important. Però qui diu que les coses s'hagin de fer en un ordre preestablert? Ara que l'auge de la Xina afavoreix el Mediterrani, ara que l'afebliment de les fronteres ha ressucitat la geografia, ara que les solidaritats naturals i el treball en xarxa tenen més bona propaganda que el saqueig i l'amenaça, ara que el futur treballa en contra dels estats que ens volen anihilar, quin sentit tenen les nostres actituds tan defensives? Tenim una herència per descobrir i per explotar. Vivim amb una mina sota els peus que ni la de Califòrnia. Però esclar, per treure l'or, hauríem d'agafar el pic i la pala. N'hi ha prou de sortir a respirar per adonar-se'n. En el fons, no hi ha res com ser català. Segur que tu també hi estàs d'acord, Àstrid. Espero que la teva novel·la vagi endavant i que, quan surti, deixis calba d'enveja la Zadie Smith.

Fins aviat, darling

Enric