Dietari (A Catalunya nord, I)

Dijous

Perpinyà. Hi arribem després de travessar una immensa concentració de núvols negres i ben carregats d’aigua damunt dels Pirineus. L’hotel és una merda. Internet no funciona. Hem anat a avisar la recepcionista, que es pensa que parla francès, i ens ha dit que era l’oratge. El temps! Com si fóssim imbècils o  visquéssim en l’època de la televisió en blanc i negre. M’ha recordat una vegada que dinàvem en una terrassa de la plaça major de Prades i un amic es va trobar una mosca a l’entrecot. Vam fer venir el cambrer d’urgència, amb l’espinada electritzada pel fàstic i li vam assenyalar l’insecte indignats. “Ah, la mousche”, va dir ell. I va agafar-la amb els dits directament del plat, la va rebotir contra terra i va tornar cap dins fent que no amb el cap, com l’Obèlix quan diu allò de “són folls aquests romans”.

Divendres

Llevat d’hora i esmorzat cap a dos quarts de nou en una merda de bufet. Internet encara no funcionava, però ens han promès que quan tornem a la nit trobarem el problema resolt. Fa un dia espaterrant. La llum natural accentua la sordidesa de l’hotel -del típic hotel de país comunista on el client sempre molesta. Ho comentem amb el Lluís mentre tirem cap a Sant Martí del Canigó, sota un cel blavissim. A la cresta de les muntanyes la saturació de llum genera una calitxa que difumina els pics més alts rera un vel de blaus més minerals i foscos.

A les 12 arribem al monestir. Les vistes: petits poblets navegant en un mar immens de muntanyes i el mateix verd que a la nostra Catalunya, aspre i sec. El monjo que ens ha fet la visita ha sortit del monestir amb barret de platja i ulleres de sol. Habillat amb la túnica blanca de rigor, semblava un turista nordamericà entregat a la vida contemplativa. Era alt i prim i es movia d’una manera poc humana; de vegades semblava que sota la túnica blanca només hi havies de trobar un esquelet. Quan mirava de ser simpàtic se li dibuixava un somriure inquietant, d’una profunditat psicològica tenebrosa, talment com si s’hagués tancat al convent per no acabar tancat a la presó o al manicomi.

Quan acabada la visita hem sortit fora hi havia un d’aquests sobtats embussos de núvols que de vegades es produeixen damunt dels Pirineus i, per un moment, l’ambient ha agafat aquella intimitat de llum d’espelma que tan m’agrada. El monestir és bonic, però té un aire un pèl artificial, forçadament místic. Pensava en els últims vuit monjos que van demanar permís per secularitzar-se i abandonar-lo poc abans que esclatés la revolució francesa. Què devia passar per què es posessin d’acord? com deu ser trencar una tradició de vuit segles? L’eufòria de la il·lustració va arribar fins aquí dalt o van baixar amb el cor encongit, de la muntanya?

Hem arribat a Vilafranca del Conflent, assedegats i morts de gana. El poble emmurallat va ser nomenat vila fidelíssima per Lluís XIV, a diferència de Prats de Molló, em sembla, que va perdre les muralles després de revoltar-se contra els francesos. Dues cerveses d’una tirada i uns musclos amb patates fregides –la combinació no té gaire gràcia. Per pair, passejem:  entre les muralles i la muntanya -que sembla que hagi de caure damunt del poble- els carrers queden molt entaforats. Hem volgut visitar Sant Miquel de Cuixà, però no hem pogut. Quedaven tres quarts d’hora per les sis però el senyor de la recepció ens ha explicat amb un català impecable i aquesta inflexibilitat soviètica de funcionari francès ben entrenat que el reglament diu que els turistes han de marxar un quart d’hora abans de tancar i que no hi havia temps. La mateixa cara de badall que les noies de l’hotel. Només és una intuïció però em penso que les feines que a París donen als negres perquè s’integrin, aquí les donen a la joventut local.

Més: hem passejat per Prada i he de dir que en el disseny d’algunes torres decimonòniques s’hi endevina una interpretació tan deliciosament candorosa de la bonheur importada de França que, en fantasia, no tenen res a envejar a les nostres torres modernistes. He enredat la colla per anar a prendre una cervesa a la terrassa de la mouche. Hi tenien un cartell que deia: Aquí parlem en català. És mentida: hi ha un cambrer que el parla, la resta ni l’entenen. La senyora que ens ha atès era tan antipàtica que ens ha fet riure una estona. A la plaça sonava una orquestra de jazz que feia proves pel concert de la nit, com en els vells temps de periodista a la Universitat Catalana d’Estiu.

Quan anàvem a buscar el cotxe hem enfilat un carrer estret. Veníem de llegir una placa que deia: “Enlloc del món no hi ha aqueix entusiasme per la llengua propia; enlloc del món no trobarà el filòleg tantes facilitats per estudiar la llengua viva. Antoni Maria Alcover.” A mig carrer hem vist una mena de restaurant àrab, amb una llàntia d’aladí a l’aparador i tres homes al carrer, un d’ells tan gras que fins i tot tenia sacsons al coll; semblava que esperessin que entrés algun client. He fet un comentari sobre la llengua viva i, aleshores, l’àrab gras li ha dit a un nen que jugava a pilota més amunt: “Tu, vine cap aquí” (o una cosa semblant). Si no fos tan tímid li hauria fet una entrevista curta:

- Perdoneu, m’ha semblat que li parlaveu català al noi.

- I què voleu que li parli en francès, potser?

- No, per l’amor de Déu!

Tornant cap a l’hotel, la carretera buida i el cel ple d’ala deltes. Internet encara no funciona. Diu la noia de recepció que demà al matí parli amb una tal Corinne que segur que m’ho solucionarà. No m’ho crec i estic molt emprenyat perquè he d’enviar un correu. Però collons, Al·là és gran.



Dietari (Confiança)

Dimarts

Trobada amb R, que és un d’aquests saxons fornits i vermellots que fins i tot quan porten corbata semblen llenyataires. M’ha deixat el D-Day de l’Anthony Beevor i m’ha dit que Paul Auster li sembla dificilíssim d’entendre. Justament és un dels pocs escriptors que fins ara he pogut llegir en anglès com si ho fes en català, gronxant-me en el ritme de les frases, pensant en d’altres coses, anant i venint del llibre com quan algú parla molta estona i divagues inspirat per la melodia del discurs o el color d’alguna paraula, sense acabar de perdre el fil del que t’està dient. Jo em pensava que Auster escrivia un anglès senzill i resulta que Mr. R. el té per un esnob. La seva base llatina, que a mi me’l fa tan pròxim, a ell se li fa estranya. A París, els llibres em volaven de les mans; aquí se’m fan una bola feixuga. Sembla que no hi hagi convencions i que cadascú escrigui per la seva família. Sempre tinc la sensació que em perdo alguna cosa, amb l’anglès. Suposo que el francès tendeix més a la superficialitat i a l’universalisme i que l’anglès ve d’una tradició més empírica i casolana. L’anglès és una llengua pitarresca, que tot ho aprofita; el francès té una base més ideològica. Es nota que els anglesos han dominat el món a través del comerç i els francesos a través de la cultura. L’anglès és una llengua d’ombres i matisos més feta per estimar les incongruències de la vida que no pas per amagar la merda sota les catifes. El francès serveix per enredar senyoretes i fer grans discursos sobre la nació. El francès serveix per elaborar llistes i tenir les normes clares. Amb el francès sempre tens la sensació d’entendre-ho tot, però potser amb l’anglès aprens més coses.

(Apunt: m'ha demanat l'adreça per escriure'm i li he donat. Ja sé que no ho farà. Només que consti. Això d'estimar, quan no t'has de fer el mal parit t'has de fer el tonto.)

Dijous

La mestressa destrossada. Ve del jutjat, d’assistir un nano de 14 anys que es va carregar un vell saltant damunt del seu cap. Se’l va trobar de matinada dormint en un banc, mort de fred, i li va fer ràbia. Cap penediment, cap emoció, amb prou feines sabia parlar, m’ha dit amb un fil de veu. Diu que, amb els videojocs, els nanos de famílies trencades ho tenen més fàcil que mai per aïllar-se. No és que busqués una explicació, només ha comentat que abans no hi havia tantes possibilitats de perdre el contacte amb el món, i té raó. L’últim cas que porten els diaris és el d’una nena que va empènyer una companya de classe a saltar per la finestra a còpia d'atemoritzar-la. No sé on vaig llegir que cada cop hi ha menys assistents socials i més nanos criminals. El món gira del revés –com sempre, encara que costi de creure-, i la feina de la meva mestressa és sorda i, en molts casos inútil, però algú ha de fer-la. Avui estava tocada, mai no em parla dels casos que porta. Al seu costat, aquests escriptors que donen lliçons de moral perquè tenen la paciència de seure al sofà i menjar-se les truites que els fa la dona em resulten una mica ridículs -o diabòlics, segons l’humor amb què m’ho miro.

(Teoria: un moralista hauria de parlar només de les seves misèries i apel·lar sempre a les virtuts dels altres. Pràctica: moralment seria un sant i socialment un desgraciat. Exemple: Sòcrates)

Divendres

A casa mai m’han dit que m’estimen i, en canvi, mai ho he posat en dubte. Deu ser per això que quan algú em diu que m'estima mentre m’intenta comprar o manipular o senzillament em menysprea, em poso en guàrdia. L’amor no és altra cosa que confiança. Només existeix la confiança. La confiança és la seguretat que la teva dona està contenta de fer-te la truita i que, per tant, no t’hi posarà verí ni te la cobrarà a preu de restaurant. L’amor només és confiança i la confiança és una compenetració que sorgeix de compartir unes prioritats i uns interessos. Tota aquesta retòrica de l'amor sacrificat sempre m'ha fet riure. Només existeix la confiança i quan la confiança es trenca ja li pots posar paraules, que s’ha acabat, perquè tot el que fem ho fem per nosaltres mateixos i el que és gros i condemnable no és pas que no et sacrifiquis pels altres, sinó que no et sacrifiquis per tu mateix. El que és gros és posar els altres com excusa. El problema no és que tothom faci les coses pel seu benefici, sinó que la majoria les faci amb tan poca ambició, només per fugir de la por o de l’avorriment. Per això tan poques persones, i en comptades ocasions, donen res de franc. Jo el que observo, en general, és que els altres sempre miren de crear-te necessitats que no tens per sentir-se acompanyats o per poder-te-les cobrar. L’amor de veritat és escàs i en el goig porta la penitència, perquè és d'una soferta discreció. Estimem les persones que ens ajuden, si tenim una mica de coratge; o les persones que ens esclavitzen o som capaços d'esclavitzar, si som poqueta cosa. I ho sento: no crec que hi hagi gaire més cera per cremar.

Dietari (Obvietat)

Dijous

Aquella noia que van treure a trossets de la via del tren. Corria fent broma per l’andana colpejant la finestreta del vagó i, tot d’un plegat, els amics la van veure desaparèixer: “Mind the gap between the train and the platform”. En un altre país ajustarien les andanes a la mida del tren, però el govern prefereix avisar-te, t’avisa de tot, fins i tot del perill que t’escanyis amb la cadena del vàter. Després: “Its your choice”. Ara mateix, tinc un senyor al costat que llegeix dues pàgines sobre una ciclista que ha mort atropellada per un autobús i, si veus com circulen les bicis i els autobusos, sembla que ho facin per omplir les pàgines dels diaris, que cada dia porten històries terribles. Londres és cruet, cruet. Els anuncis de l’estació de Fairlop són per tornar-te’n a dormir. En un, es veu una noia maca i alegre amb un telèfon a la mà i aquest text: “La Katy sempre ho explica tot a les amigues, però no els ha explicat que l’han violat. Les violacions passen. Truca al….” En un altre, s’hi llegeix: “Vigila amb la via del tren quan hagis begut. L’any passat, 520 accidents”. També hi ha un anunci on veus una noia a punt de ser tancada en un maleter mentre crida aterrida, amb la cara banyada de llàgrimes, completament desencaixada: “no, sisplau, no”. Tu dius: un film de terror. I aleshores llegeixes: “No entris als cotxes dels desconeguts. Taxis de Londres”. Els descric en l’ordre amb què he desfilat davant seu quan he arribat a l’estació. Suposo que pintar la vida amb aquesta duresa és el sistema que han trobat els anglesos per assegurar-se que tothom es comporta com si fos una persona adulta. És una forma una mica bèstia però funciona. Una dels primers impactes que tens quan arribes aquí és que tothom et tracta com si fossis major d’edat.

Divendres

“Sorry”, li dic a una dependenta del Prête a Manger molt grassa, molt negra i molt simpàtica, aixecant un bitllet de 50 pounds com una bandera -perquè el vegi bé.

- Your’re a rich man!, em respon amb una veuarra imponent, de cantant de soul.

Per demanar un cafè és un pèl exagerat, però m’he quedat sense ferralla.

- I will be a rich man!, but now I am poor (allargant la u per udolar). 

La noia riu, amb unes dents blanquíssimes, i entra en escena un noi gallec, que també treballa allà. “Don’t believe him”, li diu cridant -no hi ha ningú a l’establiment:

- He’s catalan, he is a tight fist (un rata)! 

És un bon nano, amb un tatuatge al braç i un pentinat roquer que se li desplega com un plomall cada vegada que es treu la gorra de l’uniforme. El primer dia em va preguntar: “Spain?” i li vaig dir “No”. Va fer cara de vergonya, com si m’hagués insultat, i va continuar parlant anglès fins que vaig afegir: “Catalonia” “Ah! hombre, yo soy gallego!” i ara sempre que em veu em diu “paisano” i, si no hi ha clients, m’explica coses de casa seva.  

Total: He aprofitat l’ambient de confiança per fer-li un numeret a la caixera…

-  I am poor, I am a catalan writer. You don’t know what is to write books in a language so pretty that anybody want to understand except my mother, my father and my cat. Neither your friend (assenyalant el gallec) is able to read my books. Please, have mercy on me! Piety!

I així, he berenat un cafè i un pastisset de franc, amb els cinquanta pounds a la butxaca.

De vegades poso a prova la paciència de la gent com quan a la nit obria la llum petita de l’habitació. És per comprovar que encara hi ha persones bones.

Dissabte

Llegeixo al diari que hem passat el novembre més humit de la història d’Anglaterra. Viure fites històriques sempre està bé quan no hi ha morts pel mig, però sobretot agraeixo saber que tenia raó de queixar-me del reuma. No hi ha res més emprenyador que tenir raó sempre. La gent s’enfada, en comptes de compadir-te. Un cop llegit el diari, he passejat per la ciutat. He rumiat perquè em trobo tan còmode en un lloc tan bèstia. Materialment la ciutat és un reflex força fidel de les portades del diari. Tot és cru com una cadira dura o una paret escrostonada. Tot és una mica deixat de la mà de Déu i, si no es pot dir que sigui brut, és gràcies a la pluja i el fred, que netegen l’ambient sense descans. Hi ha unes normes bàsiques, i molta  naturalitat. La naturalitat dóna a les coses un optimisme bàsic que s’encomana. La catifa francesa o castellana és molt més gruixuda i no es veu tan la merda que hi ha a sota. A París i a Madrid els carrers són rectes i qualsevol cosa sembla la hòstia, però la merda no respira. Quan les formes són grandiloqüents, la merda no respira però sempre pots atribuir la teva pudor a un altre. Aquí tot està a la vista, fins i tot les societat masòniques. Això deu estalviar als anglesos una mica de demagògia i molt perfum, suposo. A mi, que sóc lentet i m’agrada anar per feina, l’obvietat em treu un pes de sobre i m’ajuda a confiar en la gent.

Com ahir, la xinesa del metro. Eren les 12 de la nit. Se’m va asseure al costat i es va posar a estudiar uns papers d’economia. Esclar, es va adormir. De tant en tant, se m’arrepenjava. Li vaig agafar carinyo i quan es va despertar i vaig veure que s’havia passat de parada, em va saber tan greu que li vaig dir: “Oh, I’m sorry”. Ella va respondre: “No, it’s my fault”. Anàvem en l’últim metro i la vaig acompanyar a buscar un taxi, no fos cas. Per sort, havia pixat abans de sortir del pub.

Dietari (Fredolic!)

Diumenge

Fins avui, Londres havia estat només un carrer, per mi. Des que vaig arribar fa una setmana que pràcticament no havia fet altra cosa que caminar amunt i avall per la mateixa vorera. Cada dia agafo la Central Line i desembarco a Holborn. Si tiro amunt, arribo a l’acadèmia d’anglès; si tiro avall, em planto a la biblioteca de la London School. Com que sóc una persona de digestió lenta i tinc un cert complexe de patufet, un carrer ha estat suficient per fer-me sentir l’aventura, de moment. Suposo que el fet que sigui ample també hi ajuda. Seriosament, com que no deixaven d’arribar notícies terribles de Barcelona i, a més, he tingut feina a treure carnets i resoldre burocràcia, comptar amb un intinerari fixat fins i tot ha estat una sort. Avui, però, he quedat a Oxford Circus amb l’A.B. i hem anat a dinar. Abans m’ha dut a veure la botiga del National Geographic a Regent Street. És d’un empresari de la Seu. La botiga és enorme, monumental. He sortit preguntant-me qui dimoni comprarà tot això. És una pregunta que m’he fet igual a Berlín, a Viena i a París; deu ser la part màgica del capitalisme que no entenc. Potser perquè no he estat a Nova York, el capitalisme de Barcelona em sembla més raonable. I bé: aprofitant que els dissabtes no hi ha classe d’anglès, ahir ja vaig passejar una mica; però avui la sensació d’ocellet sortint de la gàbia ha estat total. Veig que han començat a guarnir alguns carrers  i que la meitat de Londres porta el poppie clavat a l’abric. El record dels combatents de la I Guerra Mundial es barreja amb la carnisseria que l’exèrcit britànic està patint a l’Afganistan.

Dilluns

L’Abel Cutillas m’escriu amb el seu humor habitual per convidar-me a la presentació del seu nou llibre, que ja vaig  llegir fa un temps. Es titula Per una literatura capitalista i em va agradar molt; sobretot per l’audàcia amb què demostra que l’ofici d’escriptor és el més assenyat que pot triar un home en les societats postmodernes. Em desitja una bona estada a Londres i em diu que no em preocupi si falto a la presentació. Seguint la broma, m’explica que “la tardor ja ha arribat a Barcelona” i, com que Londres sempre va “un pas endavant”, em demana si començo a notar el fred.

“Sr. Cutillas!

Aquí fot un fred que pela, ho enteneu? A la nit, la senyora apaga la calefacció i cada matí m’aixeco com una estalactita. Tinc els ossos glacificats i fa dies que miro de viure entre la biblioteca i el metro per sentir-me circular la sang. Diumenge, vaig anar a dinar amb un amic i la feina va ser meva seguir la conversa sense que el reuma em cargolés. Pla no sabia de què parlava quan deia que els pisos més freds del món eren els de l’eixample de Barcelona. Mai de la vida havia passat tan fred. En un tríptic de l’acadèmia he llegit que això de treure la calefacció a la nit és un costum anglès i recomanen ficar-se mantes a sobre. Què voleu que us digui, el fred em fa sentir vell. Però a la biblioteca s’hi està molt bé i ja sabeu com m’agrada llegir.

Records

Enric”

Dimecres

Estic tan ocupat que encara no he tingut temps de fumar, de beure, ni de pensar en …. Tot i que començo a tenir algunes teories sobre la dona anglesa, of course. Els meus estudis etnològics al metro m’han permès, fins ara, identificar-ne tres tipus: el cavallot de pub amb les cames com les potes d’un piano i la cara gravada; la normaleta que es disfressa de fulana francesa quan vol semblar una senyora; i la bellesa totterreny, d’una naturalitat espaterrant, amb la cara dura i incisiva, les faccions petites i, si els càlculs no em fallen, alhora guapa i intel·ligent.

Dijous

Avui sóc feliç. La mestressa està constipada i ha dormit amb la calefacció encesa. Li he volgut fer notar, discretament, el caliu que la temperatura donava a la casa i m’ha fet una ganyota.

-   Really?

-   Yeah!

Només ha posat la calefacció per raons d’urgència (allò que deia: aquí només l’encenen quan hi ha perill de congelació). Segur que si li demanés la posaria, però m’ha sabut greu:

-   Que tens fred,? Perquè jo no el noto.

-   No és només el fred, és la humitat.

-   Ah, tampoc la noto…

Mentre parlavem m’he adonat  que anava vestida amb una samarreta sense mànigues de camisa. Jo portava la samarreta tèrmica, la camisa i una rebeca. Què hi farem! Hem d’evitar semblar espanyols,  i respectar casa dels altres

Meditacions d'un català a l'underground (Catalunya Oberta)

Sóc al metro de Londres. Dret. M'estic fent pipí i el tren s'ha aturat en un túnel fosc i estret per no sé quins problemes en una estació de la línia. Aquest matí, venint cap al centre, ha passat el mateix. La gent s'ho ha pres igual que ara, amb una paciència filosòfica gens mesella (aquesta és la impressió). El conductor del tren informa regularment els passatgers i, a canvi, els passatgers accepten les explicacions com una pregària. Tot queda reduït a la bona educació, ben entès que cadascú fa el que pot. Quanta estona estarem aturats, però? Aquest matí no havia passat pel pub i la cervesa no pressionava, no m'ha costat gens mantenir la calma. Prop meu, un home llegia The English, el best seller de Jeremy Paxman, que és un collapolítics com la Terribas però amb l'experiència que dóna portar durant dècades el mateix programa. El número d'octubre del New York Book of Review parlava de l'èxit que tenen a Anglaterra els llibres dedicats a la història i el caràcter nacional. El fenomen és recent. Els anglesos comencen a mirar-se el melic. Fins i tot es pot dir que comencen a buscar-se'l. Com que ja només els lliga la BBC i el sistema sanitari, miren de recuperar referents col·lectius per definir-se i justificar-se. Que estan desorientats és evident. Els agrada flagelar-se i llibres com el de Paxman o l'últim de Piers Brendon, The decline and fall of the British Empire, són extremadament autocrítics. Els anglesos enyoren l'imperi i per això l'odien. A més, el metro els ha quedat obsolet, el sistema electoral també, el partit racista guanya adeptes, Afganistan és una carnisseria i la senyora grega que m'acull, tot i fer vint anys que viu a Londres, no perd ocasió de criticar els costums del país. Anglaterra ha perdut pistonada però encara té naus per cremar. Les biblioteques obren fins a les dotze de la nit. Els morts es recorden i s'honoren. Els anglesos, com totes les nacions europees importants, s'han forjat a base de superar grans crisis. Vés! El tren arrenca; això no és la Renfe. A diferència d'Espanya, que és com una cadira de tres potes, aquí l'estructura funciona i aguanta les reformes i els petits problemes. Fins i tot suporta sacsejades, com la caiguda de la lliura; al contrari que a Catalunya on ens ofeguem en un got d'aigua. A Catalunya no hi ha un problema de possibilitats sinó de confiança. Com que el país no es recolza en la seva base, tot trontolla. La desconfiança s'atia des de dins i des de fora. El fet que la catalanitat es presenti com un peatge escampa tots els sentiments associats a la mandra, com l'enveja, el ressentiment o l'utopisme. La demagògia que s'ha fet amb el cas Pretòria demostra fins a quin punt els polítics formen part del gruix del país menys disposat a treballar i a esforçar-se. Pitjor que el patrioterisme, a Catalunya hi ha encara una altra cosa, que és el radicalsocialisme. El radicalsocialisme és una actitud basada en exigir-ho tot i no donar res, com el patrioterisme però sense militars i, d'uns anys ençà, sense armes. La qüestió és sucar el melindro en la xocolata dels altres. Sí senyor, sucar bé i sucar de franc. Per això ningú no se sent en deute amb ningú ni es pregunta com és que tots els catalans que han deixat un llegat concret al país ho han pagat tan car. Mentre escric això per distreure el pipí, repasso noms i no falla: qualsevol nom que pensi, des Prat de la Riba fins a Pujol, passant per Ors, Gaziel, Cambó, Pla, Fabra, o Layret, encaixa en aquest principi: si tu fas una contribució al país reps, de felicitació, una bufetada. Per això ningú no recorda que Alavedra va ser un dels redactors de l'Estatut i es pregunta per quina raó seria impossible que Garzón tractés igual un pare de la Constitución. Per això ningú no recorda que Prenafeta va muntar TV3 al marge de la llei, però val més que no hi insisteixi. A Catalunya fer coses és perillós i el currículum resta. Per això els mateixos polítics que tenen la barra d'anar a les eleccions sense tenir un mínim de formació són els primers a donar lliçons de moral. Per això els periodistes que no s'han jugat mai la feina per una idea de veritat o de justícia són els primers a fer d'inquisidors. A Catalunya només compten els drets i la demagògia de barriada. Per això, Mas ha de parlar del Dret a Decidir, quan hauria de parlar del Deure de Decidir. Per això tants independentistes prefereixen confiar en la justícia espanyola que sortir del seu cofoisme repugnant. Per això els conceptes del ciutadà soldat i de la qualitat per damunt de la quantitat, que han forjat la civilització europea, a Catalunya es consideren immorals. Per això el millor que va fer Companys va ser morir afusellat. Per això preferim pensar que les multinacionals obligaran Madrid a construir-nos un port, un aeroport i una línia d'alta velocitat que no pas agafar el toro per les banyes. Per això, tot i que estem en una regió ideal per ser un país capdavanter, si en comptes de trobar-me en un tren anglès, em trobés en un tren català, hauria acabat fent-me pipí a sobre. En canvi, ara sóc a 3 minuts de casa: "This is Fairlop. Please, mind the gap between the train and the platform". Goodbye.

Nous productes!

Click to read more ...