Dietaris de Tolstoi

 Acabo els dietaris de Tolstoi una mica trasbalsat, amb el sentiment de culpa remogut, ballant dins meu la polka. Això és un dietari i no les notetes que escric jo. Un dietari hauria de servir per torturar-se, per donar relleu als pensaments que ens fan la vida difícil, que ens obliguen a escoltar el nostre afany de perfecció. Res d’ironia, ni de vaselina, ni de gràcia alada. Res d'això: en un dietaris hi hauríem de treure l’inquisidor, el policia, l’assassí. També el Romeu enamorat, esclar. La qüestió és arrencar-se les passions en brut, amb la mínima intel•ligència. Tot al contrari que en la literatura convencional, que ha de ser l’expressió d’una humanitat més raonable, amb la dosi justa de violència i caritat. Per escriure, cal reservar-se el fuet per un mateix i carregar-se d’habilitat i de paciència. Cal afilar la literatura perquè la veritat penetri en l'ànima de la gent. Cal treballar el text per mirar que, a través del plaer de la repetició, la literatura consoli els esperits i els reformi, si és possible. El que m’ha impressionat més dels dietaris són les normes de conducta que Tolstoi es posava a si mateix i la força dels raonaments amb què les justificava. Quin drama el d’aquests esperits tan excessius, que mai no troben ningú capaç de contradir-los i s’han de donar la raó sempre! Tolstoi mai no dubta que ho sap tot. Les normes que s’imposa són duríssimes; però, esclar, al llarg dels anys les va canviant. Comença demanant-ho tot a la força de voluntat i acaba demanant-ho tot a Déu; al final a un Déu d'una religió gairebé inventada. Les ganes de perfeccionar-se són tan violentes que tens la impressió que, en el procés ascètic, el cos de l’escriptor sortirà convertit en fum d’encens. Tolstoi va morir als 82 anys en un llit de mala mort, fugint de casa seva amb una filla i uns seguidors seus. Fugia per fer-se ermità, un desig que feia temps que acaronava. Es va barallar amb mitja família i no em queda clar fins a quin punt va amargar la vida a la seva esposa o va ser l’esposa que li va amargar la vida a ell. Devien estar fets l’un per l’altre. Tolstoi demanava d’ell i dels altres més del que l’home pot donar. "No paro d’avergonyir-me de mi mateix", va escriure en el seu dietari l’any de morir. Contínuament sobrepassat per la seva pròpia intel•ligència, li va mancar pietat, abstenir-se davant d'aquesta part de la justícia que no correspon a l’home d’impartir, encara que la sensibilitat li permeti de sentir-la necessària. Llegint els dietaris, era inevitable pensar que la veritat és més una qüestió d'intensitat (de distància amb el món i amb un mateix), que no pas de punt de vista. Al final, de tan veure-li perdre la raó, he sortit amb la idea desoladora que tenir una mica menys de talent no hauria pas impedit Tolstoi d'escriure Guerra i Pau i, en canvi, li hauria permès viure més tranquil i més d'acord amb els seus ideals. Endinsar-te en el món torturat de Tolstoi et fa sentir el regust de joc pervers, d'estafa legal i calculada, que té la vida; tant se val el saldo inicial, com al casino, al final la banca sempre guanya. Em sembla que no hi ha gaire marge i que tot està meticulosament calculat perquè cadascú s'empassi exactament la quantitat de merda que és capaç de generar, en funció del seu talent i de l'urc amb què l'utilitza. Val més, doncs, intentar gaudir del joc i tirar pel camí pres amb la màxima humilitat possible, mentre el cos i la intel·ligència ho permetin.

Click to read more ...