Dietari (Desconsol)

Dijous

Sortint de la biblioteca m’he trobat M., el cigarret als llavis i aquell núvol de fum que sempre l’envolta. Té els llavis prims, els pòmuls marcats i els ulls brillants, enfonsats en unes conques tràgiques, com un personatge de Tim Burton. Sembla una flor arrencada d’un jardí romàntic. És social i molt simpàtica, però no és per això que vam connectar de seguida. Com sempre que no calen gaires introduccions, ens vam trobar en la processó que va per dins i les coses que mai no podrem aprendre. Aquesta gent que la veus, i l’abraçaries. Hem quedat per fer una cervesa de comiat.

A la biblioteca llegia George Elliot. Té una prosa boníssima, molt sensible i continguda, és tot llum i intel·ligència. Potser massa. Li sobra aquest punt de pedanteria de la dona que vol homologar-se en un món d’homes: el tabú sexual acostuma a donar, a les femelles que volen destacar, un aire de set-ciències.

Divendres

Quan estava desorientat i tenia por en cada noia hi veia una vida i aquesta multiplicació de possibilitats m’angoixava. És ara que he recuperat una certa confiança que m’adono que no hi ha diverses vides, sinó diverses circumstàncies i que si només tenim una vida és perquè amb una ja n’hi ha prou per definir-nos. La vida és un procés de síntesi. Només hi ha una vida perquè només tenim una ànima. El que sí que hi ha, com és lògic, és diverses circumstàncies, i la temptació de morir amb elles o la força per treure’n partit i superar-les. Val més aprendre dels errors, ja que els paguem de tota manera. Les circumstàncies són intercanviables; el que no és intercanviable és la nostra actitud davant les circumstàncies. Per això hi ha gent que busca escalfor i gent que escalfa.

Dissabte

Stern, Fritz. The politics of cultural dispair. Dues idees: les arrels del nazisme es troben en el pensament antimodern que es va escampar per Europa durant el segle XIX i el primer terç del XX. Aquest pensament compensava la lúcida crítica del present amb la idealització del passat i un salt místic cap al futur que permetia conservar, a través de l'exaltació de la fe i la irracionalitat, l'esperança que la crítica racional del present destruïa. La tradició idealista alemanya era un camp més adobat que la tradició materialista occidental per la cristal.lització d'aquesta crítica antimoderna en un moviment totalitari. Es pot dir que l'estandarització de l'idealisme alemany a les necessitats de l'estat nació va portar al nazisme com abans l'estandarització del materialisme europeu va portar a la revolució francesa i Napoleó. En tots dos casos, però, l'element decisiu  va ser l'estat nació i la cultura de la raó d'estat, el maquiavelisme dels petits regnes i les ciutats-estat interpretat pels barbars del nord i posats al servei de maquinàries de poder exagerades.

En relació a això, l’altre dia el diari portava la història de Gareth Jones, un periodista anglès que va escriure sobre les polítiques genocides d’Stalin a Ucraina, el 1930. El règim comunista va matar de fam uns quants milions d’ucrainesos i Jones va mirar de denunciar-ho. Ningú no el va creure i, al cap de dos anys, va morir assassinat a la Xina, probablement a mans dels russos. Ara han aparegut els seus dietaris i la Universitat de Cambridge els posa a disposició del públic durant uns dies. Deixant de banda si els dietaris han aparegut realment ara, pensava que l’odi et permet fer una carnisseria, però matar de gana premeditadament milions de persones, siguin africans, ucraïnesos o xinesos, això només t’ho permet fer la raó d’estat. La decadència d’Europa té molt a veure amb aquesta confusió interessada. Per justificar els estats i el seu nacionalisme burocràtic, s’ha sobrevalorat el paper de les passions en els desastres del segle XX, i així hem creat un ciutadà poruc i sense pols. L'escepticisme com a sistema de pedanteria.