Sostres a Nova York (Catalunya Oberta)

Estimat Joan,

Com et trobes? Aquí ja ha arribat el fred. La llum màgica d'octubre is gone. La ciutat comença a agafar l'aire recollit i fúnebre del novembre. Adéu als bronzes i als daurats, adéu als grocs i al blau. Fa dies que plou i s'ha girat un vent emprenyador que irrita els ulls i fa anar de bòlit els paraigües. Comença a donar gust d'entrar als cafès. Deixar-se abraçar per una atmosfera carregada: mmmmm, veure passar aquests caputxinos gegants m'ha fet pensar en banyeres calentes i escumoses. He descobert que les portes giratòries de Nova York es van inventar per evitar que passi l'aire.

Malgrat que el cel està tapat, per sort no és tan baix com el de Londres. Aquí  tot és de mida americana, ja t'ho vaig dir. El cel queda a una certa altura, però els edificis importants desapareixen entre els núvols i això dóna un toc fantasmagòric a les avingudes. Els carrers, en canvi, sense els contrastos agressius que hi produïa el sol, guanyen dolçor. Hi ha una llum flonja i tènue que arrodoneix els contorns de la ciutat. Les voreres són plenes de bassals, però les noies estan molt atractives amb botes d'aigua. La meva companya de pis m'ha comprat un barret de llana verd que sembla un mitjó de l'àvia. Es fa fosc més aviat, i amb les llums dels gratacels la ciutat agafa un aire futurista.

I no sé què més puc explicar-te, sóc en aquell punt en què Nova York comença a engolir-me, en què vaig perdent la perspectiva sobre allò que veig. El Jordi té raó quan diu que les ciutats acaben agafant la forma de la nostra vida. Tant se val on vagis. Els primers dies, una ciutat es pot descriure a través de qualitats externes, donar-ne una imatge de conjunt; després la seva dinàmica et vampiritza i cada cop es torna més difícil dissociar-la de les coses que hi fas i que t'hi passen. Es converteix en els carrers que estimes, en la gent que hi coneixes, en les feines que hi trobes, en els itineraris que recorres cada dia, en tot allò que hi descobreixes.

No sé si has llegit la Trilogia de Nova York de Paul Auster. Explica la història d'un escriptor de novel·les policíaques que queda atrapat en una investigació irresoluble i grotesca. Deixo de banda la tècnica narrativa de l'autor, que en el seu moment es va vendre com una gran cosa, no ho sé. A mi el que em va interessar va ser la manera de plantejar la ciutat com un espai il·limitat, atemporal, laberíntic, hostil, atzarós, alienador. La idea que  recorre tot el llibre és que les grans ciutats multipliquen els ressorts ocults de la nostra ànima.

Si les ciutat són plenes d'excèntrics és perquè hi caben totes les exageracions possibles, perquè el bé i el mal s'hi poden desplegar amb tota la força. En una ciutat, un assassí amb l'armari ple de cadàvers pot ser el veï d'aquella dona tan cristiana i tan sensible d'aquella pel·lícula anglesa que es diu, com es diu, sempre em falla la memòria punyeta, que es diu The secret of Vera Drake, i que va d'una dona de fer feines que es dedica a fer avortaments il·legals de franc en els barris baixos del Londres dels anys 50, d'amagat de la família.

Les grans ciutats treuen el pitjor i el millor de les persones. Com més gran és una ciutat, més perillosa es torna, més pugen les apostes i més fina esdevé la línia entre l'èxit i el fracàs. A Barcelona, dubto que el protagonista de la novel·la d'Auster hagués arribat a l'extrem d'enfollir; l'haurien assaltat fantasmes més petits, els monstres que viuen a les profunditats no l'haurien arrossegat a combatre tan avall. És igual que el Sostres. Durant anys vaig pensar que Barcelona li quedava petita, i ara veig que és la ciutat allò que el salva. És el típic que a Nova York ho acabaria perdent tot. Mai no havia vist tanta gent descavalcada, tants bojos pels carrers.

Les grans ciutats et posen contra tu mateix. Els globus s'inflen més que enlloc, però justament per això el pet és antològic i no deixa cap rastre. Les grans ciutats ho redueixen tot a la substància, i la gent desvertebrada es trenca. L'oligofrènia sempre troba la seva hora. Els insults reben la resposta que es mereixen -fins que cauen en el buit, com els laments dels pidolaires. A Barcelona, la gent és més tranquil·la i els processos són més lents. Aquí no estan per pallassades. La tradició de llibertat i de cultura deixa poc marge als xaperos i als difamadors. Senzillament, aquí el meu amic hauria trobat algú que li serviria el seu mateix xarop sense ni tant sols necessitat de dir mentides. A Barcelona, en canvi, tenim més temps i estem més avorrits, i el deixem bufar l'espantasogres.

Perdona, em sap greu haver donat un to tan provincià a la carta. Suposo que encara li tinc afecte, tot i que cada vegada em fa pensar més en aquestes esponges que els xofers de Nova York utilitzen per rentar les limusines. Quan són noves i les mulles fan força impressió, s'estarrufen i semblen qui sap què, però després serveixen pel que serveixen i només treuen aigua bruta.

Bé, pobra carta ja l'hem fotuda prou, val més deixar-la aquí.

Records,

Enric

P.S. Per cert, l'Agustí Pons sí que em va convidar a participar en les jornades lujanianes i, a més, em feia molta il·lusió d'anar-hi. La raó de renunciar-hi és òbvia. Em va sortir l'estada a Nova York.





Dietari (Amb Mas a can Cruylles)

Fa dos dissabtes, la família Cruylles-Rosàs va convidar-me a menjar un suquet a la seva torre d’Aiguablava. Uns dies abans havia rebut un correu on m’anunciaven l’assistència d’Artur Mas i m’animaven a portar vestit de bany. La casa dels Cruylles-Rosàs està als peus d’una cala poètica i solitària, relativament verge, a tocar de la casa que s’hi va fer construir el líder de la Lliga Ventosa i Calvell abans de la guerra, quan la Costa Brava era encara, tota ella, un paratge idílic.

Dissabte al matí ja vaig veure que podia descartar la capbussada. Havia plogut tota la nit i feia un dia suau i malenconiós, amarat d’aquesta calma blanca que banya l’ànima després d’una gran plorera. A l’autopista, el Montseny sobresortia per damunt d’una fumerada de núvols baixos i fantasmagòrics, una mica operístics. El cel era baix però ample, i la vegetació i l’asfalt lluïen amb una abundància lírica. L’aigua havia deixat una alegria musical sobre les coses. Els núvols formaven una capa compacte i prima de grisos perlejats que cobria el cel sense deixar ni una escletxa i, de lluny, semblava que la punta dels arbres els gratés la panxa.

Quan vaig arribar, el senyor Mas prenia l’aperitiu a la terrassa amb alguns dels convidats. La terrassa arribava als peus del mar i tenia una piscina de disseny discreta i fina. Al fons, una línia clara subratllava l’horitzó, que es perdia més enllà dels límits de la cala. La claror d’aquella línia aureolada contrastava amb l’aigua del mar que havia agafat un color tèrbol, tirant a vinós, a causa del mal temps. El senyor Mas vestia amb el punt just d’informalitat i lleugeresa que permet el cap de setmana. Em vaig fixar que tots dos portàvem una camisa blanca per fora i que aquell color, combinat amb la metereologia, transmetia una frescor i una netedat molt agradable.

Li vaig donar les gràcies per la propaganda que em va fer del llibre sobre Pla i l’amfitriona, la Mireia, em va dir que ella l’havia llegit i que li havia agradat molt. Em va explicar que justament per això m’havia convidat. El seu marit em va dir que ell havia quedat més convençut de les tesis que defensa el llibre de Companys i em va demanar si hi havia divisió entre els lectors. La veritat és que jo trobo que el llibre de Pla és més eqüànim, encara que justament sembli el contrari.

De seguida vam passar cap dins i ens vam asseure a taula, una taula llarga per una quinzena de persones. Vam haver de fer una mica de temps perquè el Lluís Amiguet, aquell periodista de La Vanguardia que fa unes entrevistes tant i tant interessants s’havia perdut i no trobava la casa. Ara veig que ha escrit una gasetilla anònima de la trobada, amb la fina objectivitat pròpia del seu diari. Finalment, quan vam tenir el boy assegut a taula -estimadas lectoras: a pesar de su edad el pimpollo estaba monísimo, divino de la muerte!- vam aplaudir la cuinera i ens vam menjar el suquet.

La conversa va ser animada i agradable, és a dir, ben sorollosa. A l’hora de les postres, la Mireia ens va fer callar i va donar-nos una hora llarga per parlar off de record amb el  senyor Mas. El senyor Mas ha après a somriure i ha perdut aquell aire de llepafils que em feia pensar tant amb la meva àvia de l’eixample -al cel siguis, ja saps que et duc al cor.  Cada vegada que el veig ho fa millor. Té la força de l’home que s’està descobrint a ell mateix i això fa que transmeti una certa esperança.

En aquest aspecte, Mas em recorda al senyor Laporta. Jo trobo que són els dos únics candidats capaços d’evitar que ens converteixin Catalunya en la Cuba del Mediterrani. I no ho dic només perquè són els únics que poden mantenir una conversa en anglès, cosa que havent caigut tan baix gairebé podria semblar un mèrit. Són els únics que tenen fusta de líder, els únics que tenen conviccions prou fortes per superar situacions dures sense convertir-se en titelles i prou caràcter per aprendre dels errors.

El que han aconseguit fins ara és més fruit de les seves virtuts -tan oposades- que no pas dels seus defectes, cosa que no es pot dir ni de Montilla, ni de la Camacho, ni de Carretero, ni molt menys de Puigcercós. Representen força bé les dues ànimes del país i estaria bé que no caiguessin en la dinàmica de desqualificacions i d’apriorismes que va emmetzinar les relacions entre Pujol i Maragall. Tot i que, esclar, tenint en compte el nivell de salvatgisme dels nostres patriotes, això serà difícil.

I bé: així vaig passar el dissabte. Després de dinar encara vaig fer un gintònic. Vaig poder parlar amb el Joan Coll, nét de l’inefable Coll i Llach, un dels amics que el president Companys tenia a la Unión Patriótica en temps de la dictadura de Primo de Rivera i que després va comandar els guàrdies d’assalt en el cop del 6 d’Octubre. Ell mirava de fer-me veure que el nostre mal no vol soroll, i jo mirava de fer-li veure justament tot el contrari.

Mentre xerràvem, anava admirant la casa, que és blanca i apaisada, amb grans finestrals i vidrieres i aquest esperit funcional tocat de fantasia que Le Corbusier imprimia al seu estil. Tot i que no vaig poder fer gaire el xafarder, em va semblar entendre que el conjunt està format per una part rectangular i una part cúbica. En la part rectangular hi ha el menjador i la sala d’estar i en la part cúbica, que queda una mica enlairada i té un sostre la mar d’original amb forma de paraigua invertit, hi ha les habitacions, de deuen ser per esplaiar-s’hi.

Quan van tocar les set, vaig repartir petons i mans i vaig tornar cap a Barcelona. No sé quina imatge s’havia fet de mi, la Mireia -potser ha llegit aquests articles sobre cabres que de tant en tant escriu el Salvador Sostres-, però m’anava dient, mentre m’acomiadava: “Et felicito. T’has portat molt bé”.

No vaig trencar cap vas, és veritat, ni em vaig tacar la camisa amb el suc del peix. Aviam si hi ha sort i em convida l’any que ve. Diu que vindrà la Pilar Rahola; si fes bo -tatxini-tatxini- la veuria en biqui



La Catalunya estraperlista

Torna a sobreixir la Catalunya estraperlista, aquesta Catalunya golafre i usurera, de buc pansit i acudits verds, que vol el lideratge regalat. En temps de vaques grasses, aquesta Catalunya que no educa els seus fills perquè es passa el dia menjant i bevent i perseguint criades, fa negoci amb tot el que no té. No és estrany que hagi donat un ventall tan ample d’homes fracassats. Sobretot de mans foradades. Molts dels artistes que ha donat han acabat com uns desgraciats després d’haver fet tots els papers de l’Auca. Un membre de la família dels Utrillo, de gran talent natural, fins i tot va treballar per la Gestapo i total per quatre cèntims.

Mentre és negoci, la Catalunya estraperlista fa abrandats cants a la pàtria. Genera anècdotes divertidíssimes. L’anècdota és el fort d’aquesta Catalunya que sap donar lliçons d’higiene mentre porta els pantalons cagats. Josep Pla va voler fer-ne un llibre, però va trobar que l’anecdota era tan prima que, finalment, el llibre important el va fer sobre els pagesos. Suposo que va veure que més enllà de l’embolcall només hi havia drama i covardia. És el que passa quan bases el teu èxit en beure llet de subnormals, sobretot si són espanyols, que t’agafa ràbia i dius que ho fas per pragmatisme. És el que passa quan podries ser l'amo d'un país i només tens amor per treure suc d'una província. A còpia de dissimular, la fatxenderia i la buidor et tornen un tarat.

I bé, farcida d’homes plens de traumes i complexes, aquesta Catalunya que no pot viure sense el públic i quan el public no respon s’emprenya -com s’emprenyen les dives de l’Ópera quan no els porten el vas d’aigua a la temperatura-, sempre té una excusa i un insult a punt. Oh!, pobra, bruta i trista Catalunya, que hi fas en mans d'aquests estraperlistes ociosos que per brillar en societat reserven la brutalitat per casa i fan cants a la pàtria mentre poden fer calaix?  Després, quan ve l’hora de la veritat, fan com aquells senyorets de les novel·les de la Rodoreda i s’escapen per la porta del darrera. I no et pensis: mentre fugen con un gos que roba llangonissa encara donen lliçons a la criada que han deixat prenyada, els animals, i fins i tot potser fan promeses de fidelitat, i demà serà un altre dia.

Per això Déu els castiga enviant-los una revolució de tant en tant o llençant-los a la pobresa o a la depravació desenfrenada, en el moment que menys s'ho esperen. Aviam si així -anant de vici en vici i de trauma en trauma- un dia aprenen a estimar el poble que la Providència els ha assignat, en comptes de vendre'l al rei moro com pirates -total per poder seguir fent la viu-viu i anar a cardar farnaques, que és el que els catalans fan a Madrid, perquè als bascos, com que tenen el concert, només els porten a dinar.



L'alçament

Sempre he dit que hi ha dos articles de Joan Maragall que es poden recitar en veu alta: un és la ciutat del perdó, aquella crítica tan sentida als carallots de Pedralbes que es pensen que n’hi ha prou de fer trafic d’influències a Madrid per liderar el país; l’altre és l’Alçament. És un article preciós: “Solidaritat és la terra, ho sents? és la terra que s’alça en els seus homes. No has sentit mai dir allò de: “si tal cosa succeís, fins les pedres s’alçarien”? Doncs ara som en això: que les pedres s’alcen; que cada home és un tros de terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç…” L’Uriel Bertran va començar el seu parlament recitant aquest fragment, ahir, en la presentació de la nova Solidaritat Catalana. Normalment és molt senzill ridiculitzar les grans paraules, per això també és tan fàcil saber quan són autèntiques.

Ahir, a la facultat d’econòmiques, les grans paraules prenien el vol com un estel. No s’esmicolaven, no es desfeien, sonaven tan naturals com els consells dels pares i les mares. L’auditori estava pleníssim. Feia molta xafogor, la sala semblava una llauna de conserva al bany maria. La major part de la gent escoltava dreta. Era el mateix personal que havia anat a la manifestació, una representació exacte d’aquella multitud, vull dir. Gent de tota mena, polida i educada, neta, no només en el sentit que anava dutxada i ben vestida, sinó en el sentit que tenia una cultura i, per tant, era poc donada a fer el ridícul o a deixar-se impressionar pel Rei d’Espanya. Hi havia els catalans que han mantingut el país amb tanta paciència; els catalans que saben que és l’honor i no la fama allò que distingeix els cavallers i que fa anys que esperen un senyal d’aquesta gent tan important i tan xerraire que es pensa que és algú.

Després del senyor Bertran, va parlar l’Alfons López Tena. Va començar dient que la votació del Parlament per prohibir els toros ha sigut una gran gran farsa. Diu que tots els parlamentaris han sabut sempre que la tombaran a Madrid demà mateix. També va parlar de com ha estat aniquilada la oligarquia vasca de Madrid, aquella que havia tingut ministres amb Franco i figurava tan integrada en les estructures de l’estat. Va convidar la gent a comparar els càrrecs pels serveis prestats que reben els catalans que treballen per Madrid amb els càrrecs que reben els espanyols. No va caldre que comparés Narcís Serra amb qualsevol polític extremeny de segona perquè s’entengués. “Hi ha catalans i vascos que es pensen que són blancs i quan van a Madrid s’adonen que són negres”. Més o menys aquesta era la frase. Va dir que a Madrid tenen clar que Roma no paga traïdors.

Finalment va sortir Joan Laporta. Mai no l’havia vist parlar. El veig de vegades esmorzant al Pippers i sempre m’ha fet l’efecte que és un home accelerat, hiperactiu, amb una força descomunal, una mena de Sarkozy. Els homes es distingeixen per la seva capacitat de contenir-se en els moments importants; no es distingeixen per la seva capacitat de viure sempre continguts, això ho fan els capats, que és una espècie molt abundant aquí, mercès a la llarga ocupació; la virilitat és la capacitat de canalitzar la força, quan toca, en la direcció adequada. Al Pippers, Laporta sempre surt disparat, amb dues secretàries darrera que prou feina tenen per seguir-lo sense perdre els papers i les carpetes. Ahir va parlar com un gran home. Perdoneu el pes de la paraula, però em va fer aquesta impressió. Parlava lent, tranquil, repartint joc, recollint parts del discurs del senyor Bertran i del senyor López Tena i ampliant-les, passant dels aspectes generals als aspectes més concrets. Va venir a dir que una democràcia consisteix a donar a les persones la capacitat de decidir quin futur volen pels seus fills. Va explicar els aventatges de la independència amb molta senzillesa i alhora molta precisió. Es nota que aquest home és una esponja. Es nota que aquest senyor té molt més sentit de l’honor que tots aquells que s’hi han pixat damunt. Dominava l’escenari. Tenia la calidesa de Felipe González i una convicció que em va fer pensar en Pujol -vull dir en el Pujol jove, el que va escriure des dels Turons a l’altre banda del riu.

Em va fer l’efecte que Laporta, López Tena i l’Uriel Bertran s’entenien i s’entendran bé. Tots tres han hagut de sobreviure als difamadors, a la maquinària tenebrosa de la por que en aquest país s’activa com un rellotge tan bon punt algú apunta maneres d’home lliure. Aquesta cadena de la por, en la qual el que ha rebut sempre acaba repartint llenya per fomentar la ràbia dels petits, s’està a punt de trencar. No ho sé, tot plegat és molt precipitat però n’estic molt segur. Ho diré amb unes paraules que vaig aprendre del meu amic Salvador Sostres: No tingueu por. NO TINGUEU POR. Sostres: deixa de fer palles al palmero d’Alcampell i vine amb nosaltres. És el teu poble, el que s’ha alçat i s’ha posat en marxa.

Que et bombin

Admirat Salvador,

Ja veig q com q no tens prou valor per fer d'escriptor fas de xarlatà. Aviat es podrà dir de tu allò q va dir Pla sobre  Eugeni d'Ors quan Soler Serrano li va preguntar per ell en la famosa entrevista de la tele. "Era un perezoso", va dir, i va canviar de tema. No passa res, jo t'estimaré igual. He après tantes coses de tu, m'has ensenyat tantes coses, sobretot relacionades amb el mal q portem dins, q sempre més t'hauré d'estar agraït. Ara, en comptes de tocar-me els ous, no podries rumiar una mica pq la teva literatura naufraga quan escrius llarg? Fixa't q els teus escrits només aguanten el q dura una bona mentida, ni mes ni menys, després fan llufa. Mira el regust plastificat, de lliçó recitada de memoria, de pilota de la classe fent-se perdonar els complexes q fan les teves introspeccions. Observa la mala òstia amb q critiques la vida i les decisions dels altres i el sentit escènic de venedor de pòcimes amb q parles dels teus sentiments. Ets el tipic geni q la feblesa converteix en pallasso. Q no és prou fort per exigir-se el mateix q exigeix als altres, q es massa vanitós per intentar fer mitjana de veritat amb el discurs q predica. Reacciona, home: cada dia ets més a prop de semblar una recepta d'al·lopècia d'aquestes que anuncien a la ràdio. Cada dia ets més lluny de  Déu i més a prop de la distància q hi ha entre el Màrius Carol i la monarquia. Sembles un d'aquests periodistes q s'obliden de qui són a còpia de sovintejar gent important. Per mi defensa les opinions q vulguis; preferiria mantenir el debat en un nivell menys personal, esclar, però si necessites comentar la meva vida no et tallis, sempre he dit q l'insult és un dels teus grans talents i de tot se'n pot aprendre. Potser va ser una indelicadesa citar-te entre aquella colla de tòtiles, em sap greu. Estava al jakuzzi de l'hotel, en un hotel del barri més luxós de Berlín, plantat en un palauet q sens dubte havia estat propietat d'algun noble prussià, tenia l'iphone a mà i em va prendre l'euforia. Ara, si mai creus q poso Catalunya per davant de la nostra amistat, bé, per davant de les runes de la nostra amistat, t'equivoques. És als meus pares i els meus avis, que poso davant, i les seves il·lusions i patiments. Ells van anar a la manifestació, i ells et donen 10 mil voltes. Al seu costat, el teu discurs de bufasopes de Pedralbes fa poca  impressió. Quan tu escrivies a La Vanguardia a casa ja teníem clar quina mena de diari era; quan tu eres Maragallista, a casa ja sabíem que era un foll i un botifler. Quan tu feies campanya pel Bassat, a casa ja preferíem el Laporta. Quan tu ridiculitzaves l'esforç i feies el dandi, a casa ja coneixíem els límits de la provocació. Tot el que tu has dit de Pujol, bo i dolent, a casa s'ha dit un milió de vegades. Saps molt bé q jo no espero la independència per demà passat; només espero q cadascú faci el seu paper, q els columnistes i els polítics catalans no facin la feina dels polítics i els columnistes espanyols. És petitet això que fas d'utilitzar veritats per dir mentides. És grotesca aquesta susceptibilitat hitleriana amb què reps qualsevol comentari; justament tu que a tothom li dius quin llibre ha d'escriure, quina feina ha de fer i quina noia s'ha de follar. És patètic veure't parlar de política com si fossis el fill de Cambó,  sembles el Puigcercós al Tirsa el dia aquell que me'l volies vendre com l'última esperança, pobre animal. Si necessites ser el centre d'atenció pq no et compres un circ? Només et falta parlar en tercera persona com l'Anglada. I bé: tot això t'ho  perdono. I també et perdono la manicomial insistència amb què em recordes el divorci. La teva fixació amb el meu divorci recorda massa la que té el Xavier Rius amb el teu bloc per no sentir una certa compassió. Ara bé, dit això, compte pq et fas gran i la teva tràgica infantesa aviat no serà excusa per justificar  la teva ràbia. Menyspreant, menyspreant, vés q no acabis igual que el segarreta; em sembla que ell també té senyora i li vas fer una gran anatomia, en aquell article q mai no et vaig demanar i q tu de seguida vas córrer a recordar-me. En el fons, hi ha poca diferència entre tu i els independentistes de pancarta q t'han fet la vida impossible. Per això cada dia estàs més ressentit i dius coses més estranyes. Això sí q em sap greu, pq és una història q ja està molt vista.

Bé: Tu sí que necessites una dutxa.

Em sembla que si em torno a casar no et convidaré a la boda

Que et bombin

Enric

Sent from my iPhone