Autoblowjob

Vols fer el favor de deixar de perdre el temps amb aquesta gent que necessita que t'enfonsis per sentir-se justificada? El teu problema és que tens por de la teva força. Per això la malgastes mirant de regalar-la a persones que no volen ni probablement poden seguir-te.

Tota aquesta gent que ja ha donat la partida per perduda abans de començar, tota aquesta gent incapaç d'enfrontar-se als seus fantasmes, tota aquesta gent que juga brut no estan al món perquè tu perdis el temps ajudant-los, sinó perquè els donis esperança.

La gent s'ha de salvar sola. Li pots posar les condicions, li pots servir d'exemple però al final cadascú s'ha de salvar pel seu compte. Si deixes que t'empastifin amb la seva manera de fer les coses, si entres en el seus jocs perversos, baixaràs més avall que ells perquè l'infern és el seu medi, no el teu.

Tens tanta força que molta gent et té por i tu burro et penses que fugen de tu per culpa teva i aleshores baixes el llistó i et fots aquestes menjades fenomenals d'olla fins que el teu ego, que de vegades et fa molt mal però que no és imbècil, els expulsa d'una patada per salvar-te.

Fins que no creguis més en tu mateix, fins que no et facis responsable de la teva força i la posis al servei de les coses que vols fer suraràs sempre en un mar de dubtes i la gent no et respectarà. Les persones s'acosten a tu pel mateix motiu que en fugen, perquè ets autèntic i volen escalfar-se amb la fe que poses en tot allò que fas.

El problema és que alguns es pensen que la teva fe se'ls encomanarà i, d'altres, com que no te la poden robar fan tot el que poden perquè baixis el llistó i et tracten d'il·lús o et retreuen el que estimen més de tu perquè ho destrueixis, ja que no els ho pots donar ni t'ho poden prendre.

Però el teu cor no està fet de materials impurs. Tu deus ser fill d'un gran amor, els teus pares t'han d'haver estimat tant que la terra devia tremolar quan vas néixer. Per això et comportes com un nen: noble en el pensament feble en l'acció, voldries defensar-ho tot i amb prou feines defenses res.

No és que siguis infantil, tu has fet les paus amb el nen que portes dins, i els nens volen jugar, i jugant volen salvar el món. El nen treu el nas per la finestra i es meravella perquè neva, perquè plou o perquè fa sol. El nen se sorprèn de tot perquè viu a través dels contes que li han agradat i cada dia descobreix el món. L'infantilisme és una altra cosa. És la cara bruta de l'adolescència, el fruit de les frustracions del nen petit: el capritx, la crueltat, la pedanteria, el materialisme, l'escepticisme mal entès.

Tu tens poc a veure amb tota aquesta merda, tan típica d'aquest país de gent petita. Tu ets un cavall salvatge i només et domesticarà, només et deixaràs domesticar per una dona que sigui prou intel·ligent per veure't i prou forta per donar-te guerra pel teu bé. Quan trobis algú tan bèstia com tu, aleshores et desfaràs com la mel, perquè tu ets dolç com la mel, i et passaràs el dia als núvols i amb la teva imaginació de nen aixecaràs aquesta persona de terra i la faràs volar amb tu. I al cap dels anys no podràs pensar en el camí que has fet sense que se't faci un nus a la gola.

I no et regalo les orelles, perquè estàs ple de defectes, ets un passarell impresentable tossut com una mula, però amb una virtut com la teva n'hi ha prou per anar a tot arreu.

(Mmmmm... gairebé ejaculo. bona nit.)

Dietari (Calçasses a dojo)

Dilluns

És increïble l’èxit que tenen les entrades que escric sobre les dones, deu ser perquè toco tendre; i això que encara no he exposat el gruix de la meva teoria.

Fa dies que hi dono voltes i cada dia ho veig més clar: en aquest país les dones trenquen els homes. Una de les conseqüències de l’ocupació és que els mascles queden atrapats entre Espanya i la cuina de casa seva. Ja vaig parlar-ne una mica en un article sobre Samaranch. La tradició que no s’expressa a través de les ambicions personals és sentimentalisme de pa sucat amb oli, mentre que les ambicions que es desenvolupen al marge de la tradició tenen el vol efímer del cinisme i del joc brut.

A Catalunya les dificultats que la tradició té per projectar-se en la vida pública fa que, sovint, els homes amaguin les seves ambicions sota les faldilles d’una dona. Per no passar per eixelebrats o per immorals els homes acostumen a projectar tot l’amor a casa i, a la llarga, això resulta fatal perquè, després d’educar els fills, no hi ha res que agradi tant a les dones com lluir de marit i atribuir-se els seus èxits. Vull dir que així com els homes estimem les dones per la seva gràcia, les dones ens estimen per la nostra força, per la nostra capacitat de fer sentir al món el seu missatge.

Es digui el que es digui, la dona busca un heroi que la representi i la faci somiar perquè ella també té, a la seva manera, una força heroica. Com que a Catalunya els herois acaben com el rosari de l’aurora, la dona catalana tendeix a buscar un succedani, és a dir, espera que el seu home sigui un sant. En general, una dona és capaç de deixar passar qualsevol cosa a un home que la faci sentir orgullosa i doni ales a la seva vanitat, però a un home que li recordi les seves limitacions no li’n deixa passar ni una. Tot plegat, la quantitat d’amor i d’il·lusions que es concentra a les llars del país genera una frustració enorme i dóna a la vida matrimonial aquesta combinació de dona corcó i d’home asfixiat tan trista i típica del país, i que tan bé explica la nostra baixa natalitat.

La pudor de peus que fa vida de solter no és cap alternativa, esclar, però la situació és aquesta i, de fet, és significatiu que a mesura que l’estat espanyol ha guanyat influència en el país haguem passat del patriarcat al matriarcat. El pare de ventre i bigotis prominents que clavava cops de puny a la taula ha estat substituit pel calçasses amb pantalons curts i cara de boyscout que mira d’evitar com sigui els atacs d’histèria de la seva dona; no em sembla que hi haguem guanyat gaire. La manca d’autoestima de la dona catalana és el mirall de la manca de força de l’home català per fer-se valdre en el seu país. L’auge del feminisme internacional només ha agreujat el problema. Sembla mentida que no t’adonis del clam patriòtic que hi ha rera els esclats de malhumor de la teva dona, burro.

Dimarts

Fa pena de veure, la política. No hi ha cap partit que parli el llenguatge de la gent. Les consultes, l’atur, la hipòcrita campanya contra la corrupció, la sentència de l’Estatut. La gent es fa preguntes que no es feia fa dos dies i tot plegat va gestant una mena de tormenta perfecta. La crisi impedeix a l’estat d’emprar els recursos habituals de propaganda i d’embadaliment col·lectiu per mantenir l’ordre. Hi ha el mundial, d’acord, i tota la retòrica pedantesca sobre el talent dels futbolistes i la bellesa del futbol; però fins i tot si guanya Espanya quan durarà l’eufòria? Les institucions van entrant en una dinamica de descrèdit mentre el tsunami econòmic s’acosta. Diuen que després de l’estiu el daltabaix serà de pel·lícula. Mentrestant, la crisi és atiada per la covardia dels mateixos politics i l’esgotament del discursos de la transició. Por i mandra a Madrid, i por i mandra a Barcelona. Ningú no té pebrots de plantejar els problemes seriosament i ens acabarà caient la casa a sobre.

En un suplement de cultura de la setmana passada hi trobo una crítica dedicada a una novel·la sobre la guerra civil que acaba així: “i el més important: ens trobem amb un llibre de pau, tolerancia i altruisme que et convida a cridar ben alt que mai més a tanta crueltat i vilesa…”  N’hi ha per posar-se a tremolar.

Dimarts

Buscant les sabates com un boig. I allò que deia de la força evocativa dels detalls i la capacitat que tenen d’absorbir-te i no deixar-te veure res més que el teu món immediat. Tot i que recordava la xerrera de la meva dona de fer feines, havia oblidat completament que, per més que parli i parli, mai no em diu on collons em desa les coses

Dietari (Fent la maleta)

Aquesta tarda, tot fent la maleta, he trobat un llibre de versos que havia dut de Barcelona i he quedat una estona encantat, llegint-lo. És curiós amb quin candor fem previsions quan marxem de viatge. Quantes coses que ens emportem, i que considerem imprescindibles. Es podrien escriure retrats d'una tendresa infinita amb les coses que la gent s'emporta de viatge. La diferència entre l'ànima dels homes i de les dones explicada a través d'una cosa tan pueril com l'interior d'una maleta. De fet, no necessitem res excepte l'esperança. Som el silenci que tenim capacitat de resistir i de transformar. Som els quilos de matèria morta amb què comprem l'extra de paciència que ens cal per no rendir-nos. Som una jerarquia d'afectes confosos i marxar de viatge....

No sé per què collons escric aquestes grandiloqüències -deu ser la influència dels versos que acabo de llegir.

Amb la distància -aquest és el fet- els afectes s'ordenen i és més fàcil ser just amb el món i amb tu mateix. És una llàstima que la solitud estigui tan estigmatitzada, que només es pugui parlar amb Déu de cara a la Galeria. Hem convertit la virtut en una oficina d'atenció social, en una colla de petits favors vistosos. Hi ha una tirania de l'amabilitat molt emprenyadora, una tirania que no ens deixa pensar ni créixer. Que vol dissoldre'ns en l'anècdota.

Des de petits ens inculquen, amb un fanatisme subtil i persistent, el temor a la independència. Tot i que els discursos progressistes diguin el contrari, durant el nostre procés educatiu som sistemàticament convidats a castrar-nos, a col·laborar amb el ramat sense protestar. La solitud es pinta com un càstig, com la pena natural dels miserables i els egoistes. ¡Quantes vegades em van retreure el meu poc esperit participatiu a l’escola! Jo que sempre feia els deures, jo que mai no parlava a classe, jo que l’únic cop de puny que vaig donar va ser per defensar un noi miop i gros que reclamava a crits l'amor dels companys, amb la seva covardia.

Amb una maldat candorosa que es transmet de pares a fills se'ns dóna a entendre que, de totes les formes d'egoisme, la més condemnable és el desig d'anar per lliure. Si tant es diu que naixem i morim sols, a què treu cap aquesta fúria gregària? És evident que el vici de la solitud està més mal vist que no pas el vici de la companyia, per força algú ha de guanyar-hi alguna cosa. Per descomptat, hi guanya aquesta gent que mai no s'oblida de convidar-te tan amablement als seus autohomenatges, però també em sembla que hi guanyen els qui, per protegir-se de l'amabilitat dels altres, arriben a desenvolupar alguna mena d'excentricitat creativa.

Ja sé que cal molta gent obedient perquè la humanitat funcioni, i també una quantitat considerable d'innocents perquè els llops puguin menjar carn tendre. Ja sé que no s'ha de menysprear la por i la necessitat que tenim dels altres per superar-la. Però això no treu que l'amabilitat és la forma que pren el mal en les èpoques de decadència. Això s'ha de dir ben alt i ben fort. Quan l'única cosa que l'home espera dels altres és que siguin amables és que ha perdut l'interès en la seva ànima, o que ja no té forces per créixer. Si no fos que avui estic tovet, diria que tinc força raó.

Però havia començat parlant d'un llibre de versos. El poema que m'ha fet parar màquines era sobre un amor impossible. Un amor impossible és un amor que no hi ha collons de fer passar per la trituradora de la realitat. El millor de l'amor és abans de començar i tot això. El poeta té por de pansir la flor que veu en la seva estimada i canta la necessitat de separar-se'n per deixar-la créixer. De fet, es treu la responsabilitat de sobre. Ho fa bonic, això sí, els poetes la saben molt llarga. La saben tan llarga que de vegades s'enreden ells mateixos: potser la flor fràgil que perilla és la del poeta, d'una banda amenaçada per la seva por al fracàs i, de l'altre, per l'instint depredador de la dona.

Quan les dones estan somiadores s'enamoren dels poetes per la força renovadora que exerceixen sobre els esperits que s'hi acosten, però tard o d'hora els surt la mestressa de casa i comencen una guerra de desgast per convertir-lo en oficinista. Jo vull pensar que tot serveix d'adob per una flor, si és una flor autèntica. No obstant fa dies que em pregunto: és possible que dues flors creixin juntes, una ben a prop de l'altre, sense matar-se? Suposo que haurien de ser dues flors molt pures.

Ja em puc enfilar com una esparreguera, però, que, per ser franc, la raó d'aquestes línies és més senzilla: tornar a Barcelona se'm fa una muntanya. Tornar a desenvainar l'espasa, l'espectacle de veure la gent menjant-se els uns els altres, el soroll, la sang. Osti, quina mandra. Tinc punxades a l'estómac...

Dietari (El cigne)

Dissabte

Les dones són bones. Jo les estimo. Malgrat que les retrati amb aquesta mica d'agulla, que pot semblar enverinada a determinades persones ingènues o ferides, les dones són la meva feblesa. Els homes -amb poquíssimes excepcions- mai no em fan pena ni em desperten sentiments forts. Les dones, en canvi, em commouen i, de vegades, fins i tot em fan plorar. I no només quan em fan mal o intenten xuclar-me la mèdul·la, matar la meva raó de ser, robar-me la corona, parasitar-me com fan aquests petits crustacis, com es diuen?, els ermitanys, que es mengen els moluscs desprevinguts per convertir la seva closca en una casa comfortable i segura.

Les dones són la base del món, de les famílies, són la clau de volta de la creació. N'hi ha prou d'haver tingut una mare per veure que totes les coses boniques de la vida s'aguanten damunt del seu esforç, que no funcionaria res, sense elles. Si penso seriosament en les dones, de seguida sento créixer dins meu la flor de l'admiració i de l'agraïment. També les compadeixo, no puc evitar-ho, però hi poso tota la modèstia de què sóc capaç. Les dones són sobiranes tràgiques, reines maleïdes pel seu immens poder. Viuen encadenades al seu tro, sense poder-lo disfrutar amb la lleugeresa i els aventatges amb què els homes de sort o de talent poden arribar a gaudir el seu. S'ha de ser molt fill de puta  -i difícilment estarà mai tan ben emprada aquesta paraulota- per no estimar-les. Cal ser obtús per no comprendre els seus esclats de malhumor, la seva generositat condicionada i rondinaire, i la cega agressivitat amb què defensen tot allò que estimen.

De vegades m'hi he picat els dits, amb les dones, però sé perfectament que ha estat culpa meva, culpa de la meva imperdonable ingenuïtat de Prometeu. Ara vivim uns temps interessants, com són interessants totes les èpoques en què les dones han guanyat protagonisme. L'alliberament augmentarà les seves contradiccions i això obligarà els homes a créixer, però en essència no canviarà res. Les dones continuaran barallant-se amb el destí com una au engabiada i els homes continuarem estimant-les, aprenent a tractar la vida a través seu, admirant la bellesa tràgica del seu poder. La dona? La dona és com el Cigne. Orgullós amo del seu llac, de sobte el Cigne es veu les ales, i mata amb un menyspreu fred i elegant l'enyor dels viatges que no ha fet.

Diumenge

Heus aquí una altra cançó que escolto força, últimanent. Mark Knoppfler hi descriu, amb aquesta sensibilitat seva, tan sàvia i econòmica, l'univers idealitzat de la vellesa. El món crepuscular dels jubilats sempre m'ha cridat l'atenció. Si no fos que no tinc cap pressa per morir-me, tindria certa pressa per envellir. Quan anava a escola, la vida que portava la meva àvia m'inspirava grans volades de coloms i els dies que tenia un examen o un problema que m'angoixava treia forces de feblesa pensant què faria quan fos gran com  ella o què faria, en aquell mateix moment, si tingués la fortuna de trobar-me en el seu lloc. Després, vaig aprendre que la memòria és un luxe reservat a les persones que han viscut. Em vaig adonar que darrera la malencolia reposada hi ha molta feina, i que el premi de la generositat són els records.

La dona aranya (Dietari)

Com més s'acosta l'hora de tornar a Barcelona, més m'escolto aquesta cançó. M'agrada la solemnitat de l'entrada, la contenció amb què la cantant interpreta el tema; m'agrada el ritme, la tornada, els arranjaments de la guitarra i el contrast que hi ha entre la ingenuïtat angelical dels cors i la intensa mala bava de la lletra. No és ben bé per aquest motiu, però, que m'hi he enganxat. El que m'atrau de la cançó és una altra cosa; és el clima, és la força, és la gràcia amb què s'hi representa, ben modern i actualitzat, el ritual atàvic de la dona aranya. Jo he estat un bon estudiós de la comèdia existencialista d'aquesta dona que et xucla l'energia entortolligant-te en una teranyina de sentiments absurds, fins a ofuscar-te. Les dones tenen un instint aràcnid que seria una imprudència d'ignorar. A Catalunya, on la manca de poder ha fet els homes uns calçasses, els meus anàlisis podrien ser molt útils.

Les dones s'estimen les coses per la seva potència destructiva. Si les deixes fer, s'alimenten de les teves il·lusions i de la teva força fins a deixar-te tibat com un cadàver. Ha funcionat així des de la nit dels temps: una dona has d'estimar-la amb contundència o retirar-te, amb les coses importants no li pots deixar la iniciativa. Que el teu sistema moral sigui més fort que el seu capritx, que la teva noblesa guanyi el seu càlcul; mira de conservar una curiositat més indomable que la seva mandra. I ves en compte, perquè aquest mite de la lady in distress, looking for a knight in shining armour és una presa de pèl, una mentida infame: és la teranyina que el monstre de vuit potes ha teixit per atrapar-te. No hi ha cap princesa al caire de l'abisme, home, en tot cas hi ha una aranya que s'ha llevat amb gana. Disfressar-se de mosqueta morta és una estratègia que els funciona bé amb els mascles inexperts. Com més grossa és la taràntula, més indefensa acostuma a presentar-se, i amb més garlandes culturals vesteix la seva agressivitat irracional de depredador selvàtic.

Em sabria greu passar per ressentit, ara, perquè a mi les dones em desperten una gran tendresa. Jo he crescut entre elles i a través seu. Les dones m'han descobert sentiments que no sabia que tenia i han posat a prova la meva vocació de missioner, que per culpa de la meva vanitat és molt notòria. Això no treu, però, que perden el senderi per detalls, que defensen interessos contradictoris i molt petits que els provoquen unes angoixes increïbles. Les dones són igual que un futbolista que tingués un dribling del dimoni però que no veiés la porteria: com més potent és el cervell, més gros és el desori. No tenen sentit de la verticalitat ni del destí, per això tenen tan criteri a l'hora de triar corbates i tan poca vista amb la política. A diferència nostra, que gastem un ego quixotesc, viuen arran de terra i sovint se senten poca cosa. Com més baixa tenen l'autoestima, amb més violència ataquen els punts febles dels homes que passen pel seu llit, si bé cal perdonar-les, en aquest punt, perquè també les mou una necessitat imperiosa de salvar la figura del seu pare, que és l'únic referent estable que idealitzen i adoren.

Les dones descobreixen la generositat a través de la família, és a dir, a través de l'instint animal que els desperta la naturalesa. No tenen, com els homes, la capacitat de ser generoses en abstracte. Per això no suporten el buit, ni el silenci, ni viure fora la rutina. Per això tampoc no saben estar quietes. El seu món és la teranyina que teixeixen, al llarg dels anys, amb el seu instint aràcnid. Com que no poden comprendre per què collons pateixen, no saben pensar en res que no sigui com aconseguir viure tranquiles. Si t'estimes una dona de veritat, per l'amor de Déu!, fes-la  mare. Encara que soni fort, i que em diguin que sóc un animal, penso fermament que la maternitat és el remei més eficaç contra l'aranya. No hi ha manera més segura de protegir la dona de la seva força cega, ni tampoc d'evitar que t'acabi convertint en un bitxet d'aquests que es moren lentament, atrapats en un manyoc de filaments sedosos, a mercè d'un aranyot pelut insaciable. Mira que n'és maca, la taràntula! -llàstima que ara vingui a arrencar-te un braç i ara vulgui menjar-se't una cama.