Samaranch i els calçasses (FCO)

M'agradaria incidir en un aspecte de la personalitat de Joan Antoni Samaranch que s'ha tocat poc i que trobo que té un valor educatiu estimable. Samaranch era un ambiciós. Més que un franquista o un amant de l'esport, sobretot era una persona ambiciosa. A Catalunya està mal vist tenir ambicions. Els nostres triomfadors poques vegades compten amb l'admiració del poble. Excepte si són víctimes d'una tragèdia, tenen una tara o fan vida monacal se'ls considera un mal exemple per les criatures. Es dóna per fet que són persones insensibles i dolentes.

La popularitat d'un estigma com aquest ha de tenir una explicació històrica, tot i que també deu venir del paper que l'enveja té en les cultures mediterrànies. A Catalunya, les ambicions personals estan mal vistes perquè posen en evidència les limitacions del país però, sobretot, perquè atien la frustració de la gran majoria dels seus mascles. Ens els països que són amos del seu destí, els interessos personals sempre acaben beneficiant el col·lectiu d'alguna manera i l'home pot lluitar per les seves il·lusions, i projectar al món la seva vanitat, tranquil de saber que els seus deliris de grandesa no produiran víctimes excessives. A Catalunya, en canvi, el poder és una fruita prohibida i mantenir-hi relacions et converteix en un perill potencial, en un sospitós d'allò que la retòrica romàntica qualifica de traïdor a la pàtria.

L'altre dia, un d'aquests periodistes incisius que corren per TV3 deia que, per més que es recordés la col·laboració de Samaranch amb el franquisme, el fet és que va portar els Jocs Olímpics a Barcelona: "Ja poden criticar-lo -anava insistint-, que va fer més per Catalunya que tots els antifranquistes". I és veritat que Samaranch no tant sols no ens va portar la dictadura, sinó que ens va portar els Jocs Olímpics i, a més, va viure com li va donar la gana. Al meu entendre, la mala fama que les ambicions personals tenen a Catalunya, i els pecats que t'obliga a assumir d'entrada, han creat una massa extraordinàriament diversa d'eunucs, ressentits i efeminats. Vull dir que les dones, que mai no se senten prou ben ateses, utilitzen aquesta mala fama per monopolitzar l'atenció dels homes del país i lligar-los a les preocupacions domèstiques, on elles sempre tenen la paella pel mànec. I al final, la pregunta que tot català sense temperament heroic s'ha de fer, és: voldries viure com Samaranch o prefereixes ser un calçasses?