Dietari (Tornada)

Diumenge

He dormit poc. Ahir a la nit, en tornar a l’hotel, vam trobar-nos que l’habitació de l’Anna havia estat rellogada. La porta era oberta, el llit desfet i per tot arreu hi havia roba i objectes que no pertanyien a la nostra donzella. Afortunadament, no li havien robat res, però quan vam voler avisar a recepció ens vam trobar que era tancada. A les taules de fora hi havia una colla de gais extremats i truculents que fumaven i xerraven amb aquesta cruesa desmenjada de suburbi. Sense èxit, vam buscar un telèfon d’urgència, algun vigilant, el client rellogat, que havia deixat el portable damunt del llit com si al món no existissin lladres, res. A la porta de vidre, un cartell anunciava que l’hotel era ple. Dins l’edifici se sentien corredisses, semblava una casa de colònies. Finalment vam decidir que la donzella dormiria amb mi. Hauria estat més cavalleresc cedir-li l’habitació i dormir amb el Lluís, però quan em dedicava a la música ja em va tocar dormir amb un tio una vegada i vaig passar tot el dia següent amb la sensació que havia dormit en un estable. En canvi, dormir al costat d’una noia, sobretot si fa aquella olor de net….Ahh!

Per l’ocasió m’he dutxat i m’he canviat els calçotets, i m’he posat al llit fresc com una rosa. M’he rentat les dents ben rentades, l’all de les sardines encara em cremava a la panxa.

Això no treu que la donzella es movia i que el llit era estret.

Al matí hem arrencat un petit descompte de compensació i hem enfilat el camí de Barcelona. De tornada, ens hem aturat a Cabestany i Elna. Cabestany és un poblet d’avis i mosques amb un museu excepcional dedicat a una estrella local del temps de l’Art Romànic. El mestre de Cabestany tenia un estil tan personal que s’ha pogut reconstruir la seva vida a través dels capitells que va esculpir. Si les teories dels experts són bones, es va passar la vida amunt i avall. Va omplir de capitells aquest món Mediterrani de poetes i convents enterrat per la política de París, Londres i Madrid. Va deixar obres repartides des de Sant Cugat fins a la Toscana, passant per Tolosa i Navarra. Les representacions dels seus capitells són d’una gran violència sensual i demostren un sentit de la combinatòria vertical i lluminós, d’artista intel·ligent i lliure.

A la sortida, mentre l’encarregada del museu badallava hem remenat els llibres a la venda. N’hi havia un d’història per a nens que m’ha colpit per la claredat de la doctrina. Explicava una revolta catalana contra els francesos que va acabar com el rosari de l’aurora i tancava l’explicació amb una frase que era una síntesi magnífica del relativisme que els vells estats nació han estat impulsant des de la fi de la II Guerra Mundial per justificar-se: “Les hommes, au nom de la memoire de l’histoire q’il re-ecrivent chacun a leur maniere, avaient recommence a se battre.” Diguin el que vulguin, en la relativització de la història hi ha la marca de la culpa -dir del remordiment seria massa, això ho hem deixat als alemanys.

A Elna hem visitat el claustre del conjunt romànic. Una placa recorda que Verdaguer i Gaudí i d’altres catalanistes s’hi van trobar el 1883. En el mirador que hi ha davant la catedral, amb vistes a la plana, hi ha un bust d’Esteve Terrús, pintor tímid i barbut, amb cara de simi, que va ser amic i mestre de Matisse. Se’l considera un precursor del Fauvisme, i veient el cel tan blau i fresc d’aquí i com combina amb el paisatge comprens que no li calia ser cap geni. Mentre el complexe i les exigències provincianes dels clients portaven els pintors catalans a París, els pintors de París baixaven aquí a pintar, amb aquesta llum tan magnífica, que omple el món de colors intensos, primitius i inspiradors.

Hem travessat la frontera per la carretera de la costa i, en un camping, hem dinat un arròs de llamàntol com un sol asteca. Ja no tinc ganes d’escriure més.