Tocar sostre (Catalunya Oberta)

L'altre dia va trucar-me una amiga per preguntar-me si havia vist l'entrevista que l'Iñaki Gabilondo va fer a Felipe González al Canal Plus. Estava contrariada perquè s'havia quedat enganxada a la tele escoltant les dissertacions de l'expresident espanyol. "Aquí no tenim ningú d'aquesta categoria", em deia. "Es normal", li responia jo. "Però aquest home ha crescut, els seus pares tenien una lleteria", em deia. "És normal", li responia jo. "Però tu potser no recordes com era aquest paio als anys 80 -insistia-, era un pallús amb gràcia, i ara és un senyor, un líder, un home fet i dret. Va aguantar quan tocava i ara té aquell sex appeal del mascle que porta el cos ple de metralla; no com el ninot del Zapatero, boig narcisista".

I encara va afegir:

-  O l'Aznar, l'altre fantasma.

-  Tens raó -li vaig dir jo- , però el més gros és que Aznar també ha crescut. Encara que costi de creure, Aznar és millor ara que quan va començar la seva carrera política.

La meva amiga està preocupada perquè a Catalunya la gent no creix. A mi això també em preocupa, però encara em preocupa més que els catalans comencem a pensar que som idiotes de naixement. Per això li vaig posar l'exemple del president Pujol, que és una figura respectada.

-  Tu creus que el president Pujol és millor ara que fa 20 anys?

-  No m'ho sembla.

-  Tu creus que el president Pujol és un ase.

-  No, esclar que no! Què dius, ara.

-  I creus que és perfecte, que ja ho sap tot.

-  Home tampoc és això.

-  Doncs per què no ha crescut?

-  No ho sé.

-  No podria ser que visquéssim instal·lats al soterrani del palau i que el sostre ens caigués una mica massa arran de terra?

-  Podria ser.

Gaziel té un article molt citat on es lamenta que Catalunya devori els seus homes. L'expressió completa, amb la seva llagrimeta dramàtica i en l'idioma original, era aquesta: "Catalunya devoradora de hombres". Gaziel és un autor respectat perquè escrivia molt bé però sobretot perquè el seu discurs intel·lectual és la manifestació de pensament autojustificatiu més brillant que ha donat el país.

Es pot dir que Catalunya ha devorat Pujol? Es pot dir que Catalunya ha devorat Maragall? Com és que dos homes que partien d'una posició tan avantatjada respecte Felipe González han acabat fent catúfols, convertits en una caricatura d'ells mateixos? Com és que l'expresident espanyol no s'ha estancat com ells? Podem dir que González és un home més intel·ligent que Pujol o Maragall? Cal atribuir tot el mèrit a l'esforç personal de l'expresident espanyol, a la seva capacitat d'autosuperació, o potser cal començar a pensar que aquí falla alguna cosa?

Ara vinc de llegir-me les memòries de Maragall i fa gràcia que el polític català que més ha estimat Espanya sigui el que ha deixat un discurs teòric més aprofitable per l'independentisme. Les seves memòries, Oda inacabada, no estan tan ben escrites com les de Pujol però diuen més coses. Potser perquè Pujol es va retirar a temps, les seves memòries parlen massa dels seus èxits. Però el que vull destacar és que, després de llegir les memòries de l'un i de l'altre, tens la impressió que constitueixen dues cares de la mateixa moneda, que representen perfectament l'ànima escindida del país, amb tot el seu patetisme i la seva tragèdia.

El fet que un apel·lés a la imaginació i l'altre a la moral, que un posés l'èmfasi en la teoria i l'altre en la pràctica, que un tingués l'obsessió del futur i l'altre del passat, que un se sentís incòmode amb els pagesos i l'altre amb els intel·lectuals, el fet que tots dos tinguessin una visió del país i de la política tan parcial i tan perfectament complementària, però alhora tan poc cooperativa, convida a rumiar. No és curiós que Maragall ho hagi sacrificat tot a la seva llibertat i que Pujol ho hagi sacrificat tot al poder? Potser és que el poder i la llibertat a Catalunya són dos conceptes massa antagònics.

Per això dic que no m'estranya que González hagi crescut, és el que fa la gent intel·ligent en els països lliures. Una cosa que veus fora és que aquí no hi ha més imbècils per metre quadrat que a la resta del món, el que passa és que en els països que poden organitzar-se en funció dels seus interessos les coses funcionen per defecte i les persones que treballen bé, que enfoquen la vida amb una certa tossuderia i verticalitat, no han de nedar a tothora contra les onades, ni caminar de genollons.

Pujol va haver de baixar el llistó per poder manar. Els tics, l'alçada, els ulls estrabul·lats i el seu físic d'ésser mitològic el van afavorir, però encara va haver d'exagerar el rusticisme per anar fent la viu-viu. Pujol va amagar les virtuts i, en canvi, González va haver de dissimular els defectes i treballar contrarellotge per formar-se i refinar-se. Igual que Aznar. Mentre González i Aznar projectaven una imatge de líders moderns sense saber idiomes, Pujol havia de fer com Pla i fer-se passar per pagès. L'altre dia parlava de Mas i de Laporta. Cadascun a la seva manera, han anat creixent fins ara, però el cap ja els toca el sostre i ja veurem si es faran un nyanyo o com acabaran.

Les figures expansives necessiten espai per créixer. En un país limitat és normal que la gent amb una mica de vitalitat creixi deformada i que tot acabi en impostura. Catalunya no devora els seus homes, en tot cas són els homes que davant la dificultat cauen en la temptació d'utilitzar el país a favor seu els que acaben devorats pel monstre que ells mateixos han creat. És important tenir present la paràbola dels talents (Mateu 25:14-30). I fer produir allò que t'ha vingut donat. Per això és bo sortir de tant en tant a prendre l'aire, si no tens vocació de trencapins.

- Jo me'n vaig a Nova York.

- Bon viatge!

- Gràcies, serà un goig poder enviar-vos un parell de postals.

Una victòria enverinada (FCO)

Benvolgut Carles Boix,

T’escric amb retard per dir-te que em va agradar molt el teu article de la setmana passada, Catalunya encaixonada. Jo tampoc no acabo de veure quin sentit té que Mas ofereixi un pacte d’Estat a un president mentider, frívol i incompetent. El discurs de salvar Espanya té avui un aire de sopa refredada i escopida pel cambrer que remou l’estómac. Amb un segle n’hi hauria d’haver prou per aprendre determinades lliçons. El teu article resumia molt bé el preu que hem pagat cada vegada que ens hem entregat a la mística de la responsabilitat d’Estat.

Aquesta política, però, era comprensible mentre calia justificar l’existència de Catalunya en una Espanya violentament centralista i anticatalana. La darrera estocada a aquesta Espanya la va donar el president Pujol en el pacte del Majèstic en què es va eliminar la guàrdia civil i el servei militar. Després d’això, i de la defunció de la pesseta, el catalanisme ha esdevingut pura retòrica. Per què? Doncs perquè ja no és davant de Madrid que hem de justificar la nostra existència, sinó davant de Brussel·les. És dins d’Europa on ens haurem de fer necessaris els pròxims anys, si volem que el país progressi, no pas dins d’Espanya.

No sé si els dirigents de CiU són conscients de la feinada que tindran -si tot va bé. No sé si són conscients del temps preciós que els ha donat guanyar eleccions sense poder governar; ni si comprenen fins a quin punt tornar a la Generalitat pot convertir-se en una victòria enverinada, si no s’assumeixen els canvis dels últims anys. Seria ingenu creure que el ridícul del tripartit és només fruit d’una mala política; també és el producte de l’esfondrament de tota una generació i, més enllà, d’una crisi de la política que afecta molts països europeus i Espanya especialment, pel retard amb què es va democratitzar.

La fotografia dels germans Maragall humiliats per José Montilla és molt més sagnant que la fotografia de Puigcercós prenent el govern a CiU el 2003. Entre totes dues imatges, però, hi ha una relació. Quan les classes dirigents deixen de fer la seva feina, les bases prenen la iniciativa i, de vegades, fins i tot el poder. La força dels quinquis al PSC i els centenars de consultes sobre la independència que s’estan duent a terme responen al mateix col·lapse del catalanisme. Fruit del mateix fenomen és l'espantosa aparició de partits com Ciutadans i, ara, el de l'Anglada.

Totes les generacions esgoten un somni i, a la seva manera, fracassen; al final només se salven persones concretes per la seva feina concreta. Pujol es va salvar perquè va deixar una obra que el transcendia i per això el pas de CiU per l’oposició ha sigut tan dolç. L’error de l’antifranquisme d’esquerres, del maragallisme, ha estat pretendre seguir traient suc d’una llimona que Pujol havia espremut fins a l’última gota. De vegades, el ressentiment et fa confondre la categoria amb l’anècdota i no et permet acceptar els èxits del contrincant; d’altres, la mandra t’apoltrona en posicions que domines però que el temps va convertint en anacròniques. 

Hem arribat al punt aquell que reivindicava Josep Pla quan deia que el catalanisme havia de ser “cosa dels xarnegos”– paraula lletja però d’un pes històric indubtable. Si el PSC vol fer la demagògia de l’Espanya plural i de la responsabilitat de Catalunya dins l’estat endut pel sentimentalisme ètnic és el seu problema. Al capdavall, si s’ha parlat tant de nacionalisme ètnic des de l’espanyolisme deu ser per alguna cosa. Però els dirigents que aspirin a fer progressar el país hauran de construir una nova centralitat, un discurs nou basat en els interessos estrictes dels catalans. Definir aquest espai haurà de ser la prioritat de CiU, si vol aprofitar el llegat de Pujol i la situació privilegiada on l’han deixat els errors dels altres.

No vull dir que calgui tancar-se a Catalunya, ni fer independentisme de bandereta; vull dir que cal començar a parlar descarnadament dels interessos del país; canviar la poètica, tractar la Generalitat com el que és -una diputació gran- i Madrid com el que és –un adversari polític que s’interposa entre Barcelona i Brussel·les. Ser conseqüent amb el fet que un país és un projecte polític, no només una història i una geografia. El poder és la capacitat de donar relleu a una veritat. Pujol va donar relleu a la voluntat de ser dels catalans. Establerta aquesta base, cal seguir construint. Si no ens passarà com sempre, que quan Espanya va bé les aportacions de Catalunya es giren en contra del país i, quan s’ensorra, ens arrossega a l’abisme sense que hi poguem fer res.

Ja em diràs si hi estàs d’acord o si he dit un enfilall d’obvietats. Si la Universitat de Princeton necessita un jardiner o algú que planxi les faldilles de les animadores de l’equip de bàsquet, fes-m’ho saber. No em vull quedar al guetto donant voltes com un gat en una gàbia. Aquí tothom està massa espantat per pensar bé; l’única manera de salvar-se és anar entrant i sortint. Total, Catalunya no quedarà mai del tot encaixonada mentre hi hagi catalans que no ens deixem “encaixonar”, oi? Fes una abraçada al Jordi de part meva. Digues-li que cada dia escriu més bé.

Records,

Enric