Dietari (Subsòl)

Dijous

A classe, debat sobre el canvi climàtic. Em toca defensar la postura ecologista i faig una broma:

- Tothom sap que per culpa del canvi climàtic les tortugues embarranquen a Florida i els óssos polars s’han tornat caníbals. Però fins i tot suposant que el canvi climàtic no sigui cert, igualment és una excel·lent propaganda per aturar la Xina

Quin geni, el xinès!

Si cada vegada que els companys de classe han ridiculitzat Catalunya hagués tret aquest caràcter, encara hauria hagut un mort. A la gent li agrada parlar de diversitat i tolerància però l’única diversitat que tolera és la que té una capacitat de resposta violenta.

Frase d’Orwell: “If its wrong for one nation to defend its national sovereignty, then its wrong for all nations. If its right for any nation, then pacifism is nonsense.”

Divendres

Acaba de sortir un llibre que fa la competència al mite de Joan Pujol, l’espia que va enganyar els alemanys sobre el desembarcament de Normandia. Ara resulta que els aliats també van enredar els alemanys en l’inici de l’ofensiva italiana. Al final potser costarà d’explicar perquè va durar cinc anys la puta guerra. En tot cas, sembla que els anglesos van fer creure als nazis que desembarcarien  a  Grècia. La gràcia és que no van fer servir un espia sinó el cadàver d’un rodamon que s’havia suicidat amb matarrates. El llibre diu que la idea va ser d’Ian Fleming, l’autor de James Bond. Diu que gràcies a les despulles d’aquell desgraciat es van estalviar un fotimer de morts –tenint en compte les 7.000 vides que va costar la broma es pot dir que va pagar amb escreix les despeses de la beneficiencia. Segons llegeixo, van disfressar el cadàver de paracaigudista i el van llençar a la costa espanyola des d’un avió. El cos portava la documentació d’un militar extingit de mort natural, i papers falsos sobre el desembarcament. Un pescador el va recollir i els espanyols van passar la informació als nazis. Tot de pel·lícula. Com que no sortiran historiadors proalemanys a contradir-ho, tant li fa. Sort en tenen els anglesos de la II Guerra Mundial. Mai no donem prou les gràcies de les coses que hem fet bé -vull dir realment bé, amb totes les forces en contra. I després alguns es foten del meu perfeccionisme -degenerats!

Diumenge

Aquest retorn a Londres em resulta sobrer. No em trec Barcelona del cap, i la sensació de viure les engrunes d’una etapa. Ara tocarà abrigar-se, com sempre que la intuïció m’ha dut a un carreró sense sortida. Sempre la mateixa paret, però pintada d’una altra manera. Baixar i baixar per veure’t des de més amunt. No hi ha res més, tot és arrapar-se al que ets –perdó: al que la vida et va ensenyant que ets. Va: quina merda de profunditat, val més que parli de les notícies del diari.

La mestressa riu al menjador amb unes amigues, amb aquesta rialla histèrica de la gent que no riurà mai prou per compensar tot el que ha plorat. Ha demanat menjar xinès i hem sopat junts, després m’he tancat a l’habitació. L’alegria forçada m’irrita perquè no sé què és sobreviure.

……. (Una estona)

Ahhhhhhhhhhh! Ara entenc perquè els capellans espantaven als nens dient-los que es tornarien tontos, és com si el líquid baixés directament del cervell. És així, amb aquesta serenitat crua i diàfana, de fosforescent, com les dones veuen les coses? Sembla que m’hagi posat les ulleres. De vegades només dramatitzes perquè fa massa dies que has oblidat el manteniment. Veure les coses sempre tan enfocades deu ser molt avorrit. Però una mica, de tant en tant, ajuda a viure. Mare de déu senyor, quina tranquilitat.

Dilluns

Al metro –com cada dia. De sobte una olor em remou l’estómac. Són les 9 del matí. Al meu costat, una senyora grassa amb un abric de pell de cantant d’ópera caiguda en desgràcia ha desembolicat un paper de plata i s’ha posat a menjar. Em sembla que hi porta un pit de pollastre. El va esquinçant amb els dits i es posa els trossos a la boca ostentosament -a la romana. Insisteixo, són les nou del matí. Ningú no sembla impressionat, ni molest. Si un argentí es posés a tocar l’acordió i mirés de passar el plateret entre els viatgers li trencarien la cara per gandul i per lladre. El fons troglodita d’aquesta ciutat mai no deixa de recordar-te que mot “suburbà” és un mot d’origen anglès.