L'home que treballa fent de gos (Catalunya Oberta)

El cas polític de Puigcercós és un cas molt més trist que el del president Montilla. Montilla ha descapitalitzat, amb les seves pretensions de posar-se al capdavant del PSC, un partit enorme però que al capdavall vivia equivocat, per no dir que vivia en la mentida. A les seves memòries, Pasqual Maragall deixa claríssim que amb Espanya no hi ha res a fer, que el fracàs de l'Estatut no ha tingut res a veure amb una suposada manca de claredat o de mà esquerra per part nostra. Diu que a Madrid han entès perfectament què se’ls proposava, i que han dit que no.

El fracàs de Maragall ha posat en evidència que el seu programa polític -euroregió, sanitat i educació-, amb el qual podia estar d'acord la major part del país, és irrealitzable sense un Estat. Per molta àrea metropolitana que li posis, Barcelona mai no podrà bastir una xarxa amb Tolouse, València, Marsella i Perpinyà sense poder polític. No és un problema de cognoms ni de barretina, de victimisme o bilingüisme, sinó de parasitisme i de poder.

Deixo estar per què Maragall no va veure abans el que és tan obvi ni per què la Convergència de Pujol no va voler fer seu un discurs tan engrescador. El fet és que el procés de l'Estatut ha deixat el PSC al descobert, amb poques possibilitats de continuar jugant entre Madrid i Barcelona. Morta la via catalanista, Montilla ha heretat la via lerrouxista, i ja veurem què en fa. De moment, per salvar el dilema entre sucursalisme o sobiranisme, apel·la a la convivència, com si ell mateix no fos un exemple que a Catalunya tothom hi pot fer el seu camí. Jo crec que a la llarga tindria més futur el discurs d’una Catalunya bicultural convertida en Estat, que aquest populisme de barriada que fa ara. En tot cas, el seu llegat ajudarà a jutjar més rectament la contribució al país de la immigració professional i permetrà assajar un discurs més realista, que no barregi naps amb cols.

El cas de Puigcercos és més trist perquè el seu partit anava a favor de la dinàmica històrica. Puigercós no ha accelerat el col·lapse d’un discurs que no tenia sortida, com Montilla, ha tallat de socarrel el progrés d’un partit que ho tenia tot per créixer. Imaginem-nos que ERC hagués fet les coses amb més cura; que els seus líders haguessin escoltat les bases en comptes de preocupar-se tant per la premsa; que haguessin mantingut una imatge pública més decent, sabent com sabien que els posarien la lupa; que haguessin mirat de sumar en comptes d’abocar-se al sectarisme i que haguessin jugat amb força la carta de les consultes populars.

Ara hauria sigut l’hora. Amb l'Estatut fracassat, ERC hauria tingut tota la legitimitat per trencar el tripartit i convocar eleccions. Com és que les sensibilitats més catalanistes del PSC flirtegen amb CiU i no amb ERC? Com és que avui l’únic líder que pot disputar el cinturó a Montilla és Artur Mas –i deixo de banda l’Anglada i els líders xenòfobs del PP? Al final, hem de pensar que ERC no sabia on anava i que l’esclat sobiranista que ha provocat el seu pas pel govern ha estat pura xamba. Fixem-nos que ni ha aconseguit disputar l’electorat del PSC al cinturó, ni ha esdevingut la referència del catalanisme d’esquerres, ni ha pogut ocupar el lloc de CiU, com pretenia.

Encara fa unes setmanes, Puigcercós hauria pogut pactar amb el senyor Laporta i, a través seu, atraure de nou Reagrupament o bé desactivar-lo. La jugada hauria demanat molta barra, però Puigcercós podia fer-ho. Vés a saber per què no ho ha fet; potser l’han engegat a dida o potser l’entorn que viu de les seves veces no l’ha deixat. Ara, igual que el penques de la classe que es deixa la feina pel dia abans de l’examen, busca sortides desesperadades. Una plataforma d’intel·lectuals amb càrrec oficial, un vídeo contra CiU amb un eslògan de partit andalús. Sempre el mateix maquiavelisme de taverneta, aquesta improvisació d’il·lusionista del club Súper 3. Puigcercós, l’home que treballa fent de gos a les festes infantils treu la pols a la disfressa. I que em dispensin els amics de les arts: http://www.youtube.com/watch?v=B1-RxoP4AdU.

Puigcercós ha guanyat?

M’ha trucat l’Astrid per donar-me el condol: el Puigcercós ha guanyat. Ha guanyat l’espavilat que de no contemplar res que no sigui el seu interès en diu pragmatisme, el pedant que d’amansir un corrupte amb un puro en diu coneixement de l’ànima humana, l’ingenu que es pensa que la classe es compra en una botiga cara. Ha guanyat el radicalisme folklòric, l’abraçada madrilenya, l’acomplexat que necessita envoltar-se de tontos que li riguin les gràcies. Ha guanyat el carronyer que creix amb la misèria dels altres, el cor ambiciós que mai no en té prou perquè no sap aconseguir res sense fer trampes. Ha guanyat l’invertebrat, el fatxenda de poble, el Montras de Vent del Pla, versió de saldo. Ha guanyat? Un 37 per cent pel candidat que va deixar el govern plantat per dedicar-se a preparar les eleccions internes; un 37 per cent pel candidat que s’havia de menjar amb patates Carod i tota l’oposició; un 37 per cent pel candidat que fa un temps controlava el 70 per cent del partit i aspira a anar de cap de llista per president de la Generalitat, no sé si és un resultat per tirar coets. Tantes tàctiques, tants punyals, tant esperar com una hiena salivadora i tant fotre el Sarkozy, tanta ajuda dels socialistes i dels diaris i tant embrutar-ho tot per un 37 per cent, ho trobo una mica desproporcionat, francament; amb molta més discreció, i havent fracassat en les últimes eleccions, el Ridao ha estat més votat. A mi el que em sap greu el resultat de l’Uriel Bertran, perquè la seva era la candidatura que més m’agradava; espero que no es desinfli i que, en la lluita, no se’ns espatlli. Em sap greu que les candidatures oficials hagin guanyat per tant marge; em sap greu que els sociovergents s’estiguin fregant les mans. Però el resultat concret del Puigcercós em preocupa relativament. Un 37 per cent quan has gastat tanta munició, quan has trencat tants ponts i tantes confiances, quan per tanta gent només ets un sou o un instrument, no li hauria de servir de gaire. Això espero. Espero que en el pròxim congrés la resta de candidatures facin un cordó sanitari i clavin Puigcercós ben clavat a la cadira de president com una papallona dissecada i el vigilin, perquè, com tots els ressentits convençuts que el món els deu alguna cosa, Puigcercós és d’aquells que si els dones un dit et foten el braç. L’important és que no haguem de passar la vergonya de veure complida la seva petulància de voler presentar-se per president de la Generalitat. Potser Carretero, no ho sé, seria un bon candidat. De moment, l’Uriel Bertran ha dit que no donarà suport ni Carod ni a Puigcercós per anar de candidats; em sembla molt bé. En tot cas, estaria bé que l’independentisme no hagués de tocar fons una altra vegada per tornar a començar.

Click to read more ...

Crim i càstig (Rac1)

Quan penso en Puigcercós veig un llop de mar fent equilibris dalt del pal major d’un vaixell amotinat que navega a la deriva en un mar ple de taurons. El vaixell és Esquerra. Els taurons que esperen salivejant l’hora del banquet porten l’escut de CiU i del PSC. Qui és menjarà el gran llop de mar? El vent sacseja el barco d’un costat a l’altre i de vegades sembla que el berenar serà per CiU, d’altres pel PSC. Mentrestant, els amotinats guanyen terreny dins del vaixell i els oficials fidels a Puigcercós van caient: l’últim és Xavier Vendrell. El problema de Puigcercós és que, en la lluita pel poder, ha promès massa coses a massa gent amb interessos divergents. A CiU, el tenen pel porter que els donarà la clau de la Generalitat, i per això l’ajuden. Al PSC, l’han ajudat perquè Carod no tenia força per mantenir sol el Tripartit. Dins d’Esquerra, Puigcercós havia promès als seus oficials acabar amb Carod i presentar-se ell de candidat i ara es troba que a més de Carod ha de batre Carretero. Carretero segurament és l’home que avui guanyaria unes primàries, si no és que els sectors oficialistes tornen a pactar, cosa que deixaria el partit molt malmès. L’única sortida de Puigcercós, doncs, és deixar d’utilitzar la presidència d’Esquerra per les seves ambicions personals, renunciar a ser el candidat a la Generalitat i dedicar-se a unir partit. Si no vol que se’l mengin viu o ensorrar Esquerra, haurà de repartir el pastís que volia tot per ell entre els amotinats. I conformar-se amb el càrrec de reina mare, encara que li dolgui.

Click to read more ...