Madurar (Catalunya Oberta)

L'altre dia, a la biblioteca pública, va venir un senyor molt simpàtic i em va dir, picant-me l'ullet: "Em sembla que en aquest diari parlen de vostè". Jo vaig pensar: "Com és que, a mesura que els diaris importants perden lectors, els meus articles es llegeixen cada dia més?" Suposo que, d'una banda, deu tenir alguna cosa a veure amb la veritat -la veritat sempre ens desperta per omplir-nos de neguit, però té la gràcia que ens ajuda a créixer- i de l'altre, evidentment, hi ha una qüestió de sort, d'haver arribat quan tocava: també Europa es troba ara en un procés llargament anhelat. Els canvis de paradigma demanen condicions militars propícies. Els idealistes que creien que Europa s'unificaria a través de l'economia o de la cultura no van tenir mai prou en compte el factor militar. Van caldre dues guerres mundials i una llarga guerra freda perquè la integració europea que tants idealistes havien somiat -i plorat- finalment comencés a ser un fet.

Crec que a Catalunya estem vivint un procés semblant. La retòrica i les perspectives comercials estan condicionades per les dèries dels exèrcits. Els moviments dels tancs modifiquen les oportunitats de progressar i de guanyar-se la vida de la gent; especialment quan fixen l'atenció en una altra banda, transfomen la cultura i les relacions socials de les persones, fins al punt que això crea normalitats noves que la política recull i acaba convertint en llei. Com diu l'economista madrileny Lorenzo B. de Quirós: "Parece improbable que un Estado democrático en un entorno como el europeo sea capaz o esté dispuesto a recurrir a una suspensión del autogobierno de una región o de una comunidad autónoma o a una intervención militar para evitar la secesión de una parte de su territorio. Es más, la amenaza de usar esas dos armas tiene un escaso poder disuasorio".

Heus aquí la pedra de toc, la veritat inconfesada que fa bullir la política catalana i explica la seva gran fragmentació: la porta és oberta i els discursos per a menors d'edat han perdut la seva força persuasiva. Mentre Madrid tenia força per amenaçar el país, la necessitat de recórrer a ambigüitats i sublimacions de tota mena donava al catalanisme un aire de capritx sentimental, de moble vell i emprenyador, que només convencia els convençuts i encara gràcies. En aquell context, el catalanisme va arribar a ser una aigua del carme que ho curava tot i no costava res. El PSC podia utilitzar la immigració com una arma xantatgista i CiU podia utilitzar-la com a excusa, i tothom quedava ben tranquil. Així ens hem anat relaxant i hem anat baixant el llistó fins a tenir un president que la millor idea que ha tingut a la seva vida és venir a Catalunya.

I bé: m'agradaria que algú m'expliqués per què quan es tracta d'ETA la democràcia no pot cedir al xantatge de la violència i quan es tracta de Catalunya es pretén que una part dels catalans rebaixin els seus objectius polítics per garantir la convivència. Qui no vulgui la independència, que ho digui i avall. Si és possible i té arguments, que miri de justificar els aventatges de quedar-se a Espanya, però no anirem enlloc si continuem pensant en els mateixos termes que quan vivíem vigilats. No està escrit enlloc que l'auge de l'independentisme no pugui donar profunditat al debat polític i millorar la cohesió social, en comptes de trencar el país. El que fa un país no és la unitat sinó no la importància i la tensió dels seus debats. És comprensible que faci por -i mandra- enfrontar-nos altre cop als vells fantasmes. Però si fem com si la situació de fons no hagués canviat i agafem el rave per les fulles en comptes d'aprofitar el moment per afrontar els problemes, ho acabarem pagant.

El futur del PSC (Catalunya Oberta)

El resultat de l'absurda discussió promoguda pel PSC arran de la manifestació d'Òmnium ha tancat una etapa de la política catalana. Es pot dir, sense por d'exagerar, que la força xantatgista dels socialistes és història. El canvi generacional, Internet i l'assassinat polític de les patums botifleres a mans del quillam del Baix ha esvaït l'encanteri. Avui tothom pot veure el PSC com el que és: un partit d'oportunistes sense discurs propi ni base electoral intel·ligent que ha viscut d'atiar la por dels catalans i el ressentiment de la immigració espanyola durant els últims 30 anys.

Encara queden, esclar, quatre esnobs com el Carod-Rovira o l'Ernest Benach, homes sinistres i acomplexats, que fan el joc al populisme sociata. També hi ha la premsa, que gràcies al seu sectarisme i a Internet cada dia es llegeix menys. Els socialistes van perdent les armes que donaven força al seu discurs i les seves tàctiques xantatgistes resultaran cada dia menys eficaces. Avui les cases regionals són casals d'avis rònecs i decadents. Les juanis i tots aquests joves que es tatuen, tunegen el cotxe i escupen a terra, white trash pura i dura amb totes les limitacions dels seus pares i cap de les seves virtuts, pot constituir un vot nombrós però es tracta, malgrat tot, d'un vot difícil d'organitzar i mobilitzar perquè està fet de gent que no està acostumada a esforçar-se per res.

L'arribada de nouvinguts d'altres països immunes a la demagògia de Madrid cada dia posarà més de manifest fins a quin punt el futur de molts immigrants espanyols ha estat sacrificat en l'altar de la unitat de la pàtria pels dirigents tan cosmopolites i no nacionalistes del PSC. El PSC és avui un partit de paràsits que xucla desesperadament una bèstia morta. Mort el catalanisme gràcies a l'agressivitat del PP i la barra del PSOE, els socialistes han intentat tirar del discurs anticorrupció. Ja s'ha vist què ha passat: ha estat ben bé com disparar-se al peu. Si Catalunya troba dirigents que sàpiguen portar el procés de radicalització democràtica que està vivint el país amb grandesa d'esperit, el PSC només tindrà dues opcions. O bé reciclar-se i deixar de treballar per Madrid o bé disputar-se el mercat electoral amb el partit racista de l'Anglada i el PP.

_

El partit simpàtic (Rac 1)

El PSC em fa molta gràcia, sempre té un as a la màniga. És com aquells dimoniets que sempre tenen una proposta temptadora per apartar-te del camí correcte, com una amant que et fa confondre el sexe amb l’amor. Si el PSC fes política el món seria perfecte, quina llàstima que només faci electoralisme! Tota aquesta història dels jocs olímpics d’hivern s’entendria si, per exemple, tingués el propòsit d’implicar-hi la Catalunya francesa, o d’impulsar Lleida i les terres de ponent, o de pressionar l’Aragó perquè faci el favor de tractar el català com Déu mana. La història dels joc d’hivern tindria sentit, en definitiva, si fos la idea d’un alcalde que sap quina ciutat té entre mans, i quin hauria de ser el seu espai natural d’influència; si fos idea d’un alcalde que volgués convertir Barcelona una ciutat europea de primer odre, com seria si els nostres polítics tinguessin una mica d’ambició. Per desgràcia, l’ajuntament de Barcelona està governat per la mateixa gent des dels anys seixanta. Ja s’entén per on vaig, oi? L’alcalde forma part d’una tradició catalaníssima que ha tingut sempre por de pensar en gran, perquè pensar en gran implica estar disposat a perdre, i els socialistes estan disposats a tot menys a perdre. Per això generen aquesta buidor al seu voltant. Realment, és una llàstima que el PSC no hagi aspirat mai a res més que a ser la cara simpàtica del ministeri de defensa.