Pretòria

M’ha trucat S per donar-me l’enhorabona. Diu que el meu nom també apareix en els paperots del cas Pretòria. Vés per on. Potser E. tenia raó, potser l’ordinador que em va desaparèixer fa un parell d’anys de casa no me’l van fotre uns lladregots sinó la policia secreta, potser el capitán Moreno existeix de debò i escolta les meves converses. Això ja comença a semblar un thriller de Hollywood. Encara em descobriran una fortuna que no sabia que tenia, o hauré d’aprendre el suahili per poder parlar amb els amics per telèfon.

Que jo aparegui al sumari del cas és realment la prova inequivoca que aquesta gent ha arreplegat tot el que ha trobat; justícia a pes, 11.000 folis de mala òstia. Si necessites 11.000 folis per demostrar un delicte, és probable que l’autèntic delicte sigui el teu interès per demostrar-lo. Tota aquesta pedanteria de la justícia: ni que fos una trama internacional de tràfic d’armes. El teatre que s’ha muntat, aquestes fotografies que circulen dels implicats, tan cinematogràfiques; els fragments de converses que es publiquen; la moralina de fons, tan adaptada als fantasmes de la tribu; tot plegat ja dóna una pista que la justícia, aquí, és l’element anecdòtic.

No ho sé: si tan li preocupaven a Garzón les trames urbanístiques, haver investigat el creixement dels voltants de Madrid, que li queia més aprop. 11.000 pàgines, i el meu nom entremig. Jo veig un despatx ombrívol i un home a la seva cadira reclinable, dient a un gos perdiguer: busca millor, no pot ser que estiguin nets. O en versió macarra: foteu-los una paperina de coca a la butxaca.

El poder té aquestes coses, la corrupció, quan tens influència política, només depèn de la relació entre la força de l’enemic i la capacitat dels teus amics per defensar-te. És un problema de guany/cost. Quan t’acusen de corrupció és perquè els teus amics ja no et poden protegir o t’han abandonat. Al Laporta l’estan esperant; per això fa bé d’administrar les seves cartes. N’hi ha prou d’haver vist quatre pel·lícules per saber aquestes coses. Ahir t’acusaven de traició a la corona i avui de corrupció. Abans hi havia els torturadors que treien confessions i ara hi ha aquests insectes de bassa que fan el mec amb campanyes difamatòries disfressades de periodisme o de compromís social. Per això les nacions necessiten estats propis: perquè una cosa és jugar a aquest jocs perillosos entre germans, al voltant d’uns interessos comuns, i l’altre jugar a David i Goliath amb uns desgraciats que t’ho volen prendre tot.