Dietari (Despistat)

Dijous (matí) Quedo amb una estudiosa nordamericana de Pla, que dóna classes a la Universitat de Buffalo. Parla de les beques com si les regalessin, de la vida universitària com si fos alegre i civilitzada, experimento, sense que ella pretengui fer-m'ho notar, la sensació de viure al tercer món. Cada any ve a Catalunya amb una beca o una altra. L’any passat es va estar dos mesos a Calella només per ambientar-se. -  A l’estiu és una olla insuportable. -  És veritat que hi ha gent. Però jo estava en un apartament molt bonic dels afores, la mar de tranquila. Un català excel·lent. Una amabilitat exquisita i aquesta pell desnatada dels blancs nordamericans. Em diu que als Estats Unitys hi ha un interès creixent pel món català i un cert circuit universitari a fer. Li parlo d' un cronista d'esports anglès, una mica barrut i dandi, de mitjans XIX. El nostre equivalent, Josep Maria Planes, va néixer un segle més tard.  Aquests nordamericans potser trobarien exòtic que algú els expliqués com es forja una tradició sota censura. Dijous (tarda) Presentació a Santa Coloma de Farners. Entre el públic l’Anna, el Lluís i el Pere. És el tercer míting que s'empassen. Mentre parlava, pensava en els lectors que em demanen humilitat. Cal ser humil amb les persones que respecten el teu esforç i volen el teu bé; això és una virtut. Fer passar la humilitat per l’ull d’una agulla és humiliar-se. A més, la referència a la universitat on treballo tenia uns ressons inquietants, de plumífer del PCE, de la FAI o de Falange. Hi ha gent que em diu, no contestis: "guarda't el roc a la faixa". Es pensen que m'ha ferit l'amor propi, o que vull venjança, però tot plegat és menys artístic. A mi em fa patir la nevera buida. Amb una mica de coixí, la meva filosofia s'elevaria. És el que li vaig dir a un amic meu: "Ben mirat, hi ha gent, que si donés per bo el meu llibre, s'hauria de llençar per la finestra, i tampoc no és això."   Divendres El finançament i l'estatut: tothom diu, encara, que té por que les negociacions fracassin, però, en el fons, això ja és el que la majoria desitja. Truca el XP per dir-me que la família Ensesa està encantada amb el llibre i que volen deixar-me unes cartes.  Això m'anima perquè coneixien bé Pla i Luján. A la tarda, presentació a Sant Feliu de Guíxols, poble escampat i confús, com si l'haguessin despertat a cops de puny a mig conte de fades; igual que Santa Coloma. Dissabte Truca L. molt simpàtica. De sobte aquest diàleg: -  Fot una calor insuportable -  Tu rai que tens aire acondicionat -   Jo, aire condicionat? -  Si, no?  - No, on? - Al menjador... - [busco amb els ulls]. Ai, sííí! -  (Ella amb aquell el seu sarcasme trencat) Òstia Vila, tu també. Apunta això al teu dietari: “Visc-a-la-lluna”. L. ha estat dues vegades a casa meva. Jo fa dos anys i mig que hi visc -em sembla.

Click to read more ...

Dietari (Perfeccionistes)

Dilluns Llegeixo Converses amb Goethe, d’Eckermann. No dubto que Goethe devia ser tan lúcid com diu la llegenda. Eckermann escriu molt bé i li recull sentències boníssimes. M’ha sorprès la manca de sentit de l’humor de tots dos, però; l’admiració incondicional d’Eckermann i la facilitat amb què Goethe perd el sentit del ridícul, quan es posa transcendental. En determinats passatges, el sento parlar amb aquesta veu de flauta que tenen els esperits capats. Hi ha una manca de naturalitat que lliga Goethe amb el nazisme. Ho veus quan agafa aquest to repel·lent d'home-estàtua que parla de la Veritat com si donés una roda de premsa. Quan el perfeccionisme mata la vida, els homes es tornen monstres ridículs.  Dimarts Presentació a la Llibreria 22, de Girona. El Xavier disserta sobre l’antiespanyolisme de Pla. L’interès brutal que genera el tema no només demostra que som un país ocupat; també ens explica perquè ho estem. La inseguretat, la manca de fe,  la por que ens fa desenvolupar cap pensament que no compti amb un suport extern, és això el que ens esclavitza. L'ocupació es veu en el poc "esperit" de  la gent del país. Com que volem estar segurs de tot, al final no estem segurs de res. Com que volem ser perfectes, al final som una merda. Si escoltéssim més la intuïció, no seríem tan superficials. El meu llibre no va contra Espanya ni contra La Vanguardia, sinó molt pitjor, va contra la por que fan Espanya i La Vanguardia. El meu llibre parla del preu i el premi de perseguir la llibertat, a través de la figura de Pla, però perquè som un país ocupat s'ha convertit en la pilota d'un partit  Catalunya-Espanya: en un bàndol, tots els que respirarien alleujats si Pla ressucités i digués que no és independentista; en l'altre, tots els que esperen que s'aixequi de la tomba i digui que Espanya no s'aguanta per enlloc, per dir clarament què pensen. -Però si ja sabies que passaria. No et pots queixar! - Tens raó, tens raó. Però justament perquè ja ho sabia, encara em dol més. He de madurar. Les decepcions no són bones per la salut mental. Dimecres Correu d’una lectora sense pèls a la llengua: Hola Enric! ja tinc el teu llibre (no és la primera edició, tranquil!). He disfrutat moltíssim el capítol de “les dones de Pla” . Veig que ens descrius com màquines racionals. Dius que la emotivitat només ens desborda amb la maternitat. Els homes, en canvi, tendiu a dispersar-vos i això us fa més creatius i somiadors. O sigui que vosaltres somieu i nosaltres toquem de peus a terra. Completament d'acord. Tot plegat, però, m'ha fet pensar en un amic. Crec que us atribuïu un plus de sensibilitat que us fa impossibles en el terreny sentimental. Busqueu una dona que sigui un estímul tant intel·lectual com sensual. Que a part de ser llegida us desperti les fibres més primàries de la vostra sexualitat, vaja. Ho puc entendre. Però em pregunto si en les teves interpretacions de Pla no has trobat un refugi per justificar aquesta poca capacitat de sacrifici i aquest egoisme tant típics del gènere masculí. Bé, això ho dic pel meu amic... parlar de tu no seria just, oi?, no et conec. Moltes gràcies, m’ho estic passant molt bé. A.

Click to read more ...

Torna Xammar!!

Presentació, a la Fonda Europa de Granollers, de la biografia d’Eugeni Xammar que ha escrit el Quim Torra, Periodisme? Permetin! (Símbol Editors) Hi havia el Quim Torra, naturalment; jo, que he escrit el pròleg, i una acurada selecció del bo i millor del món periodístic i cultural: l’editor de Quaderns Crema i El Acantilado, Jaume Vallcorba; l’escriptor i gran expert en Marcel Proust, Amadeu Cuito; el director del Singular Digital, Antoni Aira; el director d’edicions de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, Francesc Canosa; l’articulista de La Vanguardia Anton Maria Espadaler, la jove poetessa Anna Balbona, la joveníssima escriptora Astrid Bierge, a més un llarg etcètera i, en el cor de tots, Xavier Pla, Josep Maria Casasús i Vicent Sanchís que no han pogut venir però se’n morien de ganes. Després dels parlaments hem sopat una mica a base de macarrons, de tripa i d’unes mandonguilles amb bolets que eren un homenatge gloriós al sotabosc català i no es podien tastar sense repetir. Hem menjat bé i hem fet tertúlia que era la filosofia de vida del vell Xammar. A la Fonda Europa, Xammar hi vivia sis mesos l’any i hem trobat a faltar una fotografia recordant-lo, al costat de la que ja hi ha de Josep Pla. La gira promocional és tanca dijous al matí a l’Ateneu de Barcelona. Hi sou tots convidats. I a comprar el llibre del Quim, que està molt ben documentat i és molt divertit, també. Tornen Xammar i companyia, i els qui no estiguin a la moda els marginarem en un racó.

Click to read more ...