La venjança catalana (Catalunya Oberta)

Pel meu gust ja he escrit massa articles sobre el Prenafeta aquests últims mesos, però no seria just arribar a les vacances sense abans recomanar el seu llibre. Una cosa que m'agrada d'ell és que quan li claven una bufetada, el primer que pensa, ja abans d'aixecar-se, quan encara li xiulen les orelles, és com s'hi tornarà. No crec que hi hagi altra manera de viure en llibertat, en aquest país. Els senyors de l'ordre són uns falsaris o uns ingenus. Quin ordre i quina jerarquia vols constituir si les màquines per constituir tal cosa estan en mans de l'enemic? On porta la unitat si sempre paguen els mateixos? En aquest país l'única manera de viure dignament és portar el cor en una mà, i la dalla en l'altre. Era la manera de fer dels catalans. Hi havíem cregut molt en la llibertat. Però ens vam anar amansint, ens vam deixar omplir el cap de complexes i ens vam acostumar a parar l'altre galta adduint una superioritat moral que ha donat ales als aprofitats, als difamadors i als demagogs de tots els colors polítics.

La manca de memòries substancioses és un dels exemples més flagrants del poc sentit de la dignitat que han tingut les nostres elits. Parlo del sentit de la dignitat que confereix tenir una idea pròpia de justícia i lluitar per fer-la valdre, no de la paraula que poses a les pancartes. En aquest punt estem a anys llum de les cultures avançades. Hi ha poques memòries que toquin tendre, que vagin més enllà de l'acte social o de l'exercici estilístic. Amb el segle XX que hem passat, tan ple de sotracs, no és gaire lògic. Tenint en compte l'esperit didàctic del país, és estrany que no mirem de conjuminar més moral i vida. Els dietaris, les memòries, són una resposta a l'adversitat, una justificació amb sentit de transcendència. Surten de l'home determinat a fixar per al futur la seva versió del que ha viscut. Si et claven una bufa injustificada i no t'hi tornes és que ets un vanitós. I si et passes de la ratlla -com els passava als pistolers de la FAI però no només- és que t'has precipitat o, senzillament, és que els traumes i els complexes t'han tornat un foll.

Bé, les primeres 100 pàgines del llibre de Prenafeta són molt bones en el seu gènere. Hi ha informació i estan molt ben escrites. Només algú que hagi mirat d'escriure alguna cosa a cop calent es pot fer idea de com n'era de difícil respondre amb tanta rapidesa. El llibre és una arma de denúncia però, com dic, està molt ben escrit. Les qualitats dels homes suren quan aflora el dolor. La tensió amb el límit aguditza la veritat. La víscera no perd l’autor, i hauria estat fàcil perquè passar per la presó i que la Guàrdia Civil t'exhibeixi com un mico deu ser una experiència dura de pair. Les pàgines en què Prenafeta explica la seva detenció per mi són les millors del llibre. Allà hi veus l'home despullat, fent figa, i el contrast que fa amb la serenor del relat és deliciosa. Suposo que part del mèrit és del Vicent Sanchís, que li ha recollit el testimoni i li ha fet el pròleg, com ja va ajudar-lo amb L'Ombra del poder, un altre llibre que també explica coses, per exemple, de quin peu calça La Vanguardia.

El Sanchis hi desenvolupa una cosa que ja diu Macià Alavedra al seu llibre de Records. El Macià és un home que, cada vegada que obre la boca, et regala una perla. Doncs bé: el Macià ja avisa, amb una finor que no ha estat apreciada -tal com s'ha vist després-, de la força destructiva que tenen les cebes dels jutges espanyols, combinades amb el ressentiment de la premsa provinciana. Quan va esclatar el cas Pretòria, jo passava per Londres i vaig poder observar que allà els diaris si de cas comenten i debaten sentències, no fan judicis paral·lels. Tot això el Sanchis ho explica fins al punt que un comprèn per què és tant extrany trobar catalans que no tinguin a l'arbre familiar algú que hagi passat per la presó sense motiu i, alhora, algú que hagi estat un botifler. Però cal tenir paciència i mirar d'escriure llibres. També aniria bé llegir una mica; per exemple La crisi de l'Autoritat a Catalunya, de Josep Pla, inclòs a Prosperitat i Rauxa de Catalunya, per insistència expressa de l'historiador Jaume Vicens Vives. La venjança és a prop. I consistirà en fúmer el camp d'Espanya i perdonar a tothom. Fins i tot perdonarem l'Arcadi Espada. I aquest el jutge condecorat que em sembla que es diu Mena. I amb aquesta saviesa lul·liana, després conquerirem el món.



Pretòria

M’ha trucat S per donar-me l’enhorabona. Diu que el meu nom també apareix en els paperots del cas Pretòria. Vés per on. Potser E. tenia raó, potser l’ordinador que em va desaparèixer fa un parell d’anys de casa no me’l van fotre uns lladregots sinó la policia secreta, potser el capitán Moreno existeix de debò i escolta les meves converses. Això ja comença a semblar un thriller de Hollywood. Encara em descobriran una fortuna que no sabia que tenia, o hauré d’aprendre el suahili per poder parlar amb els amics per telèfon.

Que jo aparegui al sumari del cas és realment la prova inequivoca que aquesta gent ha arreplegat tot el que ha trobat; justícia a pes, 11.000 folis de mala òstia. Si necessites 11.000 folis per demostrar un delicte, és probable que l’autèntic delicte sigui el teu interès per demostrar-lo. Tota aquesta pedanteria de la justícia: ni que fos una trama internacional de tràfic d’armes. El teatre que s’ha muntat, aquestes fotografies que circulen dels implicats, tan cinematogràfiques; els fragments de converses que es publiquen; la moralina de fons, tan adaptada als fantasmes de la tribu; tot plegat ja dóna una pista que la justícia, aquí, és l’element anecdòtic.

No ho sé: si tan li preocupaven a Garzón les trames urbanístiques, haver investigat el creixement dels voltants de Madrid, que li queia més aprop. 11.000 pàgines, i el meu nom entremig. Jo veig un despatx ombrívol i un home a la seva cadira reclinable, dient a un gos perdiguer: busca millor, no pot ser que estiguin nets. O en versió macarra: foteu-los una paperina de coca a la butxaca.

El poder té aquestes coses, la corrupció, quan tens influència política, només depèn de la relació entre la força de l’enemic i la capacitat dels teus amics per defensar-te. És un problema de guany/cost. Quan t’acusen de corrupció és perquè els teus amics ja no et poden protegir o t’han abandonat. Al Laporta l’estan esperant; per això fa bé d’administrar les seves cartes. N’hi ha prou d’haver vist quatre pel·lícules per saber aquestes coses. Ahir t’acusaven de traició a la corona i avui de corrupció. Abans hi havia els torturadors que treien confessions i ara hi ha aquests insectes de bassa que fan el mec amb campanyes difamatòries disfressades de periodisme o de compromís social. Per això les nacions necessiten estats propis: perquè una cosa és jugar a aquest jocs perillosos entre germans, al voltant d’uns interessos comuns, i l’altre jugar a David i Goliath amb uns desgraciats que t’ho volen prendre tot.