Catalunya surt de l'ou (FCO)

Ara que els sondejos donen una majoria abassegadora al PP i una altra “miraculosa” victòria del PSOE a Catalunya ja tornen a sortir comentaristes que parlen de la feblesa del país i del poc suport que tenen les seves reivindicacions. El resultat dels comicis servirà per justificar moltes renúncies. I efectivament, el múscul d’una nació es demostra amb l’existència d’una hegemonia política en el territori, com passa a Escòcia o Flandes. Però els partits sobiranistes catalans no es poden comparar amb els d’Escòcia o Flandes. Tampoc no crec que es pugui comparar Espanya amb la Gran Bretanya o Bèlgica. N’hi ha prou de veure els edificis representatius que els escocesos i els flamencs tenen a l’estranger amb el beneplàcit dels seus respectius Estats.

Des de la transició, cada victòria del sobiranisme en les autonòmiques ha estat seguida d’una victòria espanyola a les estatals. Aquesta vegada hi tornarem, tot i que l’independentisme puja a les enquestes i Barcelona s'allunya de Madrid. Com sempre, alguns miraran de pintar el resultat de les eleccions com la prova d’una feblesa insuperable que inhabilita el país per res més que no sigui resistir. Ja quan Aznar va treure la majoria absoluta un famós articulista català va vaticinar que ens tornaríem tots espanyols. No veig que hagi passat i no entenc què pretenia, si no era excitar l’independentisme -o entrar a La Vanguardia. Així mateix no entenc per què diaris subvencionats per la Generalitat repeteixen que Catalunya és un país contradictori i foll, deu ser allò tan humà d’excusar les febleses particulars convertint-les en categoria.

Jo crec que la tònica per la qual si presentes un Montilla a les autonòmiques et claves la patacada i si presentes una Chacón a les generals tens bons resultats no demostra cap esquizofrènia, sinó dos sistemes de poder en competència. Com que cal dissimular, els partits sobiranistes reserven els discursos més ambiciosos i els candidats més populars per a les eleccions autonòmiques i després, quan punxen a les estatals, diuen que el país no segueix. Pel que fa els partits espanyolistes, presenten tifes a la Generalitat i quan en presenten un de bo se'ls torna sobiranista -per això el PP va preferir les cames de la Camacho al cervell de la Nebrera. Així les coses, és normal que els millors resultats de CiU en unes generals els tragués el Miquel Roca de l’operació reformista, en una aposta que els espanyols no van comprar, però que era ambiciosa i coherent. O que les alternances al govern central es donin enmig de grans ensulsiades del partit en el poder -Tejero, els Gal, l’11-M i ara la famosa crisi.

Davant del nivell de demagògia i d’urgències nacionals que dominen la política espanyola la gent s'ha avesat a votar poder o no votar, de manera que finalment cada bàndol té allò que és seu. A Escòcia i Flandes, potser perquè la cultura democràtica és més alta, els partits sobiranistes han eliminat tota ambigüitat i això ha permès construir lideratges de país més sòlids. Quan parles amb dirigents escocesos i flamencs et diuen que si allà tenen la política, aquí tenim el moviment social. Catalunya surt de l’ou i la closca que la protegia i que alhora l’impedia créixer s’està trencant. Si Catalunya surt de l’ou es normal que es trobi el PP a Espanya. Però que esdevingui el baluard del socialisme espanyol, alhora que l’independentisme creix sense una articulació política forta, ens hauria d’inquietar i de recordar als anys 30. Mas i Junqueras tenen feina, espero que ho facin millor que els seus antecessors.

El canvi (Avui)

Tots els experts que vaig llegint coincideixen que no sortirem d'aquesta crisi sense haver experimentat un profund canvi de paisatge. La cosa va per llarg, diuen, potser 30 anys, però canviarem la manera de consumir, de treballar, de relacionar-nos; fins i tot és possible que puguem canviar algunes banderes. Més que una crisi, ja es veu que això és un part, i hem de pensar que tota aquesta destrucció és creativa, encara que resulti dolorosa.

En les èpoques de crisi és quan s'inventa més, perquè res no fa rumiar tant com la mancança. Per això fa unes setmanes deia que l'atur era una solució perquè ja no podrem tornar enrere i com més ens aferrem a les estructures del passat més grossos es faran els problemes. Entre final del segle XIX i primers del segle XX la societat burgesa va deixar pas a la societat de masses, i cap burgès, ni cap polític, ni tan sols Ortega i Gasset, que era un torero, no va poder evitar-ho. Pensem en el cotxe, que va ser el gran tòtem dels països avançats: el cotxe va substituir el cavall enmig de canvis dolorosos i dues guerres mundials, però avui ja representa poca cosa al costat de l'ordinador portàtil.

Quan la humanitat canvia de pell, els polítics poca cosa poden fer, a banda de posar-hi imaginació i donar exemple. A tot Occident hi ha una lluita entre els polítics i els diners, perquè quan li pots penjar el mort a algú sempre és més fàcil conduir la massa. Si la vella transició espanyola es va fer amb soroll de sabres, la nova transició es farà amb amenaces de fallida financera, per això hi han posat Rajoy, que és com un placebo, i les eleccions tenen aquest aire d'autonòmiques.

A Espanya l'únic polític que realment podria manar és Aznar, igual que en temps de Suárez en part manava Franco. L'exèrcit no compta com abans, però Aznar y sus muchachos defensen el que volen i no juguen a tres bandes. Per sort, de moment no es poden pagar la seva idea d'Espanya, o aparèixer a primera fila. Seria una llàstima que els catalans acabessin sacrificats altra vegada, com el 1978, enmig del foc creuat entre la dreta i l'esquerra.

El casticisme tranquil (Avui)

Recordo bé la imatge de Rajoy sortint a donar la cara tot desencaixat, després que Aznar y sus muchachos li fumessin la campanya electoral enlaire intentant treure partit dels morts de l'11-M. Han passat vuit anys i Rajoy no sols no s'ha retirat, sinó que se'l comença a celebrar com el salvador d'Espanya. Destrossats els socialistes per la seva pròpia demagògia, igual que van quedar destrossats els populars, Rajoy es prepara per superar Aznar en vots, sense haver fet la meitat del seus mèrits.

Encara amb més frivolitat que Barcelona, Madrid enlaira els ídols per després desfogar les seves frustracions fent-los miques. Rajoy ho sap i practica un lideratge de perfil baix a l'estil de Mas i Guardiola. En les societats apallissades els lideratges discrets són els únics que surten a compte. Rajoy guanyarà pel mateix motiu que Mas, perquè no queda ningú més dempeus sobre l'escenari. Com a Mas, el votaran molts que no fa gaire el menyspreaven, la diferència és que tindrà darrere una muntanya de funcionaris i de paràsits diversos de l'estat fent pinya perquè el negoci d'Espanya no se'n vagi en orris.

En un país espantat, on Franco va passar per “un moderado”, el casticisme tranquil de Rajoy pot causar sensació. Mas no en tindrà prou d'interpretar el paper de gestor de la crisi, com Rajoy. Tampoc no en tindrà prou d'apel·lar a la pàtria per fer obeir la tropa. Rajoy podrà viure de la retòrica, mentre Alemanya i França li fan la feina. Mas, amb un independentisme fragmentat i uns aliats d'un patriotisme dubtós, haurà de ser alhora molt seriós i molt ambiciós perquè el PP no li robi la cartera. Recordem com va patir CiU quan Aznar es va posar liberal. El casticisme de Rajoy és més perillós que el talante de Zapatero perquè el cinisme de l'esquerra no era cap novetat, mentre que una dreta que no sembli cavernícola despertarà tota mena d'esperances vanes que ens podrien fer perdre un temps preciós un altre cop.

PP made in Nebrera (Rac 1)

Encara que sembli mentida, el Congrés del PP català d’aquest cap de setmana serà un Catalunya-Espanya en tota regla. Si passa una cosa, tindrem un PP made in Catalonia, i si passa la contrària un PP made in Spain. Per un PP made in Spain, heus aquí el candidat Sirera. Sirera és l’espantall de Madrid, és la demagògia espanyola organitzada, és coartada que necessita el PSC per seguir governant sense mullar-se, i la coartada que necessita Convergència per mantenir la seva ridícula ambiguitat. Sirera és la versió espanyola de Puigcercós o de Sandro Rossell, és l’home que arriba per darrera, i aquesta mena d’homes a Catalunya no ens convenen. Aquí necessitem gent que, se senti catalana o espanyola, no estigui disposada a vendre el país per un càrrec. Nebrera és perillosa, diuen els independentistes catalans de dretes: millor, aviam si així s’espavilen. Nebrera no és brillant però té una gran intel•ligència pràctica i, dins de l’ambició, representa una idea noble de la política. És més guapa que Piqué i més sincera. I sembla que acabarà fent pinya amb Fernández Díaz, que és l’home de les cadenes, l’home de Madrid de tota la vida que amb el temps s’ha arribat a estimar els indígenes i, a diferència, de Sirera té uns límits que mai no sobrepassa. Entre Sirera i aquest duet no hi ha color. És com comparar la nit al dia. Sirera ho sap i per això té por d’anar a les votacions.

Click to read more ...