Catalunya surt de l'ou (FCO)

Ara que els sondejos donen una majoria abassegadora al PP i una altra “miraculosa” victòria del PSOE a Catalunya ja tornen a sortir comentaristes que parlen de la feblesa del país i del poc suport que tenen les seves reivindicacions. El resultat dels comicis servirà per justificar moltes renúncies. I efectivament, el múscul d’una nació es demostra amb l’existència d’una hegemonia política en el territori, com passa a Escòcia o Flandes. Però els partits sobiranistes catalans no es poden comparar amb els d’Escòcia o Flandes. Tampoc no crec que es pugui comparar Espanya amb la Gran Bretanya o Bèlgica. N’hi ha prou de veure els edificis representatius que els escocesos i els flamencs tenen a l’estranger amb el beneplàcit dels seus respectius Estats.

Des de la transició, cada victòria del sobiranisme en les autonòmiques ha estat seguida d’una victòria espanyola a les estatals. Aquesta vegada hi tornarem, tot i que l’independentisme puja a les enquestes i Barcelona s'allunya de Madrid. Com sempre, alguns miraran de pintar el resultat de les eleccions com la prova d’una feblesa insuperable que inhabilita el país per res més que no sigui resistir. Ja quan Aznar va treure la majoria absoluta un famós articulista català va vaticinar que ens tornaríem tots espanyols. No veig que hagi passat i no entenc què pretenia, si no era excitar l’independentisme -o entrar a La Vanguardia. Així mateix no entenc per què diaris subvencionats per la Generalitat repeteixen que Catalunya és un país contradictori i foll, deu ser allò tan humà d’excusar les febleses particulars convertint-les en categoria.

Jo crec que la tònica per la qual si presentes un Montilla a les autonòmiques et claves la patacada i si presentes una Chacón a les generals tens bons resultats no demostra cap esquizofrènia, sinó dos sistemes de poder en competència. Com que cal dissimular, els partits sobiranistes reserven els discursos més ambiciosos i els candidats més populars per a les eleccions autonòmiques i després, quan punxen a les estatals, diuen que el país no segueix. Pel que fa els partits espanyolistes, presenten tifes a la Generalitat i quan en presenten un de bo se'ls torna sobiranista -per això el PP va preferir les cames de la Camacho al cervell de la Nebrera. Així les coses, és normal que els millors resultats de CiU en unes generals els tragués el Miquel Roca de l’operació reformista, en una aposta que els espanyols no van comprar, però que era ambiciosa i coherent. O que les alternances al govern central es donin enmig de grans ensulsiades del partit en el poder -Tejero, els Gal, l’11-M i ara la famosa crisi.

Davant del nivell de demagògia i d’urgències nacionals que dominen la política espanyola la gent s'ha avesat a votar poder o no votar, de manera que finalment cada bàndol té allò que és seu. A Escòcia i Flandes, potser perquè la cultura democràtica és més alta, els partits sobiranistes han eliminat tota ambigüitat i això ha permès construir lideratges de país més sòlids. Quan parles amb dirigents escocesos i flamencs et diuen que si allà tenen la política, aquí tenim el moviment social. Catalunya surt de l’ou i la closca que la protegia i que alhora l’impedia créixer s’està trencant. Si Catalunya surt de l’ou es normal que es trobi el PP a Espanya. Però que esdevingui el baluard del socialisme espanyol, alhora que l’independentisme creix sense una articulació política forta, ens hauria d’inquietar i de recordar als anys 30. Mas i Junqueras tenen feina, espero que ho facin millor que els seus antecessors.

Qui són els etnocides?

Estimat Jordi,

He llegit el teu article sobre el silenci de les esquerres i les dretes espanyoles, sobre aquest mutisme que mantenen respecte la política etnocida de la dictadura –per no anar més enrera. Com dius tu, tots els fracassos de l’Espanya democràtica començen amb aquest oblit. Les presses per passar pàgina han convertit els espanyols en el paradigma d’aquesta Europa decadent que utilitza la història com una arma per moralitzar i per marcar distàncies amb el passat, més que no pas per créixer. Espanya no ha sabut convertir la memòria en un instrument per crear discurs universal. No és casualitat que el país més sòlid d’Europa sigui Alemanya; és el país que s’ha enfrontat a la seva història amb més honestedat i valentia.

Potser ja ho has llegit, els primers llibres de Primo Levi només van tenir èxit a Alemanya. França no va reconèixer oficialment la participació en l’holocaust fins a l’època de Jacques Chirac. Holanda, tot i l’èxit dels diaris d’Anna Frank, no va tractar com un cas a part la repressió dels seus ciutadans jueus fins el 1995. A Polònia, mentre va durar el comunisme, el milió i mig de persones que van morir a Auswitch eren presentades segons la nacionalitat del passaport, tot i que el 90 per cent eren jueves. L’altre dia un articulista del Times recordava que Jordi VI no era l’àngel cristrià que pinta la pel·lícula El discurs del rei. Resulta que després de la nit dels vidres trencats va prohibir als seus embaixadors donar visats als jueus i els va ordenar que treballessin amb els alemanys per evitar que “tota aquesta gent vingui cap aquí.”

Una mica, ho explico al pròleg de Salt a la foscor. L’holocaust ha servit per eliminar, de l’agenda dels estats decents, l’extermini d’una minoria indissoluble per la via de la violència. Cal tenir això en compte per comprendre la revifada de les nostres reinvindicacions. No obstant, el nazisme encara és viu. Ho és d’una manera gairebé esotèrica, com ho són aquests tabús que de vegades ens impedeixen d’avançar. El problema, i perdona si tiro massa fort, és que els nazis van portar a terme la fantasia de tot Europa, igual que Franco va portar a terme la fantasia de tots els espanyols, inclosos els d’esquerra. A l’esquerra espanyola li passa com a França i Anglaterra, o com a Holanda, aquest país de soldats tan humanitaris i valents.

No dic que Franco i Hitler siguin el mateix. Ni comparo la tragèdia dels jueus amb el cas catalans –ja en parlaré dels catalans. Dic que el problema de les fantasies prohibides és que per negar-les necessites una altra fantasia més potent. Els nazis van portar fins a les últimes conseqüències l’estat nació francès. I ara que tenim? Tenim una europa plena de nacionalismes invisibles, d’Estats que durant 60 anys han utilitzat l’horror nazi per fer-se propaganda. Tenim una Europa que per la seva experiència històrica podria ser una referència universal, i que cada cop és menys referència de res. Tenim també uns ciutadans plens de bons sentiments subvencionats, que tot just ara comencen a sortir de la convalescència espiritual amb què llurs estats van compensar-los per haver enviat els seus avis i els seus pares a la guerra.

És veritat que, per sorpresa d’alguns historiadors europeus i americans, l’estudi del nacionalisme espanyol -dels seus mètodes i obsessions- continua sent un vast desert. L’exemple dels alemanys només ha servit perquè els espanyols ens combatessin en nom dels dos únics valors que hem estimat més que ells, la pau i la democràcia. Però és que Franco va guanyar les dues guerres, la seva i l’europea, i Hitler va perdre. Hi ha, en les victòries i derrotes, un verdicte implícit que no es pot passar per alt. Cal afrontar els fracassos i mirar sempre d’evitar adormir-se a la palla. Des de fa un temps, els anglesos han començat a estudiar els mètodes genocides de l’imperi victorià. Com més troben a faltar l’imperi més el critiquen. Potser si els espanyols perden Catalunya els arribarà a passar el mateix.

T’escric, però, perquè alliçonar els veïns, encara que sigui per ajudar-los, serveix de poca cosa, si un no ha fet primer la feina a casa. I no ho dic per tu. Ja sé que tens al cap de fer un segon article, però deixa’m dir-hi la meva. Tots aquests estudis sobre l’eliminació de minories, sobre els mecanismes d’opressió nacional, de substitució linguística, qui o què ens ha impedit de dur-los a terme a Catalunya, durant aquest 33 anys? Per què no som una referència acadèmica en l’estudi de temes identitaris o antropològics, amb la materia fresca i viva que tenim a mà? Per què són tan poc coneguts els estudis de Josep Benet o de Francesc Ferrer i, sobretot, per què ningú no els ha continuat? Per què hi ha tanta literatura sobre la immigració i tan poca sobre els pagesos del baix llobregat que van veure fulminat el seu paisatge?

Ja fa molts anys que estem badant. Jordi Pujol va fer una política que seguia l’obsessió de Josep Pla, que no hi hagués una altra guerra. Es tractava d’evitar “estats passionals catastròfics”, per dir-ho com el meu heroi. Això ha justificat moltes decisions. La Universitat Pompeu Fabra, per exemple, sempre s’ha dit que va ser la joguina que Pujol va donar als progressistes perquè s’entretinguessin amb les seves discussions passades de rosca mentre ell feia país. La conselleria de cultura va ser víctima de la mateixa realpolítik. Fins i tot l’educació se n’ha ressentit d’aquesta por, perquè el problema és que, per més universals que siguin, els coneixements s’han de centrar en un marc territorial. No hi ha idea sense context, i esclar: quin marc posem, Catalunya o Espanya?

El problema és que durant aquests 33 anys la política s’ho ha menjat tot. En el cas de Catalunya per l’obsessió de la convivència, i en el cas d’Espanya per l’obsessió de la unitat, no hi ha hagut vida més enllà de la política, totes les imatges i discursos s’han polititzat. És veritat que el coneixement té un gèrmen de perill que cal tenir en compte. Però si tu vas amagant el sexe a la nena no t’estranyi que un dia se’t presenti embarassada. No sé si has vist els textos dels anys 20 que han sortit de l’alcalde Porcioles: imagina’t que s’haguessin publicat als anys 70 o 80. Què hauria passat? Quin relat se n’hauria fet? Imagina’t que algú hagués escrit un llibre com el meu sobre el Companys 20 anys abans. L’altre dia vaig haver de tornar a llegir-lo per una conferència que havia de donar. Després de la ràbia amb què alguns en van parlar esperava trobar un llibre agressiu, desorbitat, fins al punt que em va soprendre de trobar-m’hi bé.

El passat fa por i així els espanyols condemnen Franco mentre es beneficien de la feina bruta que els va fer, i els catalans fa 300 anys que neguem l’ocupació mentre acusem els espanyols de voler destruir-nos. Què contribueix més a l’etnocidi: que l’Arenas digui que vigilarà l’idioma que aprenen els nens andalusos de Catalunya (ein?!), o que Arcadi Espada sigui l’única veu que a Catalunya posa en evidència la superficialitat circumstancial d’un escriptor com Javier Cercas? Per què diries que en els mitjans de comuniació del país es dóna molta més credibilitat als llibres de Cercas que no pas als meus? És normal que l’autor de dos dels llibres d’història que més ha promogut personalment el president Mas, i que més han corregut pels ambients de CiU, hagi estat exclòs a l’anomenada Casa Gran del Catalanisme des de la seva fundació? Saps què vaig entendre quan vaig treure el Companys? Que l’autoflagelació és el discurs més incisiu que permet aquest país. Per això després vaig treure el Pla.

Tu saps com vaig patir per publicar aquest llibre: la columna d’estiu que va volar, o el premi que deien que ja estava preparat per guanyar si rebaixava alguns passatges. L’etnocidi és que, a més d’escriure un llibre, em toqués dissenyar-ne la coberta i maquetar-lo amb un amic, i embolicar el Quim Torra amb les presses que ho vaig haver de fer. Un escriptor que ven a punta pala em va trucar: “Jo no hauria tingut collons d’escriure el que tu escrius de La Vanguardia.” El llibre li havia agradat molt: gràcies gràcies, però justament aquest és el problema. Jo no tinc res personal contra el senyor Godó. En canvi sí que tinc alguna cosa contra aquesta hipocresia. No crec que es pugui acusar els espanyols d’etnocides sense deixar molt clar, primer, que molta gent important d’aquest país ho és perquè té una columna vertebral més tova i trista que un caragol. Ningú no es mereix que li respectin allò que té, si només està disposat a defensar-ne el benefici.

Tenia un amic que em deia que no negociava prou bé els avançaments dels llibres. Jo li deia que no era això, que senzillament ell té una visió del passat i del país que convé als qui treballen en la direcció de la unitat d’Espanya i que jo no. Mai no havia posat en dubte la seva ploma ni la seva erudició, només havia discutit la seva perspectiva. Un dia els de Solidaritat van encarregar-me un article sobre un personatge que ell havia biografiat. El meu enfoc deixava en evidència el punt de vista que marcava el seu treball. La vídua del biografiat em va escriure: “Li agraeixo molt tot el que diu del meu marit perquè és molt encertat”. El nebot també em va escriure, i algú que no recordo. L’etnocidi és això: tu escrivint un article que saps que et costarà un amic, només per disciplina.

Perdona que et parli tant de mi, però és que només reconeixem l’etnocidi quan els tribunals o les universitats el tracten amb grans paraules i, sovint, aquests processos són discrets, són un dessagnar-se a poc a poc a través d’anècdotes petites i petites dimissions. El que més em desanima és pensar que tot el que m’ha portat problemes des de fa dos anys ho he fet a consciència, per amor a una idea de puresa sense la qual no crec que ens en poguem sortir. Sense una memòria forta compartida, les paraules es tornen buides  i els debats estèrils. La memòria s’ha de treballar i no la poden fer els polítics. Els polítics haurien d’estar contents que la memòria fes xup-xup al seu marge, vol dir que tenen un país per dirigir. La manca de polèmica no és un signe de civilització, sinó de ressentiment i de provincianisme. La cultura té sempre unes conseqüències polítiques, però la cultura ha de sortir de la memòria i de l’experiència de la gent, i de les seves il·lusions.

Vols que et digui una cosa: L’etnocidi és queixar-se d’Espanya per no afrontar el futur. L’etnocidi és un problema de baixa qualitat de l’èpica i del semen. L’etnocidi és tractar el veí de boig per no haver de defensar-lo; haver deixat de creure en tu mateix, abans que en el país.

Fixa’t en els exemples que poses de països on s’estudia l’aniquilació de minories. Excepte en el cas de sudàfrica, són conflictes resolts. Fins i tot els alemanys van sortir-se amb la seva amb els jueus. Van deixar Europa “ben neta”. A Espanya és diferent. El futur encara és obert. Si et passeges pel sud de França veuràs que, si ja ens haguessin aniquilat, a les rambles es vendrien barretines i no pas toros. No sé fins a quin punt la política cultural de la França de De Gaulle era diferent de la política franquista. A Bretons, Occitans, Catalans i Alsacians se’ls han carregat en nom de la llibertat i la democràcia. Els catalans hauríem de fer-nos grans, comprendre que cada grau de llibertat té un preu. I que si no ens escalfem tots acabarem fotent l’estufa al riu. Som un país fantàstic, en una terra fantàstica, amb unes possibilitats fantàstiques. Hem perdut moltes guerres però hem sobreviscut. Sempre ve de gust donar la culpa als altres. Però si tan dolor i tan d’esforç per sobreviure no serveixen per donar exemple al món, si després de tot el que hem passat només ens queda aquesta por a pensar i quatre negocis cada dia més petits, potser aleshores és que Déu s’ha despistat.

Records i abraçades per tu i per la mestressa. I per la colla pessigolla de Nova York,

Enric

Els purs

Aquests dies penso molt en la cara que deuen fer alguns professionals davant els nomenaments que va fent el govern de convergència. Jo per això vaig baixar expressament de Nova York per votar el senyor Laporta. Calia conservar una base de puresa, que és la llavor de l’art i de la saviesa, que és la mare de totes les virtuts. Un país que denigra l’anhel de puresa és un país que té mala solució. Això també funciona a nivell individual i els anglesos tenen un insult per explicar-ho que utilitzen a tort i a tret. “Bastard” serveix per designar el ric ventall d’invertebrats que no tenen res a defensar més enllà d’ells mateixos. En els països sans la gent creu en poques coses però hi creu profundament, així s’eviten discussions superficials i es pot anar per feina. A Catalunya, la puresa es denigra perquè posa en evidència la xerrameca de la majoria, però són els purs els que aguanten el país i paguen el preu de les tensions.

Quan Maragall va arribar a la Generalitat onejant la bandera del canvi els intel·lectuals socialistes van veure esgarrifats com el PSC havia de donar peixet a Esquerra i fer una política neoconvergent. Ara veurem una variació d’això. Veurem que convergència dóna peixet al PP i fa una política neosocialista. Com que l’autonomia està pensada per tallar d’arrel tot ideal abans no tingui temps d’agafar força i desenvolupar-se, el debat polític sempre mor en una empastifada i el país té aquest aspecte de jardí ple de males herbes. Esgotades les possibilitats del debat esquerra-dreta, ara els partits treuran suc del conflicte amb Espanya; però no ho faran amb l’ambició i la fermesa dels polítics flamencs; ho faran improvisant i sense sortir del folklorisme -perquè l’objectiu és continuar vivint de la derrota, per això els purs molesten.

Com diu un amic meu, el problema de Catalunya és que “els bons s’han tornat bojos i els que estan bé del cap estan tots corromputs.” Aquesta és la situació que Mas ha de gestionar. Podria passar que, a còpia de bombardejar el seu espai electoral per donar una imatge de moderació, a CiU li passi com al PSC, i que es trobi que ha cremat les seves forces quan realment les necessiti. És la història de Catalunya. A Companys i a Cambó els va passar el mateix. L’error de Montilla va ser creure que podria assaltar l’arca de Noé en la qual viu refugiada l’elit del país sense lligar-se a la sort de l’independentisme. L’error dels espanyols és oblidar que, amb deute o sense, la Generalitat serveix per tranquilitzar la consciència dels catalans i controlar les seves elits.

L’independentisme de vegades sembla que no pinta res perquè no té prou força per capgirar la situació, però és l’única força política real que té el país. Per això ERC i el PSC s’han destrossat mútuament i per això hi ha el perill que CiU acabi devorada pel mateix equilibrisme que l’ha fet créixer. De moment, ja veiem que la Camacho reconeix que el català i el valencià són el mateix. A mi no em costa d’imaginar una Camacho ballant sardanes i aspirant a tenir 40 diputats. De vegades em fa l’efecte que CiU s’està posant la dutxa de gas al lavabo de casa. D’altres penso que, gràcies a la pressió dels purs, els espanyols de Catalunya tard o d’hora només són reconeguts com a espanyols a casa nostra.

Com ja he dit moltes vegades, vénen anys díficils i se’ns acaben les excuses. CiU calculava que podria extorsionar l’estat i ara es troba afrontant la situació oposada. Hi ha una lliçó que es repeteix en tots els conflictes: mai no són les febleses de l’adversari les que et donen la victòria, sinó el que tu fas amb el que tens per defensar el que creus. Això és el que no van entendre els nazis, ni els republicans espanyols, això és el que de vegades perden de vista els jueus, i això és el que els catalans oblidem des de fa potser una mica massa.

Mesures impopulars (Rac 1)

Sempre és agradable escoltar bones notícies, però si a més resulta que les dóna el conseller Saura aleshores és tota una sorpresa. Per mi, l’únic tema que Saura ha gestionat bé des que va arribar al govern és Trànsit. Tot i que la política de tolerància zero ja li venia marcada de l’època de la consellera Tura, com a mínim ha sabut executar el pla de regulacions sense espatllar-lo. Hi ha molta gent furiosa amb les seves mesures.  L’altre dia un energumen cridava, en un bar, que marxaria a Salamanca per no haver de topar amb els controls dels mossos. He sentit moltes vegades la brometa que si tots anéssim a peu no hi hauria accidents. Aquest país és ple d’analfabets que aixequen la bandera de la llibertat per qualsevol fotesa. Però enguany el nombre de morts ha tornat a baixar i, respecte l’any 2000,  ja s’ha aconseguit reduir la mortalitat un 57 per cent. Jo recordo com es circulava ara fa 10 anys i com es circula avui. N’hi ha prou de tirar cap a València per adonar-se’n de com s’han civilitzat les carreteres catalanes. Les multes i els controls han demostrat una eficàcia pedagògica extraordinària al costat de les campanyes i els discursos educatius. El cas de trànsit és una bona prova que els polítics fan malament de témer tant les mesures impopulars i tan poc les mesures demagògiques. Vull dir que, amb cada mesura que trànsit ha pres els últims anys, hi ha hagut tantes queixes i tants esquinçaments de vestidures com vulguis, però curiosament tothom sap que no ha estat la política de carreteres la que ha ensorrat el prestigi de Saura.

Hi havia una vegada (Rac 1)

El paquet de mesures que ha anunciat el govern per continuar traient suc de l’escandalós cas Millet, lluny de restablir la confiança dels catalans en les institucions, jo crec que l’afeblirà encara més. Un dels factors que més ha desgastat la política els últims anys, ha estat la fe del tripartit en la propaganda. La política s’ha de notar; anunciar-la tant és contraproduent. Quan les paraules fan més soroll que els fets el que tens és un efecte Unió Soviètica o Plaza de Oriente, un teatre abjecte i desmoralitzant. Tothom sap que, en el cas Millet, no ha fallat la llei, sinó el sistema de complicitats. Tothom sap que amb un altre context polític i la mateixa llei, Millet s’hauria picat els dits amb el primer joc de mans. S’imaginen un lladre de gua blanc dissenyant el sistema de seguretat d’una joieria? Doncs això em suggereix tota aquesta prosopopeia sobre el finançament dels partits. El problema de Catalunya no és la llei, sinó la manca de poder polític i la misèria moral amb què s’exerceix el poc que es té. És una dita popular que l’única cosa que corromp més que el poder és la manca de poder. Si els polítics volen realment restablir la nostra confiança, que deixin de tractar-nos com criatures. De veritat que, per menjar-me la sopa, jo ja fa anys que no necessito que em facin l’avió. Una vegada vaig llegir un conte sobre el meu ofici que feia així: Hi havia una vegada un escriptor -que escrivia. Doncs bé: hi havia una vegada un govern -que governava.

Click to read more ...